Accions

Recurs

Ayer, A. J.: l'anàlisi filosòfica

De Wikisofia

La revisió el 14:08, 10 ago 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: -en gran parteix +en gran part)

L'única contribució legítima que el filòsof pot aspirar a realitzar sobre l'avanç del coneixement és comprometent-se amb l'anàlisi filosòfica.

Encara que aquesta és una opinió que ha arribat a ser àmpliament acceptada, almenys als països de parla anglesa, entre els quals la subscriuen no hi ha un acord generalitzat respecte a en què consisteix l'anàlisi filosòfica. En efecte, crec que és possible distingir almenys vuit activitats diferents que figuren sota aquest encapçalament general. Conclouré aquí dient alguna cosa sobre cadascuna d'elles.

La més formal d'aquestes activitats, i la més íntimament lligada a la ciència, és aquella en la qual l'anàlisi consisteix en la descripció estructural, potser fins i tot en l'axiomatització d'una teoria científica. No és àmpliament practicada perquè la combinació del coneixement científic i l'habilitat lògica requerits és rara. Un bon exemple es troba en l'axiomatització del professor Woodger d'una part de la biologia.

Un segon i potser més fructífer procediment és precisar termes que exerceixen un paper important en el discurs científic o quotidià. Exemples d'això són la definició de Tarski de la veritat, els treballs de Reichenbach sobre el concepte de probabilitat, i els intents de Carnap i Hempel de desenvolupar una teoria formal de la confirmació. La idea és prendre un concepte que pot ser utilitzat vaga o ambiguament en la parla ordinària, si és necessari descompondre-ho en altres conceptes diferents, i llavors, mitjançant l'ús de mètodes formals, definir un terme o un conjunt de termes que donin una interpretació més aguda del sentit del concepte que es pretén reemplaçar.

En tercer lloc, l'anàlisi pot prendre la forma de mostrar que certes classes d'expressions lingüístiques poden ser radicalment transformades o eliminades per complet. Aquí estic pensant en coses tals com la teoria de les descripcions de Russell, [...]. El motiu de tals projectes pot ser el d'esbiaixar certa perplexitat provocada per l'ús de les expressions sobre les quals s'opera. Així, Russell se sentia perplex davant el fet que expressions aparentment referencials com «l'actual rei de França» podien tenir significat encara que no denotessin res. I es va alliberar de la dificultat provant que les oracions típiques en les quals aquestes expressions s'empren podien ser reformulades de tal manera que desaparegués l'aparença enganyosa de referència. [...]

Una variant d'aquest procediment, important com per merèixer un lloc per si mateixa, és el que es denomina anàlisi reductiu. És l'intent d'eliminar un suposat tipus d'entitats en favor d'entitats d'un altre tipus que es pensa que posseeixen major seient en la realitat. Per exemple, és plausible sostenir que les nacions no existeixen independentment dels individus que les integren. La reducció consistiria a mostrar com tot el que volem dir sobre una nació pot ser reformulat sota la forma d'enunciats sobre els seus membres. Un exemple més interessant, però també més dubtós, és l'intent de reduir la ment a matèria, o la matèria a ment. Hi ha filòsofs, com el meu col·lega el professor Ryle, que diuen que no hi ha tals coses com a processos mentals per sobre del fet que la gent es comporta o està disposada a comportar-se de tal i tal manera. D'altra banda estan els fenomenalistes, els qui sostenen que els objectes físics són reductibles a dades sensorials. [...]

Un cinquè tipus d'anàlisi consisteix en la diferenciació de diferents tipus d'enunciats, no respecte als objectes als quals es refereixen, sinó respecte a la funció que exerceixen. La qüestió de la naturalesa dels judicis morals (per exemple, si puc dir amb propietat que siguin veritables o falsos) cau en aquest apartat. Una notable i recent contribució a aquesta forma d'anàlisi és el descobriment per part del professor Austin del que ell ha anomenat enunciats «realizativos» [performative statements]. Aquests enunciats no informen d'activitats, sinó que ajuden al fet que aquestes es duguin a terme. Per exemple, el jutge que sentencia a presó no està predient que el convicte anirà a presó, sinó que està contribuint al fet que això ocorri. Dir «Jo prometo» en les circumstàncies apropiades no és informar que un va a fer una promesa, sinó fer-la realment.

