Umberto Eco: obra oberta
De Wikisofia
La revisió el 23:20, 22 març 2015 per Jorcor (discussió | contribucions) (Text de reemplaçament - "dad " a "tat ")
«obra oberta»
La poètica de l'obra «oberta» tendeix [...] a promoure en l'intèrpret «actes de llibertat conscient», a col·locar-ho com a centre actiu d'una xarxa de relacions inesgotables entre les quals ell instaura la pròpia forma sense estar determinat per una necessitat que li prescriu les maneres definitives de l'organització de l'obra gaudida; però podria objectar-se [...] que qualsevol obra d'art, encara que no es lliuri materialment incompleta, exigeix una resposta lliure i inventiva, si no per una altra raó sí per la que no pot ser realment compresa si l'intèrpret no la reinventa en un acte de congenialitat amb l'autor mateix. Però aquesta observació constitueix un reconeixement que l'estètica contemporània ha actuat només després d'haver adquirit una madura consciència crítica del que és la relació interpretativa, i sens dubte un artista d'uns segles enrere estava molt lluny de ser críticament conscient d'aquesta realitat. Ara, en canvi, tal consciència està present sobretot en l'artista, el qual, en comptes de sofrir la «obertura» com a dada de fet inevitable, la tria com a programa productiu i fins i tot ofereix la seva obra per promoure la màxima obertura possible.
| Obra oberta, Planeta-D'Agostini, Barcelona 1985, p. 66-67. |
Original en castellà
«obra abierta»
La poética de la obra «abierta» tiende [...] a promover en el intérprete «actos de libertad consciente», a colocarlo como centro activo de una red de relaciones inagotables entre las cuales él instaura la propia forma sin estar determinado por una necesidad que le prescribe los modos definitivos de la organización de la obra disfrutada; pero podría objetarse [...] que cualquier obra de arte, aunque no se entregue materialmente incompleta, exige una respuesta libre e inventiva, si no por otra razón sí por la de que no puede ser realmente comprendida si el intérprete no la reinventa en un acto de congenialidad con el autor mismo. Pero esta observación constituye un reconocimiento de que la estética contemporánea ha actuado sólo después de haber adquirido una madura conciencia crítica de lo que es la relación interpretativa, y sin duda un artista de unos siglos atrás estaba muy lejos de ser críticamente consciente de esta realidad. Ahora, en cambio, tal conciencia está presente sobre todo en el artista, el cual, en vez de sufrir la «apertura» como dato de hecho inevitable, la elige como programa productivo e incluso ofrece su obra para promover la máxima apertura posible.