Recurs:Hegel: del bell i les seves formes

Georg W. F. Hegel

En el llindar de tota ciència es presenta aquesta doble qüestió: Existeix l'objecte d'aquesta ciència? Quin és?

En les ciències ordinàries no presenta cap dificultat la primera d'aquestes dues qüestions. Fins i tot, no es planteja. Seria ridícul preguntar-se si en geometria hi ha una extensió; en astronomia, si el sol existeix. No obstant això, fins i tot en el cercle de ciències no filosòfiques, pot sorgir el dubte sobre l'existència del seu objecte, com en la psicologia experimental i en la teologia pròpiament dita.

Quan aquests objectes no ens són donats pels sentits, sinó que els trobem en nosaltres com a fets de consciència, podem preguntar-nos si no són més que simples creacions del nostre esperit. Així, el bell ha estat representat com si no tingués realitat fora de nosaltres mateixos, sinó com un sentiment, com una fruïció, com una cosa purament subjectiva.

Aquest dubte i aquesta qüestió desperten en nosaltres la necessitat més elevada de la nostra intel·ligència, la veritable necessitat científica, en virtut de la qual un objecte no pot ser-nos proposat sinó a condició de ser demostrat com a necessari.

Aquesta demostració científicament desenvolupada satisfà alhora les dues parts del problema. Dóna a conèixer, no sols si l'objecte és, sinó que és.

En el que concerneix el bell en les arts i per a provar que és necessari, caldria demostrar que l'art o el bell són resultats d'un principi anterior. Estant fora de la nostra ciència aquest principi, no ens queda més que acceptar la idea de l'art com una espècie de lema o corol·lari; el que, d'altra banda, té lloc en totes les ciències filosòfiques quan les hi tracta aïlladament; perquè, formant totes elles part d'un sistema que té per objecte el coneixement de l'univers com un tot organitzat, estan en mútua relació i se suposen recíprocament. Són com els anells d'una cadena que es tanca sobre si mateixa, formant un cercle Així, demostrar la idea del bell per la seva naturalesa essencial i necessària, és una tasca que no hem de realitzar aquí i que pertany a l'exposició enciclopèdica de la filosofia íntegrament.

El que és pertinent fer en aquesta introducció, és examinar els principals aspectes sota els quals el sentit comú es representa ordinàriament la idea del bell en l'art. Aquest examen crític ens servirà de preparació per a la intel·ligència dels principis més elevats de la ciència. Col·locant-nos en el punt de vista del sentit comú, sotmetrem a examen les següents proposicions:

• a) L'art no és un producte de la naturalesa, sinó de l'activitat humana.
• b) Està essencialment fet per a l'home i, com es dirigeix als sentits, recorre més o menys al sensible.
• c) Té la seva fi en si mateix.

a) L'art com a producte de l'activitat humana

A aquesta manera de considerar l'art es lliguen diversos prejudicis que és necessari refutar.

1r Trobem primer la vulgar opinió que l'art s'aprèn conforme a regles. Però el que els preceptes poden comunicar es redueix a la part exterior, mecànica i tècnica de l'art; la part interior i viva és el resultat de l'activitat espontània del geni de l'artista. L'esperit, com una força intel·ligent, treu del seu propi fons el ric tresor d'idees i formes que escampa per les seves obres.

No obstant això, per a evitar un prejudici no cal caure en l'altre extrem, dient que l'artista no té necessitat de la pròpia consciència, perquè en el moment que crea ha de trobar-se en un estat particular de l'ànima que exclou la reflexió; a saber, la inspiració. Sens dubte, hi ha en el talent i en el geni un element que no brolla més que de la naturalesa; però necessita ser desembolicat per la reflexió i l'experiència. A més, totes les arts tenen un costat tècnic que no s'aprèn més que pel treball i l'hàbit. L'artista necessita, per a no veure's detingut en les seves creacions, aquesta habilitat que li confereix mestratge i li permet disposar fàcilment dels materials de l'art.

