Autarquia

 (del grec αὐτάρκεια, terme format per autós, si mateix i arkéo, bastar: autosuficiència o independència) Aplicat a una societat, significa aquella que és capaç d'autoabastiment i ser plenament autosuficient, sense necessitat de dependre d'unes altres. En aquest sentit social, aquest ideal va ser reivindicat per Plató i per Aristòtil. Aplicat a l'home, significa aquell que es basta a si mateix perquè es posseeix plenament. Plató i Aristòtil conceben l'autarquia com a perfecció, encara que sense un sentit moral tan marcat com el que es donarà en la filosofia hel·lenística posterior. Així, per a Plató, l'autarquia és una de les propietats del perfecte: el propi del bé (Fileb, 66 b) i del cosmos (Timeu, 33d). També per a Aristòtil el bé és autàrquic, en el sentit que es basta per si mateix per a la felicitat de l'home. No obstant això, aquest concepte adquireix el seu ple sentit filosòfic en la filosofia moral del període hel·lenístic. Així, tant pels cínics com pels epicuris (veg. text) i els estoics, l'autarquia és la forma d'autonomia que procedeix de la manca de necessitats i de la indiferència davant les riqueses i béns materials, i de la vida conforme a la naturalesa (veg. text). Per a ells, l'autarquia forma part de l'ideal del savi (veg. text), autosuficient i lliure, que fa la seva vida en funció de la virtut interior i el domini d'un mateix, que són les condicions per a la consecució de la felicitat o eudaimonia.