Epicur: carta a Meneceu

Plantilla:RecursoWiki Plantilla:RecursoEnlace Plantilla:Multimèdia Plantilla:RecursoBase Quan s'és jove, cal no vacil·lar a filosofar, i quan s'és vell, no cal cansar-se de filosofar. Perquè ningú és massa jove o massa vell per cuidar la seva ànima. Aquell que diu que l'hora de filosofar encara no ha arribat, o que ha passat ja, s'assembla al que digués que no ha arribat encara el moment de ser feliç, o que ja ha passat. Així doncs, és necessari filosofar quan s'és jove i quan s'és vell: en el segon cas per rejovenir-se amb el record dels béns passats, i en el primer cas per ser, encara sent jove, tan intrèpid com un vell davant l'avenir. Per tant cal estudiar els mitjans d'aconseguir la felicitat, perquè, quan la tenim, ho tenim tot, i quan no la tenim ho fem tot per aconseguir-la.

Per tant, medita i practica els ensenyaments que constantment t'he donat, pensant que són els principis d'una vida bella.

En primer lloc, has de saber que Déu és un ser vivent immortal i benaventurat, com indica la noció comuna de la divinitat, i no li atribueixis mai cap caràcter oposat a la seva immortalitat i a la seva benaurança. Al contrari, creu en tot el que pot conservar-li aquesta benaurança i aquesta immortalitat. Perquè els déus existeixen, tenim d'ells un coneixement evident; però no són com creu la majoria dels homes. No és impiu el que nega els déus del comú dels homes, sinó al contrari, el que aplica als déus les opinions d'aquesta majoria. Perquè les afirmacions de la majoria no són anticipacions, sinó conjectures enganyoses. D'aquí procedeix l'opinió que els déus causen als malvats els majors mals i als bons els més grans béns. La multitud, acostumada a les seves pròpies virtuts, només accepta als déus conformes amb aquesta virtut i troba estrany tot el que és diferent d'ella.

En segon lloc, acostuma't a pensar que la mort no és gens per a nosaltres, ja que el ben i el mal no existeixen més que en la sensació, i la mort és la privació de sensació. Un coneixement exacte d'aquest fet, que la mort no és gens per a nosaltres, permet gaudir d'aquesta vida mortal evitant-nos afegir-li la idea d'una durada eterna i llevant-nos el desig de la immortalitat. Doncs en la vida gens hi ha temible pel qual ha comprès que no hi ha gens temible en el fet de no viure. És neci qui diu que tem la mort, no perquè és temible una vegada arribada, sinó perquè és temible l'esperar-la. Perquè si una cosa no ens causa cap dany en la seva presència, és neci entristir-se per esperar-la. Així doncs, el més espantós de tots els mals, la mort, no és gens per a nosaltres perquè, mentre vivim, no existeix la mort, i quan la mort existeix, nosaltres ja no som. Per tant la mort no existeix ni per als vius ni per als morts perquè pels uns no existeix, i els altres ja no són. La majoria dels homes, unes vegades tem la mort com el pitjor dels mals, i altres vegades la desitja com el terme dels mals de la vida. [El savi, per contra, ni desitja] ni tem la mort, ja que la vida no li és una càrrega, i tampoc creu que sigui un mal el no existir. Igual que no és l'abundància dels aliments, sinó la seva qualitat el que ens plau, tampoc és la durada de la vida la que ens agrada, sinó que sigui grata. Quant als quals aconsellen al jove viure bé i al vell morir bé, són necis, no només perquè la vida té el seu encant, fins i tot per al vell, sinó perquè la cura de viure bé i la cura de morir bé són el mateix. I molt més neci és encara aquell que pretén que el millor és no néixer, «i quan s'ha nascut, franquejar al més aviat possible les portes de l'Hades». Perquè, si parla amb convicció, per què ell no surt de la vida? Li seria fàcil si està decidit a això. Però si ho diu de broma, es mostra frívol en una qüestió que no ho és. Així doncs, convé recordar que el futur ni està enterament a les nostres mans, ni completament fora del nostre abast, de manera que no hem de ni esperar-ho com si hagués d'arribar amb seguretat, ni desesperar com si no hagués d'arribar amb certesa.

