Recurs:Popper: impossibilitat de la lògica inductiva

Plantilla:RecursoEnlace Plantilla:Multimèdia Mes si volem trobar una manera de justificar les inferències inductives, hem d'intentar, en primer terme, establir un principi d'inducció. Semblant principi seria un enunciat amb l'ajuda del qual poguéssim presentar aquestes inferències d'una forma lògicament acceptable. Als ulls dels mantenedores de la lògica inductiva, la importància d'un principi d'inducció per al mètode científic és màxima: « ...aquest principi -diu Reichenbach- determina la veritat de les teories científiques; eliminar-ho de la ciència significaria res menys que privar a aquesta de la possibilitat de decidir sobre la veritat o falsedat de les seves teories; és evident que sense ell la ciència perdria el dret de distingir les seves teories de les creacions fantàstiques i arbitràries de la imaginació del poeta».

Però tal principi d'inducció no pot ser una veritat purament lògica, com una tautologia o un enunciat analític. En realitat, si existís un principi d'inducció purament lògic no hi hauria problema de la inducció; doncs, en tal cas, seria menester considerar totes les inferències inductives com a transformacions purament lògiques, o tautológicas, exactament el mateix que ocorre amb les inferències de la lògica deductiva. Per tant, el principi d'inducció ha de ser un enunciat sintètic: això és, un la negació del qual no sigui contradictòria, sinó lògicament possible. Sorgeix, doncs, la qüestió sobre per què caldria acceptar semblant principi, i de com podem justificar racionalment la seva acceptació. [...]

A partir de l'obra de Hume hauria d'haver-se vist clarament que apareixen amb facilitat incoherències quan s'admet el principi d'inducció; i també que difícilment poden evitar-se (si és que és possible tal cosa): ja que, al seu torn, ha de ser un enunciat universal. Així doncs, si intentem afirmar que sabem per experiència que és veritable, reapareixen de nou justament els mateixos problemes que van motivar la seva introducció: per justificar-ho hem d'utilitzar inferències inductives; per justificar aquestes hem de suposar un principi d'inducció d'ordre superior, i així successivament. Per tant, cau per la seva base l'intent de fonamentar el principi d'inducció en l'experiència, ja que porta, inevitablement, a una regressió infinita. [...]

Per la meva banda, considero que les diverses dificultats que acabo d'esbossar de la lògica inductiva són insuperables. I em temo que el mateix ocorre amb la doctrina, tan corrent avui, que les inferències inductives, àdhuc no sent «estrictament vàlides», poden aconseguir cert grau de «seguretat» o de «probabilitat». Aquesta doctrina sosté que les inferències inductives són «inferències probables». [...]

La teoria que desenvoluparem a les pàgines que segueixen s'oposa directament a tots els intents de recolzar-se en les idees d'una lògica inductiva. Podria descriure-la-hi com la teoria del mètode deductiu de contrastar, o com l'opinió que una hipòtesi només pot contrastar-se empíricament -i únicament després que ha estat formulada.

La lògica de la investigació científica, Tecnos, Madrid 1977, p. 28-30.

---

Original en castellà

Mas si queremos encontrar un modo de justificar las inferencias inductivas, hemos de intentar, en primer término, establecer un principio de inducción. Semejante principio sería un enunciado con cuya ayuda pudiéramos presentar dichas inferencias de una forma lógicamente aceptable. A los ojos de los mantenedores de la lógica inductiva, la importancia de un principio de inducción para el método científico es máxima: « ...este principio –dice Reichenbach– determina la verdad de las teorías científicas; eliminarlo de la ciencia significaría nada menos que privar a ésta de la posibilidad de decidir sobre la verdad o falsedad de sus teorías; es evidente que sin él la ciencia perdería el derecho de distinguir sus teorías de las creaciones fantásticas y arbitrarias de la imaginación del poeta».

Pero tal principio de inducción no puede ser una verdad puramente lógica, como una tautología o un enunciado analítico. En realidad, si existiera un principio de inducción puramente lógico no habría problema de la inducción; pues, en tal caso, sería menester considerar todas las inferencias inductivas como transformaciones puramente lógicas, o tautológicas, exactamente lo mismo que ocurre con las inferencias de la lógica deductiva. Por tanto, el principio de inducción tiene que ser un enunciado sintético: esto es, uno cuya negación no sea contradictoria, sino lógicamente posible. Surge, pues, la cuestión acerca de por qué habría que aceptar semejante principio, y de cómo podemos justificar racionalmente su aceptación. [...]

A partir de la obra de Hume debería haberse visto claramente que aparecen con facilidad incoherencias cuando se admite el principio de inducción; y también que difícilmente pueden evitarse (si es que es posible tal cosa): ya que, a su vez, tiene que ser un enunciado universal. Así pues, si intentamos afirmar que sabemos por experiencia que es verdadero, reaparecen de nuevo justamente los mismos problemas que motivaron su introducción: para justificarlo tenemos que utilizar inferencias inductivas; para justificar éstas hemos de suponer un principio de inducción de orden superior, y así sucesivamente. Por tanto, cae por su base el intento de fundamentar el principio de inducción en la experiencia, ya que lleva, inevitablemente, a una regresión infinita. [...]

Por mi parte, considero que las diversas dificultades que acabo de esbozar de la lógica inductiva son insuperables. Y me temo que lo mismo ocurre con la doctrina, tan corriente hoy, de que las inferencias inductivas, aun no siendo «estrictamente válidas», pueden alcanzar cierto grado de «seguridad» o de «probabilidad». Esta doctrina sostiene que las inferencias inductivas son «inferencias probables». [...]

La teoría que desarrollaremos en las páginas que siguen se opone directamente a todos los intentos de apoyarse en las ideas de una lógica inductiva. Podría describírsela como la teoría del método deductivo de contrastar, o como la opinión de que una hipótesis sólo puede contrastarse empíricamente -y únicamente después de que ha sido formulada.