Però això no és tot: com més alt estigui col·locat l'artista en l'escala de l'art, més ha d'haver penetrat en les profunditats del cor humà. Sota aquest aspecte hi ha diferència entre les arts. El talent musical, per exemple, pot desenvolupar-se en una extremada joventut, aliar-se a una gran mediocritat d'esperit i a la feblesa de caràcter. Una altra cosa ocorre amb la poesia. És aquí, sobretot, on el geni, per a produir una cosa madura, substancial i perfecte ha d'haver-se format en l'experiència de la vida i per la reflexió. Les primeres produccions de Schiller i Goethe es fan notar per la manca de maduresa, per una verdor salvatge i per una barbàrie aterridora. Va ser a una edat madura a la qual es deuen aquestes obres profundes, plenes i sòlides, fruits d'una veritable inspiració, i treballades amb aquesta perfecció de manera que el vell Homer ha sabut donar als seus cants immortals.

2n Una altra manera de veure, no menys errònia, respecte a l'art considerat com a producte de l'activitat humana, es refereix al lloc que ocupen les obres d'art comparades amb les de la naturalesa L'opinió vulgar jutja les primeres com a inferiors a les segones, basada en el principi que el que surt de les mans de l'home és inanimat, mentre que els productes de la naturalesa són orgànics, vivents en el seu interior i en totes les seves parts. En les obres d'art la vida no és més que una aparença superficial; el fons és sempre de fusta, de tela, pedres o paraules.

Però no és aquesta realitat exterior i material la que constitueix l'obra d'art; el seu caràcter essencial és l'ésser una creació de l'esperit, el fet de pertànyer al domini de l'esperit, el fet d'haver rebut el baptisme de l'esperit; en una paraula, no representar més que el que ha estat concebut i executat sota la inspiració i la veu de l'esperit. Allò que ens interessa veritablement, és el realment significatiu en un fet o en una circumstància, en un caràcter, en el desenvolupament o desenllaç d'una acció. L'art l'aprehèn i ens el manifesta de manera més viva, més pura i clara que com es troba en els objectes de la naturalesa o en els fets de la vida real. Heus aquí per què les creacions de l'art són més elevades que els productes de la naturalesa. Cap existència real expressa l'ideal com l'expressa l'art.

D'altra banda, sota la relació de l'existència exterior, l'esperit sap donar a allò que treu de si mateix, a les seves pròpies creacions, una perpetuïtat, una durada que no tenen els éssers peribles de la naturalesa.

3r Aquesta elevada posició pròpia de les obres d'art, sofreix també la crítica d'un altre prejudici del sentit comú. La naturalesa i les seves produccions són, es diu, obres de Déu, de la seva saviesa i bondat; els monuments de l'art no són més que obres de l'home. Prejudici que consisteix a creure que Déu no obra en l'home i per l'home, i que el cercle de la seva activitat no s'estén fora de la naturalesa. És aquesta una opinió falsa, encara que no es pot descartar totalment si volem formar-nos una veritable idea de l'art. Lluny d'això, és la proposició contrària la veritable: Déu obté molt més honor i glòria de l'activitat de l'esperit que del fet de produir de la naturalesa; perquè no solament hi ha alguna cosa de diví en l'home, sinó que el diví es manifesta en ell sota una forma molt més elevada que en la naturalesa. Déu és esperit i, per conseqüència, l'home és el seu veritable intermediari i el seu òrgan. En la naturalesa, el mitjà pel qual Déu es revela és d'existència purament exterior. El que no se sap a si mateix és més inferior en dignitat que el conscient.

b) Principi i origen de l'art

L'art està reconegut com una creació de l'esperit. Pot, doncs, preguntar-se quina necessitat té l'home de produir obres d'art. Aquesta necessitat és accidental, és un capritx o una fantasia, o bé una tendència fonamental de la nostra naturalesa?