En tercer lloc, cal comprendre que entre els desitjos, uns són naturals i les altres obertures, i que entre els desitjos naturals, uns són necessaris i els altres només naturals. Finalment, entre els desitjos necessaris, uns són necessaris per a la felicitat, uns altres per a la tranquil·litat del cos, i els altres per a la vida mateixa. Una teoria verídica dels desitjos refereix tota preferència i tota aversió a la salut del cos i a l'ataraxia [de l'ànima], ja que en això està la perfecció de la vida feliç, i totes les nostres accions tenen com a fi evitar alhora el sofriment i la inquietud. I una vegada ho hem aconseguit, es dispersen totes les tempestes de l'ànima, perquè l'ésser viu ja no ha de dirigir-se cap a alguna cosa que no té, ni buscar una altra cosa que pugui completar la felicitat de l'ànima i del cos. Ja que busquem el plaure solament quan la seva absència ens causa un sofriment. Quan no sofrim no tenim ja necessitat del plaure.

Per això diem que el plaer és el principi i la fi de la vida feliç. Ho hem reconegut com el primer dels béns i conforme a la nostra naturalesa, ell és el que ens fa preferir o rebutjar les coses, i a ell tendim prenent la sensibilitat com a criteri del ben. I lloc que el plaer és el primer ben natural, se segueix d'això que no busquem qualsevol plaure, sinó que en certs casos menyspreem molts plaers quan tenen com a conseqüència un dolor major. D'altra banda, hi ha molts sofriments que considerem preferibles als plaers, quan ens produeixen un plaer major després d'haver-los suportat durant llarg temps. Per tant, tot plaure, per la seva mateixa naturalesa, és un bé, però tot plaure no és desitjable. Igualment tot dolor és un mal, però no hem de fugir necessàriament de tot dolor. I per tant, totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració dels avantatges i molèsties que proporcionen. En efecte, en alguns casos tractem el ben com un mal, i en uns altres el mal com un ben.

Al nostre entendre l'autarquia és un gran bé. No és que hàgim de sempre acontentar-nos amb poc, sinó que, quan ens falta l'abundància, hem de poder acontentar-nos amb poc, estant persuadits que gaudeixen més de la riquesa els que tenen menys necessitat d'ella, i que tot el que és natural s'obté fàcilment, mentre que el que no ho és s'obté difícilment. Els aliments més senzills produeixen tant plaure com la taula més suntuosa, quan està absent el sofriment que causa la necessitat; i el pa i l'aigua proporcionen el més viu plaure quan es prenen després d'una llarga privació. L'habituar-se a una vida senzilla i modesta és doncs una bona manera de cuidar la salut i a més fa a l'home animós per realitzar les tasques que ha d'exercir necessàriament en la vida. Li permet també gaudir millor d'una vida opulenta quan l'ocasió es present, i ho enforteix contra els revessos de la fortuna. Per tant, quan diem que el plaer és el sobirà bé, no parlem dels plaers dels pervertits, ni dels plaers sensuals, com pretenen alguns ignorants que ens ataquen i desfiguren el nostre pensament. Parlem de l'absència de sofriment per al cos i de l'absència d'inquietud per a l'ànima. Perquè no són ni les borratxeres, ni els banquets continus, ni el gaudi dels joves o de les dones, ni els peixos i les carns amb que se satisfan les taules sumptuoses, els que proporcionen una vida feliç, sinó la raó, buscant sense parar els motius legítims d'elecció o d'aversió, i apartant les opinions que poden aportar a l'ànima la major inquietud.

