Subjecte

(del llatí medieval subiectum)

Originàriament, el subjecte, com subiectum, és el terme amb què es tradueix, en el llatí medieval, el hypokéimenon grec d' Aristòtil, en el sentit d' «el que està posat sota», i es refereix al substrat, que roman en el canvi, o a la substància, que pròpiament és subjecte en els enunciats; en aquest aspecte, subjecte no té a «objecte» com a correlat, ja que la seva entitat és de tipus lògic o metafísic.

La teoria del coneixement racionalista de Descartes fa del subjecte, el «jo penso», o la raó humana reflexiva, el punt de partida de tot coneixement, inaugurant així la distinció entre «subjecte que coneix» i «objecte conegut». Aquesta distinció s'atenua en Kant perquè «el subjecte que pensa» només es coneix a si mateix com a objecte empíric, i per aquesta raó com fenomen, i no com a subjecte o jo últim, com cosa en si, raó per la qual queda desconegut: és l'anomenat jo transcendental. Aquest jo, no obstant això, que no pot ser conegut sinó només afirmat o pensat, és la condició necessària de tot acte de consciència: fa possible tota experiència quan ell mateix constitueix tota condició (lògica) a priori de l'experiència; aquesta és construcció del subjecte, i hi ha objectes perquè hi ha subjecte. Més enllà de l'experiència, la cosa en si resulta desconeguda. El idealisme alemany, en eliminar la cosa en si fent del subjecte un principi creador, constitueix al subjecte en origen absolut de l'objecte conegut; subjecte i objecte en identitat total.

Els anomenats "filòsofs de la sospita" (Marx, Nietzsche i Freud) marcaran el punt de partida de la filosofia contemporània com a la dissolució de la filosofia fonamentada en el subjecte i, per tant, desmarcant-se de les bases del pensament modern. Veure més abaix. En aquest sentit Freud senyalava la impossibilitat de pensar la pròpia mort, ja que si pensem seguim posant-nos a nosaltres mateixos com a existents, però sí que tenim la possibilitat de pensar o imaginar el nostre cos mutilat o fins i tot mort, però no la nostra ment. Aquesta impossibilitat de pensar la pròpia mort, creia Freud, és la base inconscient de la creença en la immortalitat, i la base inconscient del dualisme psico-físic que va inaugurar Descartes.

LÒG. En la lògica el subjecte és -tradicionalment- el terme del qual, en l’enunciat, s’afirma o nega quelcom (el predicat). Així, en «Sòcrates dialoga amb Adimant», «Sòcrates» és el terme subjecte (S) del que s’afirma (P) que «... dialoga amb Adimant». Generalment es representa com a

S és P

En la lògica moderna, el subjecte és la variable individual de la qual el predicat és funció. En la funció proposicional

«x dialoga amb el senyor Adimant»,

Sòcrates és, en el nostre cas, l’argument que fa vertadera a la funció. Al subjecte se l’anomena també designador, perquè es refereixen a una cosa, objecte o individu, a qui correspon un nom. Els designadors són simples, com els noms, per exemple «Barcelona», «Cervantes», «Carme», o compostos (designadors compostos per altres designadors) anomenats functors (monàdics, diàdics, o n-àdics segons el cas): «l’entrenador del Barça)» (monàdic), «el màxim golejador de primera i segona» (diàdic), etc.

Designadors units a relators (el que s’afirma del designador) constitueixen un enunciat, sentència o proposició, igual com, en la lògica tradicional, un enunciat es compon de la unió de subjecte i predicat.

---

Els filòsofs de la sospita i la crisi de la noció de subjecte

Malgrat les grans diferències que les separen, les filosofies de (Marx, Nietzsche i Freud) mostren les manques de la noció fundant de subjecte, que havia estat el punt de partida sobre el qual -partint del model del cogito cartesià- s'havia elaborat la filosofia moderna. Aquests autors han assenyalat que, més enllà de la noció clàssica de subjecte s'amaguen uns elements condicionants, la qual cosa permet sospitar la fal·làcia que representa modelar una filosofia o una interpretació sobre aquesta noció, i sobre la també sospitosa noció de consciència.

Marx, Nietzsche i Freud han mostrat des de diferents punts de vista que no hi ha realment subjecte fundador ni una consciència pròpia de dita subjecta, i han assenyalat com a la base d'aquesta noció s'amaguen:

A) una sèrie d'elements socials, econòmics i ideològics («la consciència és el ser conscient, i l'ésser de l'home són els seus processos de vida reals»: Marx ( veure text 1 i veure text 2 );

B) una moralitat rebuda i engendrada a partir d'un ressentiment contra la vida (que, a més, en tant que la mateixa noció de subjecte és la que està a la base de la noció de substància, és un ídol hipostasiat per una certa manera de pensar metafísic, segons Nietzsche (veure text) i;

C) un inconscient que regeix els actes de la consciència (Freud).

D'aquesta manera, el subjecte no és constitutiu de si mateix, sinó que és expressió de condicionants històrics, socials, morals i psíquics. La noció de consciència, doncs, perd el seu pretès caràcter regulador, i es fa patent la necessitat de reconsiderar la noció clàssica de interpretació, entesa com a relació de la consciència amb el sentit, ja que la mateixa noció de subjecte ha de considerar-se a partir d'aquests elements que ho constitueixen, és a dir: la Història, la moral i l'estructura psíquica inconscient. Per això es precisa una hermenèutica que qüestioni radicalment la noció mateixa del sentit en funció de la història, la moral i la metapsicologia, és a dir, que es constitueixi com a ciència mediata del sentit, irreductible a la consciència immediata d'aquest.