L'art té el seu origen en el principi en virtut del qual l'home és un ésser que pensa, que té consciència de si; és a dir, que no solament existeix, sinó que existeix per a si. Ser en si i per a si, és reflexionar sobre si mateix, prendre's per objecte del seu propi pensament i per això desembolicar-se com a activitat reflexiva; heus aquí el que constitueix i distingeix l'home, la qual cosa li fa esperit. Ara bé, aquesta consciència de si mateix l'obté l'home de dues maneres: teòrica l'una, pràctica l'altra; una, per la ciència; l'altra, per l'acció. Per la ciència, quan es coneix a si mateix en el desplegament de la seva pròpia naturalesa, o es reconeix en l'exterior, en el que constitueix l'essència o raó de les coses. Per l'activitat pràctica, quan una tendència li empeny a manifestar-se en l'exterior, en el que li envolta, i així a reconèixer-se en les seves obres. Aconsegueix aquesta fi pels canvis que fa sofrir als objectes físics, als quals marca amb el seu segell, i en els quals reconeix les seves pròpies determinacions.

Aquesta necessitat revesteix diferents formes, fins a arribar a aquella manera de manifestació de si mateix en les coses exteriors que anomenem art. Tal és el principi de tota acció i de tot saber. L'art troba en ell el seu origen necessari. Quin sigui el seu caràcter especial i distintiu, per oposició a la manera de manifestar-se l'activitat política, religiosa i científica, és el que veurem més endavant.

Però aquí tenim més d'una falsa opinió que refutar al que concerneix l'art com dirigint-se a la sensibilitat de l'home i provenint més o menys del principi sensible.

1^r És la primera, aquella que representa l'art com tenint per fi l'excitació de la sensació o del plaer. En aquest sistema, les recerques sobre el bell en les arts es limiten a una anàlisi de les sensacions o de les impressions que ens produeixen. Però aquestes no poden conduir a res fix i científic. La sensibilitat és la regió fosca i indeterminada de l'esperit. La sensació, sent purament subjectiva i individual, no subministra matèria més que a distincions i classificacions arbitràries i artificials. Admet com a causes els elements més oposats. Les seves formes corresponen a la diversitat dels objectes: es distingeix el sentiment del dret, el sentiment moral, el sentiment del sublim, el sentiment religiós. Però, pel mateix que l'objecte es dóna sota la forma de sentiment, ja no apareix en el seu caràcter essencial i propi. Es fa abstracció precisament de l'objecte mateix i de la seva idea, per a no considerar més que els diversos estats o modificacions del subjecte. Totes aquestes anàlisis minucioses de les sensacions i de les particularitats que aquestes poden oferir-nos conclouen per ser enutjoses i nues de tot interès.

2n A aquesta manera d'estudiar l'art s'entronquen les temptatives que s'han fet per a perfeccionar el gust, considerat com a sentit del bell; temptatives que tampoc han produït res més que vagues, indeterminades i superficials consideracions. El gust així concebut no pot penetrar en la naturalesa íntima i profunda dels objectes, perquè aquesta no es revela als sentits, ni fins i tot al raonament, sinó a la raó, a aquesta facultat de l'esperit, única que coneix la veritat, el real, el substancial en totes les coses. Així, el que s'ha convingut a dir bon gust, no gosa atacar els grans efectes de l'art; guarda silenci quan els caràcters exteriors i accessoris donen lloc a la cosa en si mateixa. Quan, en efecte, són les grans passions i els moviments profunds de l'ànima els que estan en escena, ja no es tracta de tota aquesta ostentació de minucioses i subtils distincions per les quals es preocupa el gust. Aquest sent llavors al geni planejat per sobre d'aquesta regió inferior, i es retira davant la seva potència.

Quin és, doncs, la part del sensible en l'art i el seu veritable paper?

Hi ha dues maneres de considerar els objectes sensibles en la seva relació amb el nostre esperit. La primera és la simple percepció dels objectes pels sentits. L'esperit llavors no aprehèn més que el seu costat individual, la seva forma particular i concreta; l'essència, la llei, la substància de les coses li escapen. Al mateix temps, es desperta en nosaltres la necessitat d'apropiar-nos-les per al nostre ús, consumir-les o destruir-les. L'ànima sent la seva dependència enfront d'aquests objectes; no pot contemplar-los lliurement i desinteressadament.