Per tant, el principi de tot això, i alhora el major bé, és la saviesa. Hem de considerar-la superior a la mateixa filosofia, perquè és la font de totes les virtuts i ens ensenya que no pot arribar-se a la vida feliç sense la saviesa, l'honestedat i la justícia, i que la saviesa, l'honestedat i la justícia no poden obtenir-se sense el plaer. En efecte, les virtuts estan unides a la vida feliç, que al seu torn és inseparable de les virtuts.

Existeix algú al que puguis posar per sobre del savi? El savi té opinions piadoses sobre els déus, no tem mai la mort, comprèn quin és la fi de la naturalesa, sap que és fàcil aconseguir i posseir el suprem bé, i que el mal extrem té una durada o una gravetat limitades.

Quant a la destinació, que alguns miren com un dèspota, el savi riu d'ell. Valdria més, en efecte, acceptar els relats mitològics sobre els déus que fer-se esclau de la fatalitat dels físics: perquè el mite deixa l'esperança que honrant als déus els farem propicis mentre que la fatalitat és inexorable. Quant a l'atzar (fortuna, sort), el savi no creu, com la majoria, que sigui un déu, perquè un déu no pot obrar d'una manera desordenada, ni com una causa inconstant. No creu que l'atzar distribueixi als homes el ben i el mal, referent a la vida feliç, sinó que sap que ell aporta els principis dels grans béns o dels grans mals. Considera que val més mala sort raonant bé, que bona sort raonant malament. I el millor en les accions és que la sort doni l'èxit al que ha estat ben calculat.

Per tant, medita aquestes coses i les que són del mateix gènere, medita-les dia i nit, tu solament i amb un amic semblant a tu. Així mai sentiràs inquietud ni en els teus somnis, ni en les teves vigílies, i viuràs entre els homes com un déu. Perquè l'home que viu enmig dels béns immortals ja no té gens que se sembli a un mortal.

Carta a Meneceo, de R. Verneaux, Textos dels grans filòsofs. Edat Antiga, Herder, Barcelona 1982, p.93-97.

---

Original en castellà

Cuando se es joven, no hay que vacilar en filosofar, y cuando se es viejo, no hay que cansarse de filosofar. Porque nadie es demasiado joven o demasiado viejo para cuidar su alma. Aquel que dice que la hora de filosofar aún no ha llegado, o que ha pasado ya, se parece al que dijese que no ha llegado aún el momento de ser feliz, o que ya ha pasado. Así pues, es necesario filosofar cuando se es joven y cuando se es viejo: en el segundo caso para rejuvenecerse con el recuerdo de los bienes pasados, y en el primer caso para ser, aún siendo joven, tan intrépido como un viejo ante el porvenir. Por tanto hay que estudiar los medios de alcanzar la felicidad, porque, cuando la tenemos, lo tenemos todo, y cuando no la tenemos lo hacemos todo para conseguirla.

Por consiguiente, medita y practica las enseñanzas que constantemente te he dado, pensando que son los principios de una vida bella.

En primer lugar, debes saber que Dios es un ser viviente inmortal y bienaventurado, como indica la noción común de la divinidad, y no le atribuyas nunca ningún carácter opuesto a su inmortalidad y a su bienaventuranza. Al contrario, cree en todo lo que puede conservarle esta bienaventuranza y esta inmortalidad. Porque los dioses existen, tenemos de ellos un conocimiento evidente; pero no son como cree la mayoría de los hombres. No es impío el que niega los dioses del común de los hombres, sino al contrario, el que aplica a los dioses las opiniones de esa mayoría. Porque las afirmaciones de la mayoría no son anticipaciones, sino conjeturas engañosas. De ahí procede la opinión de que los dioses causan a los malvados los mayores males y a los buenos los más grandes bienes. La multitud, acostumbrada a sus propias virtudes, sólo acepta a los dioses conformes con esta virtud y encuentra extraño todo lo que es distinto de ella.

En segundo lugar, acostúmbrate a pensar que la muerte no es nada para nosotros, puesto que el bien y el mal no existen más que en la sensación, y la muerte es la privación de sensación. Un conocimiento exacto de este hecho, que la muerte no es nada para nosotros, permite gozar de esta vida mortal evitándonos añadirle la idea de una duración eterna y quitándonos el deseo de la inmortalidad. Pues en la vida nada hay temible para el que ha comprendido que no hay nada temible en el hecho de no vivir. Es necio quien dice que teme la muerte, no porque es temible una vez llegada, sino porque es temible el esperarla. Porque si una cosa no nos causa ningún daño en su presencia, es necio entristecerse por esperarla. Así pues, el más espantoso de todos los males, la muerte, no es nada para nosotros porque, mientras vivimos, no existe la muerte, y cuando la muerte existe, nosotros ya no somos. Por tanto la muerte no existe ni para los vivos ni para los muertos porque para los unos no existe, y los otros ya no son. La mayoría de los hombres, unas veces teme la muerte como el peor de los males, y otras veces la desea como el término de los males de la vida. [El sabio, por el contrario, ni desea] ni teme la muerte, ya que la vida no le es una carga, y tampoco cree que sea un mal el no existir. Igual que no es la abundancia de los alimentos, sino su calidad lo que nos place, tampoco es la duración de la vida la que nos agrada, sino que sea grata. En cuanto a los que aconsejan al joven vivir bien y al viejo morir bien, son necios, no sólo porque la vida tiene su encanto, incluso para el viejo, sino porque el cuidado de vivir bien y el cuidado de morir bien son lo mismo. Y mucho más necio es aún aquel que pretende que lo mejor es no nacer, «y cuando se ha nacido, franquear lo antes posible las puertas del Hades». Porque, si habla con convicción, ¿por qué él no sale de la vida? Le sería fácil si está decidido a ello. Pero si lo dice en broma, se muestra frívolo en una cuestión que no lo es. Así pues, conviene recordar que el futuro ni está enteramente en nuestras manos, ni completamente fuera de nuestro alcance, de suerte que no debemos ni esperarlo como si tuviese que llegar con seguridad, ni desesperar como si no tuviese que llegar con certeza.

En tercer lugar, hay que comprender que entre los deseos, unos son naturales y los otros vanos, y que entre los deseos naturales, unos son necesarios y los otros sólo naturales. Por último, entre los deseos necesarios, unos son necesarios para la felicidad, otros para la tranquilidad del cuerpo, y los otros para la vida misma. Una teoría verídica de los deseos refiere toda preferencia y toda aversión a la salud del cuerpo y a la ataraxia [del alma], ya que en ello está la perfección de la vida feliz, y todas nuestras acciones tienen como fin evitar a la vez el sufrimiento y la inquietud. Y una vez lo hemos conseguido, se dispersan todas las tormentas del alma, porque el ser vivo ya no tiene que dirigirse hacia algo que no tiene, ni buscar otra cosa que pueda completar la felicidad del alma y del cuerpo. Ya que buscamos el placer solamente cuando su ausencia nos causa un sufrimiento. Cuando no sufrimos no tenemos ya necesidad del placer.

Por ello decimos que el placer es el principio y el fin de la vida feliz. Lo hemos reconocido como el primero de los bienes y conforme a nuestra naturaleza, él es el que nos hace preferir o rechazar las cosas, y a él tendemos tomando la sensibilidad como criterio del bien. Y puesto que el placer es el primer bien natural, se sigue de ello que no buscamos cualquier placer, sino que en ciertos casos despreciamos muchos placeres cuando tienen como consecuencia un dolor mayor. Por otra parte, hay muchos sufrimientos que consideramos preferibles a los placeres, cuando nos producen un placer mayor después de haberlos soportado durante largo tiempo. Por consiguiente, todo placer, por su misma naturaleza, es un bien, pero todo placer no es deseable. Igualmente todo dolor es un mal, pero no debemos huir necesariamente de todo dolor. Y por tanto, todas las cosas deben ser apreciadas por una prudente consideración de las ventajas y molestias que proporcionan. En efecto, en algunos casos tratamos el bien como un mal, y en otros el mal como un bien.

