Funcions del llenguatge

El sentit biològic de la paraula funció, com a activitat d'un òrgan determinat amb una idea de causalitat final, s'aplica a l'activitat psíquica de l'home i a la seva facultat de parlar. Així es distingeixen diferents funcions en el llenguatge humà. El filòsof alemany Karl Bühler va ser el primer a formular les tres funcions bàsiques del llenguatge:

1ª) Funció apelativa o de trucada; actua sobre el destinatari per atreure la seva atenció i apareix també en els animals i en les primeres etapes del llenguatge infantil. En el llenguatge ja desenvolupat de l'home, es caracteritza per l'ús freqüent del vocatiu i de l'imperatiu.

2ª) Funció emotiva o expressiva. Caracteritza l'actitud de l'emissor, que mitjançant ella manifesta el seu estat psíquic. Pot trobar-se així mateix en els animals i, com la funció anterior, apareix amb especial claredat en el llenguatge dels nens. Es caracteritza per l'abundant utilització d'exclamacions.

3ª) Funció referencial o representativa. És exclusiva de l'home, que mitjançant el llenguatge pot transmetre un contingut, i és predominant en ell. Per a això es requereix un sistema de signes representatius de coses o idees.

Bühler afirma que el punt de partida d'aquestes funcions és social, ja que la semàntica pressuposa sociabilitat, i afegeix que aquestes funcions no es donen independentment, sinó que són les tres dimensions de tot acte verbal: la funció apel·lativa en quant senyal, l'emotiva en quant símptoma o indici i la referencial en quant símbol.

Roman Jakobson, per la seva banda, proposa altres tres funcions que completen les de Bühler. Aquestes tres funcions són:

1ª) Funció poètica, orientada cap al missatge mateix, al missatge pel missatge. El parlant selecciona les paraules sobre la base de l'equivalència, la semblança o dissemblança, la sinonímia i l'antonimia, i després les combina per construir una seqüència, basada en la contigüitat. «La funció poètica projecta el principi de l'equivalència de l'eix de selecció a l'eix de combinació» (Cf. R. Jakobson, Lingüística i poètica, en Assaigs de lingüística general, Seix Barral, Barcelona 1975, p. 360. ).

2ª) Funció fàtica o de contacte. «Serveix per establir, perllongar o interrompre la comunicació, per cerciorar-se que el canal de comunicació funciona (“Sent, m'escoltes?”), per cridar l'atenció de l'interlocutor o confirmar si la seva atenció es manté» (Cf. R. Jakobson, Lingüística i poètica, en Assaigs de lingüística general, Seix Barral, Barcelona 1975, p. 356.). Està vinculada al canal de comunicació.

3ª) Funció metalingüística. Pren el llenguatge com a objecte. S'utilitza quan el parlant i l'oïdor volen confirmar que estan utilitzant el mateix codi, i llavors el discurs se centra en el codi. Segons Jakobson, tots els processos d'aprenentatge d'una llengua, i especialment el procés d'adquisició de la llengua materna per part del nen, recorren a aquestes operacions metalingüístiques. Fins i tot l'afàsia pot considerar-se com una pèrdua d'aquesta capacitat d'efectuar operacions metalingüístiques.

El següent esquema reprodueix la relació entre les sis funcions del llenguatge i els elements d'un sistema de comunicació: