Autopoiètic

(del grec αὐτὁς, autós, mateix i ποιητικός, poietikós, creador: que es fa a si mateix) Clàssicamnt adjectiu que pot aplicar-se a l'home, ja que és capaç de construir, de manera conscient, la pròpia vida; només l'ésser humà pot dur a terme la seva «autorrealització». Se'l pot considerar, per tant, com un concepte definitori d' home.

Però, generalitzant aquest reme i aplicant-lo al conjunt dels éssers vius, i segons el neurobiòleg i epistemòleg xilè Francisco J. Varela (Santiago, 1946 - París 2001), tal com ho exposa en De máquinas y seres vivos, escrita conjuntament amb Humberto Maturana (1973) i en Autopoiesi i cognició (1980) els fenòmens vitals no estan tant determinats per les microestructures biològiques sinó per les seves propietats sistèmiques, o per les relacions de l'organització i comunicació que s'autoprodueixen en l'interior de cada component, que fan que els sistema mantingui la pròpia identitat mentre aquesta es transforma contínuament, donant lloc a fenòmens emergents. D'aquesta manera concep els éssers vius com organismes capaços de produir els seus propis components i que estan determinats fonamentalment per les seves relacions internes.

Aquesta concepció que Francisco Varela i Humberto Maturana van desenvolupar en els camps de la biologia i de les neurociències, també s'ha estès a d'altres àmbits, com la sociologia, per exemple, amb autors com Niklas Luhmann.