A nuestro entender la autarquía es un gran bien. No es que debamos siempre contentarnos con poco, sino que, cuando nos falta la abundancia, debemos poder contentarnos con poco, estando persuadidos de que gozan más de la riqueza los que tienen menos necesidad de ella, y que todo lo que es natural se obtiene fácilmente, mientras que lo que no lo es se obtiene difícilmente. Los alimentos más sencillos producen tanto placer como la mesa más suntuosa, cuando está ausente el sufrimiento que causa la necesidad; y el pan y el agua proporcionan el más vivo placer cuando se toman después de una larga privación. El habituarse a una vida sencilla y modesta es pues un buen modo de cuidar la salud y además hace al hombre animoso para realizar las tareas que debe desempeñar necesariamente en la vida. Le permite también gozar mejor de una vida opulenta cuando la ocasión se presente, y lo fortalece contra los reveses de la fortuna. Por consiguiente, cuando decimos que el placer es el soberano bien, no hablamos de los placeres de los pervertidos, ni de los placeres sensuales, como pretenden algunos ignorantes que nos atacan y desfiguran nuestro pensamiento. Hablamos de la ausencia de sufrimiento para el cuerpo y de la ausencia de inquietud para el alma. Porque no son ni las borracheras, ni los banquetes continuos, ni el goce de los jóvenes o de las mujeres, ni los pescados y las carnes con que se colman las mesas suntuosas, los que proporcionan una vida feliz, sino la razón, buscando sin cesar los motivos legítimos de elección o de aversión, y apartando las opiniones que pueden aportar al alma la mayor inquietud.

Por tanto, el principio de todo esto, y a la vez el mayor bien, es la sabiduría. Debemos considerarla superior a la misma filosofía, porque es la fuente de todas las virtudes y nos enseña que no puede llegarse a la vida feliz sin la sabiduría, la honestidad y la justicia, y que la sabiduría, la honestidad y la justicia no pueden obtenerse sin el placer. En efecto, las virtudes están unidas a la vida feliz, que a su vez es inseparable de las virtudes.

¿Existe alguien al que puedas poner por encima del sabio? El sabio tiene opiniones piadosas sobre los dioses, no teme nunca la muerte, comprende cuál es el fin de la naturaleza, sabe que es fácil alcanzar y poseer el supremo bien, y que el mal extremo tiene una duración o una gravedad limitadas.

En cuanto al destino, que algunos miran como un déspota, el sabio se ríe de él. Valdría más, en efecto, aceptar los relatos mitológicos sobre los dioses que hacerse esclavo de la fatalidad de los físicos: porque el mito deja la esperanza de que honrando a los dioses los haremos propicios mientras que la fatalidad es inexorable. En cuanto al azar (fortuna, suerte), el sabio no cree, como la mayoría, que sea un dios, porque un dios no puede obrar de un modo desordenado, ni como una causa inconstante. No cree que el azar distribuya a los hombres el bien y el mal, en lo referente a la vida feliz, sino que sabe que él aporta los principios de los grandes bienes o de los grandes males. Considera que vale más mala suerte razonando bien, que buena suerte razonando mal. Y lo mejor en las acciones es que la suerte dé el éxito a lo que ha sido bien calculado.

Por consiguiente, medita estas cosas y las que son del mismo género, medítalas día y noche, tú solo y con un amigo semejante a ti. Así nunca sentirás inquietud ni en tus sueños, ni en tus vigilias, y vivirás entre los hombres como un dios. Porque el hombre que vive en medio de los bienes inmortales ya no tiene nada que se parezca a un mortal.

Carta a Meneceo, de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua, Herder, Barcelona 1982, p.93-97.