L'altra relació dels éssers sensibles amb l'esperit, és la del pensament especulatiu o ciència. Aquí la intel·ligència no s'acontenta a percebre l'objecte en la seva forma concreta i en la seva individualitat, sinó que separa el costat individual per a abstreure la llei, el general, l'essència. La raó s'eleva així per sobre de la forma individual, percebuda pels sentits, per a concebre la idea pura en la seva universalitat.

L'art difereix alhora de totes dues maneres, ocupa el mitjà entre la percepció sensible i l'abstracció racional. Es distingeix de la primera, que no s'obstina en el real, sinó en l'aparença, en la forma de l'objecte, i que no sent cap necessitat interessada de consumir-lo, fer-li servir per a un ús, d'utilitzar-lo. Difereix de la ciència, en el fet que s'interessa per l'objecte particular i la seva forma sensible. El que li agrada veure en ell, no és ni la seva realitat material, ni la idea pura en la seva generalitat, sinó una aparença, una imatge de la veritat, alguna cosa d'ideal que en ell apareix; aprehèn el llaç de tots dos termes, el seu acord i íntima harmonia. Així que la necessitat que sent és totalment contemplativa. En presència d'aquest espectacle, l'ànima se sent lliure de tot desig interessat.

En una paraula, l'art crea al seu designi imatges, aparences destinades a representar idees, a mostrar-nos la veritat sota formes sensibles. Per això, té la virtut de remoure l'ànima en les seves més íntimes profunditats, fer-la provar els purs gaudis lligats a la visió i contemplació del bell.

Tots dos principis es troben igualment combinats en l'artista. El costat sensible està tancat en la facultat que crea, en la imaginació. No és per un treball mecànic, dirigit per regles adquirides, com executa les seves obres. No és tampoc per un procediment de reflexió semblant al del savi que busca la veritat. L'esperit té consciència de si mateix; més no pot aprehendre d'una manera abstracta la idea que concep; no pot representar-la-hi més que sota forma sensible. La imatge i la idea coexisteixen en el seu pensament i no poden separar-se. Així, la imaginació és un do de la naturalesa. El geni científic és més aviat una capacitat general que un talent innat i especial. Per a sobresortir en les arts es precisa un talent determinat, que es revela en l'adolescència sota la forma d'una inclinació viva i irresistible, acompanyada d'una certa facilitat per a manejar els materials de l'art. Això és el que ha fet al pintor, a l'escultor, al músic.

c) Finalitat de l'art

Tal és la naturalesa de l'art. Si es pregunta quina és la seva finalitat, s'ofereixen de nou les opinions més diverses.

1^r La més corrent és la que li dóna per objecte la imitació. És el fons de gairebé totes les teories sobre l'art. Però, a què ve a reproduir el que ja la naturalesa ofereix a les nostres mirades? Aquest treball pueril, indigne de l'esperit al qual es dirigeix, indigne de l'home que el produeix, no conduiria més que a revelar la seva impotència i la vanitat dels seus esforços; perquè la còpia sempre quedarà per sota de l'original. D'altra banda, com més exacta és la imitació, menys viu és el plaer. El que ens plau, no és imitar, sinó crear. La més petita invenció sobrepassa totes les obres mestres de la imitació.

Es dirà en va, que l'art ha d' imitar la naturalesa bella. Triar no és imitar. La perfecció en la imitació és l'exactitud; però, l'elecció suposa una regla. On prendre el criterium? Què significa, d'altra banda, la imitació en l'arquitectura, en la música i fins i tot en la poesia? (Pel cap alt, explicaria la poesia descriptiva; és a dir, el gènere més prosaic.) Cal concloure que si l'art empra en les seves composicions les formes de la naturalesa i les estudia, la seva finalitat no és copiar-les i reproduir-les. La seva missió és més alta, el seu procediment més lliure. Rival de la naturalesa, com ella i encara millor que ella, representa idees; se serveix de les seves formes com de símbols per a expressar-les; i les conforma, les refà sobre un tipus més perfecte i més pur. No en va es diuen les seves obres, creacions del geni de l'home.

2ⁿ Un segon sistema substitueix la imitació per l' expressió. L'art, llavors, té per finalitat, ja no el fet de representar la forma exterior de les coses, sinó el seu principi intern i viu, en particular les idees, els sentiments, les passions i estats de l'ànima.