El professor Austin va ser en gran part el responsable d'una varietat de l'anàlisi que consisteix en un examen meticulós de les maneres en què les paraules angleses, o les d'algun altre llenguatge natural, realment són usades. Aquest tipus de filosofia lingüística, com va donar a anomenar-se, ja no està de moda ni tan sols a Oxford, on va arrelar més profundament. Però pot ser valuosa en certs camps com la filosofia del dret.

Un aspecte que la moda de la filosofia lingüística va contribuir a emfatitzar va ser que no totes les explicacions de l'ús dels conceptes es resolen en definicions. Per exemple, un podria posar-se a elucidar el concepte de memòria no definint-ho, sinó assenyalant aspectes com que el record no comporta necessàriament la presència d'una imatge de memòria, o que fins i tot quan tals imatges es donen, el paper que juguen és irrellevant des d'un punt de vista lògic. Gran part del que es coneix com a filosofia de la ment consisteix a avançar consideracions d'aquest tipus. Tals explicacions informals configuren la meva setena categoria.

Finalment, queda l'enfocament de Wittgenstein i els seus seguidors, que veuen la filosofia com un intent de lliurar-nos de les perplexitats en les quals caiem quan malinterpretamos les funcions del nostre llenguatge. Mitjançant una convenient selecció d'exemples s'intenta exposar ingènues suposicions com que les coses a les quals se'ls aplica un nom comú necessàriament posseeixen una qualitat comuna o que paraules com «proposar-se» o «pretendre» representen actes mentals. A les mà de Wittgenstein aquest mètode pot resultar esclaridor, la qual cosa no pot dir-se sempre dels seus imitadors.

El sentido de la vida y otros ensayos, Península, Barcelona 1992, p. 94-98.

Original en castellà

La única contribución legítima que el filósofo puede aspirar a realizar sobre el avance del conocimiento es comprometiéndose con el análisis filosófico.

Aunque ésta es una opinión que ha llegado a ser ampliamente aceptada, al menos en los países de habla inglesa, entre los que la suscriben no hay un acuerdo generalizado respecto a en qué consiste el análisis filosófico. En efecto, creo que es posible distinguir por lo menos ocho actividades distintas que figuran bajo este encabezamiento general. Concluiré aquí diciendo algo sobre cada una de ellas.

La más formal de estas actividades, y la más íntimamente ligada a la ciencia, es aquella en la que el análisis consiste en la descripción estructural, quizás incluso en la axiomatización de una teoría científica. No es ampliamente practicada porque la combinación del conocimiento científico y la habilidad lógica requeridos es rara. Un buen ejemplo se encuentra en la axiomatización del profesor Woodger de una parte de la biología.

Un segundo y quizá más fructífero procedimiento es precisar términos que desempeñan un papel importante en el discurso científico o cotidiano. Ejemplos de esto son la definición de Tarski de la verdad, los trabajos de Reichenbach sobre el concepto de probabilidad, y los intentos de Carnap y Hempel de desarrollar una teoría formal de la confirmación. La idea es tomar un concepto que puede ser utilizado vaga o ambiguamente en el habla ordinaria, si es necesario descomponerlo en otros conceptos diferentes, y entonces, mediante el uso de métodos formales, definir un término o un conjunto de términos que den una interpretación más aguda del sentido del concepto que se pretende reemplazar.

