Èxtasi

(del grec ἔϰστασις, extasis, fora de si)

El significat d'aquest terme pot entendre's, almenys, en tres sentits diferents: 1) des d'una perspectiva religiosa, 2) des d'una perspectiva psicològica i 3) des de la filosofia existencial.

1) En moltes concepcions religioses aquest terme designa un estadi supraintelectual de comunió o identificació amb la divinitat, fruit de l'experiència mística que, mitjançant l'abandó de tota experiència sensorial, permetria la supressió de l'alteritat entre el subjecte que contempla el diví i aquesta divinitat contemplada. La noció de l'èxtasi com a culminació de la contemplació religiosa apareix ja en Filó d'Alexandria i és especialment desenvolupada per Plotí (veure text) i els neoplatònics, que conceben l'èxtasi com la fase de tornada cap a l'Un, que s'aconsegueix a través d'un procés de purificació moral ( veure text). Encara que també Sant Agustí tracta de l'èxtasi, aquesta noció va tenir un gran impacte en la filosofia medieval (especialment en [[Autor:Escot Eriúgena (o Erígena), Joan |Escot Eríugena]] i en Bernat de Claravall, que ho denomina excesus mentis) a través dels escrits del filòsof neoplatònic Pseudo Dionís, que durant molt temps va ser considerat com Dionís l'Areopagita, deixeble de Sant Pau. De manera semblant, aquesta noció va passar a formar part de les concepcions dels místics alemanys del segle XIV (Eckhart, Tauler, Suso), i també va ser tematitzada per Giordano Bruno.

2) En l'època moderna, els psicòlegs han assenyalat les semblances entre els estats d'èxtasis i de tràngol amb els produïts per les alteracions psíquiques induïdes per certes drogues que actuen sobre els neurotransmisores sinápticos (veure cervell).

3) Des d'una perspectiva completament diferent, i atenent fonamentalment a l'etimologia del terme ἔϰστασις, Sartre i Heidegger han anomenat èxtasi a les tres dimensions del temps.

«Advenir, estat, present, ostenten els caràcters fenomènics del «a si», del «retro..,», del «deixar que facin front»....Els fenòmens del «a...», «retro...», «cap...», revelen en la temporalitat el ἔϰστασικόν per excel·lència. La temporalitat és l'original «fos de si» en i per a si mateix. Cridem, per tant, als caracteritzats fenòmens de l'advenir, l'estat i el present els «èxtasis» de la temporalitat. Aquesta no comença per ser un ens que després surt de si, sinó que la seva essència és la temporació en la unitat dels èxtasis».

-----------------------------------

Martin Heidegger, L'ésser i el temps, FCE., Mèxic 1974, 5ª ed., p.356.

(Veure text més ampli de M.Heidegger sobre l'èxtasi i l'avenir ).

• 

  Jean Paul Sartre

• 

  Martin Heidegger