Menys grollera que la precedent, aquesta teoria, per la vaguetat en què es manté, no és menys falsa i perillosa. Distingim aquí dues coses: la idea i la seva expressió, el fons i la forma. Ara bé, si l'art està destinat a expressar-lo tot, si l'expressió és l'objecte essencial, el fons és indiferent. Sempre que el quadre sigui fidel, l'expressió viva i animada, el bo com el dolent, el viciós, l'odiós, el lleig com el bell, tenen dret a figurar en ell amb igual títol. Immoral, llicenciós, impiu, l'artista haurà complert la seva tasca i aconseguit la perfecció des del moment que hagi sabut donar-nos fidelment una situació, una passió, una idea, falsa o veritable. És clar que, si en aquest sistema el costat de la imitació ha canviat, el procediment és el mateix. L'art no és més que un ressò, una, llengua harmoniosa; un mirall vivent on vénen a reflectir-se tots els sentiments i totes les passions. La part baixa i la part noble de l'ànima, en ell es disputen el lloc. El veritable, aquí, és el real, els objectes més diversos i més contradictoris. Indiferent sobre el fons, l'artista no s'aplica més que a donar-nos-el bé; es cuida poc de la veritat en si. Escèptic o entusiasta sense elecció, ens fa participar en el deliri de les bacants o en la indiferència del sofista.

Tal és el sistema que pren per divisa la màxima de l'art per l'art, és a dir l' expressió per si mateixa. Es coneixen les seves conseqüències v la tendència fatal que des de sempre ha imprès en les arts.

3^r Un tercer sistema és el del perfeccionament moral. No es pot negar que un dels efectes de l'art no sigui endolcir i depurar els costums (emollit mores). Oferint a l'home en espectacle de si mateix, tempera la rudesa de les seves tendències i passions, li disposa a la contemplació i a la reflexió, eleva el seu pensament i sentiments lligant-los a un ideal que li fa entreveure, idees d'ordre superior. Des de sempre, l'art ha estat mirat com un potent instrument de civilització, com un auxiliar de la religió: és, amb aquesta, el primer mestre dels pobles; és un mitjà d'instrucció per als esperits incapaços de comprendre la veritat d'una altra manera que sota el vel del símbol i per imatges que es dirigeixen tant als sentits com a l'esperit.

Però aquesta teoria, encara que superior a les precedents, no és més exacta. El seu error és la confusió de l'efecte moral de l'art amb la seva veritable finalitat. Aquesta confusió té inconvenients que no xoquen al primer cop de vista Que es vagi amb compte, no obstant això, que, assignant a l'art una finalitat estranya, no se li arrabassi la llibertat, que és la seva essència i sense la qual no hi ha inspiració; no se li impedeixi produir-los efectes que d'ell s'esperen.

Entre la religió, la moral i l'art existeix una eterna i íntima harmonia; però no deixen de ser formes essencialment diverses de la veritat i, conservant els llaços que els uneixen, reclamen una completa independència. L'art té les seves lleis, els seus procediments, la seva jurisdicció particular; no ha de ferir el sentit moral, però és al sentit del bell al qual es dirigeix. Quan les seves obres són pures, el seu efecte sobre les ànimes és saludable; més no té per fi directe i immediat el produir-lo. En buscar-lo corre el risc de perdre'l i errar el seu. Suposeu, en efecte, que la finalitat de l'art sigui instruir sota el vel de l'al·legoria: la idea, el pensament abstracte i general haurà de ser present a l'esperit de l'artista en el moment de la composició. Cerca, llavors, una forma que s'adapti a aquesta idea i li serveixi de vestidura. Qui no veu que aquest procediment és l'oposat al de la inspiració? D'ell no poden néixer més que obres fredes i sense vida; el seu efecte, per tant, no serà ni moral ni religiós, no produint més que avorriment.