En tercer lugar, el análisis puede tomar la forma de mostrar que ciertas clases de expresiones lingüísticas pueden ser radicalmente transformadas o eliminadas por completo. Aquí estoy pensando en cosas tales como la teoría de las descripciones de Russell, [...]. El motivo de tales proyectos puede ser el de soslayar cierta perplejidad provocada por el uso de las expresiones sobre las que se opera. Así, Russell se sentía perplejo ante el hecho de que expresiones aparentemente referenciales como «el actual rey de Francia» podían tener significado aunque no denotaran nada. Y se liberó de la dificultad probando que las oraciones típicas en las que estas expresiones se emplean podían ser reformuladas de tal modo que desapareciera la apariencia engañosa de referencia. [...]

Una variante de este procedimiento, importante como para merecer un puesto por sí misma, es lo que se denomina análisis reductivo. Es el intento de eliminar un supuesto tipo de entidades en favor de entidades de otro tipo que se piensa que poseen mayor asiento en la realidad. Por ejemplo, es plausible sostener que las naciones no existen independientemente de los individuos que las integran. La reducción consistiría en mostrar cómo todo lo que queremos decir sobre una nación puede ser reformulado bajo la forma de enunciados sobre sus miembros. Un ejemplo más interesante, pero también más dudoso, es el intento de reducir la mente a materia, o la materia a mente. Hay filósofos, como mi colega el profesor Ryle, que dicen que no hay tales cosas como procesos mentales por encima del hecho de que la gente se comporta o está dispuesta a comportarse de tal y tal modo. Por otro lado están los fenomenalistas, quienes sostienen que los objetos físicos son reducibles a datos sensoriales. [...]

Un quinto tipo de análisis consiste en la diferenciación de distintos tipos de enunciados, no respecto a los objetos a los que se refieren, sino respecto a la función que desempeñan. La cuestión de la naturaleza de los juicios morales (por ejemplo, si puedo decir con propiedad que sean verdaderos o falsos) cae en este apartado. Una notable y reciente contribución a esta forma de análisis es el descubrimiento por parte del profesor Austin de lo que él ha llamado enunciados «realizativos» [performative statements]. Estos enunciados no informan de actividades, sino que ayudan a que éstas se lleven a cabo. Por ejemplo, el juez que sentencia a prisión no está prediciendo que el convicto irá a prisión, sino que está contribuyendo a que esto ocurra. Decir «Yo prometo» en las circunstancias apropiadas no es informar de que uno va a hacer una promesa, sino hacerla realmente.

El profesor Austin fue en gran parte el responsable de una variedad del análisis que consiste en un examen meticuloso de los modos en que las palabras inglesas, o las de algún otro lenguaje natural, realmente son usadas. Este tipo de filosofía lingüística, como dio en llamarse, ya no está de moda ni siquiera en Oxford, donde arraigó más profundamente. Pero puede ser valiosa en ciertos campos como la filosofía del derecho.

Un aspecto que la moda de la filosofía lingüística contribuyó a enfatizar fue que no todas las explicaciones del uso de los conceptos se resuelven en definiciones. Por ejemplo, uno podría ponerse a elucidar el concepto de memoria no definiéndolo, sino señalando aspectos como que el recuerdo no entraña necesariamente la presencia de una imagen de memoria, o que incluso cuando tales imágenes se dan, el papel que juegan es irrelevante desde un punto de vista lógico. Gran parte de lo que se conoce como filosofía de la mente consiste en avanzar consideraciones de este tipo. Tales explicaciones informales configuran mi séptima categoría.

Por último, queda el enfoque de Wittgenstein y sus seguidores, que ven la filosofía como un intento de librarnos de las perplejidades en las que caemos cuando malinterpretamos las funciones de nuestro lenguaje. Mediante una conveniente selección de ejemplos se intenta exponer ingenuas suposiciones como que las cosas a las que se les aplica un nombre común necesariamente poseen una cualidad común o que palabras como «proponerse» o «pretender» representan actos mentales. En las mano de Wittgenstein este método puede resultar esclarecedor, lo que no puede decirse siempre de sus imitadores.