Una altra conseqüència de l'opinió que fa del perfeccionament moral l'objecte de l'art i de les seves creacions, és que aquesta finalitat s'imposa de tal manera a l'art i li domina fins a tal punt, que aquest no té ja ni l'elecció dels seus temes. El moralista sever voldrà que no representi més que els assumptes morals. En això quedaria l'art. Aquest sistema ha conduït a Plató a excloure els poetes de la seva república. Per tant, si bé s'ha de mantenir l'acord de la moral i de l'art i l'harmonia de les seves lleis, es deuen també reconèixer les seves diferències i independència.

Per a comprendre bé la distinció de la moral i de l'art, cal haver resolt el problema moral. La moral és el compliment del deure per la lliure voluntat; és la lluita entre la passió i la raó, l'impuls i la llei, la carn i l'esperit. Es llisca sobre una oposició. L'antagonisme, en efecte, és la llei mateixa del món físic i moral; però aquesta oposició ha de ser superada. Aquest és el destí dels éssers que es realitza incessantment pel desplegament i progrés de les existències.

Ara bé, en moral, aquest acord entre les potències del nostre ésser per a restablir la pau i la felicitat, no existeix. Ho proposa com a finalitat a la voluntat lliure. Però la fi i el seu compliment són coses diferents. El deure és tendir a la fi incessantment i amb tot esforç. Així, sota aquest aspecte, moral i art tenen el mateix principi i la mateixa finalitat: l'harmonia del bé i de la felicitat, dels actes i de la llei. Però difereixen en el fet que en la moral la fi mai s'aconsegueix completament. Apareix separat pel mitjà; la conseqüència està igualment separada del principi. L'harmonia del bé i de la felicitat ha de ser resultat dels esforços de la virtut. Per a concebre la identitat de tots dos termes cal elevar-se a un punt de vista superior que no és el de la moral. En la ciència, d'igual manera, la llei apareix diferent del fenomen; l'essència, separada de la seva forma Perquè aquesta distinció s'esborri, es precisa una manera de concepció que no és el de la reflexió i la ciència.

L'art, per contra, ens ofereix en una imatge visible l'harmonia realitzada dels dos termes de l'existència, de la llei dels éssers i de la seva manifestació, de l'essència i de la forma, del bé i de la felicitat. El bell és l'essència realitzada, l'activitat conforme a la seva fi i identificada amb ell; és la força que es desplega harmoniosament sota els nostres ulls en el si de les existències i que esborra les contradiccions de la seva naturalesa: feliç, lliure, plena de serenitat, enmig del sofriment i del dolor. El problema de l'art és, per tant, diferent del problema moral El bé és l'acord buscat; el bell, l'harmonia realitzada.

La veritable fi de l'art és, per consegüent, representar el bell, revelar aquesta harmonia. Aquest és el seu únic destí. Qualsevol altra fi, la purificació, el millorament moral, l'edificació, la instrucció, són accessoris o conseqüències. La contemplació del bell té per efecte produir en nosaltres una fruïció serena i pura, incompatible amb els plaers grollers dels sentits; eleva a l'ànima per sobre de l'esfera habitual dels seus pensaments, la predisposa a nobles resolucions i accions generoses per l'estreta afinitat que existeix entre els tres sentiments i les tres idees del bé, el bell i el diví.

(Hegel, Del bell i les seves formes (Estètica), Col. Austral, EspasaCalpe, Argentina. Buenos Aires, pàg. 33-45.

Text corresponent a les Lliçons sobre estètica, que van ser recollides pels deixebles de Hegel, Gustav Hotto y Von Ascheberg, que van iniciar la seva publicació en 1835, és a dir, quatre anys després de la mort del seu mestre. Del bell i les seves formes és el primer dels tres volums que presenten l'estètica hegeliana. Els altres dos porten, respectivament, els títols de Sistema de les arts i Poètica. El text d'aquestes lliçons no és rigorosament autèntic, ja que, en gran manera, es tracta d'una reconstrucció a partir d'anotacions de diversos deixebles, que reprodueixen lliçons que Hegel havia impartit, però que han tingut gran influència en la filosofia posterior.

---

Original en castellà

Georg W. F. Hegel

En el umbral de toda ciencia se presenta esta doble cuestión: ¿Existe el objeto de esta ciencia? ¿Cuál es?

En las ciencias ordinarias no presenta dificultad alguna la primera de estas dos cuestiones. Incluso, no se plantea. Sería ridículo preguntarse si en geometría hay una extensión; en astronomía, si el sol existe. Sin embargo, incluso en el círculo de ciencias no filosóficas, puede surgir la duda sobre la existencia de su objeto, como en la psicología experimental y en la teología propiamente dicha.

Cuando estos objetos no nos son dados por los sentidos, sino que los hallamos en nosotros como hechos de conciencia, podemos preguntarnos si no son más que simples creaciones de nuestro espíritu. Así, lo bello ha sido representado como no teniendo realidad fuera de nosotros mismos, sino como un sentimiento, como una fruición, como algo puramente subjetivo.

Esta duda y esta cuestión despiertan en nosotros la necesidad más elevada de nuestra inteligencia, la verdadera necesidad científica, en virtud de la cual un objeto no puede sernos propuesto sino a condición de ser demostrado como necesario.

Esta demostración científicamente desarrollada satisface a la vez las dos partes del problema. Da a conocer, no solo si el objeto es, sino qué es.

En lo que concierne a lo bello en las artes y para probar que es necesario, habría que demostrar que el arte o lo bello son resultados de un principio anterior. Estando fuera de nuestra ciencia este principio, no nos queda más que aceptar la idea del arte como una especie de lema o corolario; lo que, por lo demás, tiene lugar en todas las ciencias filosóficas cuando se las trata aisladamente; pues, formando todas parte de un sistema que tiene por objeto el conocimiento del universo como un todo organizado, están en mutua relación y se suponen recíprocamente. Son como los anillos de una cadena que se cierra sobre sí misma, formando un círculo Así, demostrar la idea de lo bello por su naturaleza esencial y necesaria, es una tarea que no debemos realizar aquí y que pertenece a la exposición enciclopédica de la filosofía en su totalidad.

Lo que es pertinente hacer en esta introducción, es examinar los principales aspectos bajo los cuales el sentido común se representa ordinariamente la idea de lo bello en el arte. Este examen crítico nos servirá de preparación para la inteligencia de los principios más elevados de la ciencia. Colocándonos en el punto de vista del sentido común, vamos a someter a examen las siguientes proposiciones:

• a) El arte no es un producto de la naturaleza, sino de la actividad humana.
• b) Está esencialmente hecho para el hombre y, como se dirige a los sentidos, recurre más o menos a lo sensible.
• c) Tiene su fin en sí mismo.

a) El arte como producto de la actividad humana

A esta manera de considerar el arte se ligan varios prejuicios que es necesario refutar.

1º Encontramos primero la vulgar opinión de que el arte se aprende conforme a reglas. Pero lo que los preceptos pueden comunicar se reduce a la parte exterior, mecánica y técnica del arte; la parte interior y viva es el resultado de la actividad espontánea del genio del artista. El espíritu, como una fuerza inteligente, saca de su propio fondo el rico tesoro de ideas y formas que desparrama por sus obras.

Sin embargo, para evitar un prejuicio no es preciso caer en el otro extremo, diciendo que el artista no tiene necesidad de la propia conciencia, porque en el momento que crea debe encontrarse en un estado particular del alma que excluye la reflexión; a saber, la inspiración. Sin duda, hay en el talento y en el genio un elemento que no brota más que de la naturaleza; pero necesita ser desenvuelto por la reflexión y la experiencia. Además, todas las artes tienen un lado técnico que no se aprende más que por el trabajo y el hábito. El artista necesita, para no verse detenido en sus creaciones, esa habilidad que le confiere maestría y le permite disponer fácilmente de los materiales del arte.

Pero esto no es todo: cuanto más alto esté colocado el artista en la escala del arte, más debe haber penetrado en las profundidades del corazón humano. Bajo este aspecto hay diferencia entre las artes. El talento musical, por ejemplo, puede desarrollarse en una extremada juventud, aliarse a una gran mediocridad de espíritu y a la debilidad de carácter. Otra cosa ocurre con la poesía. Es aquí, sobre todo, donde el genio, para producir algo maduro, sustancial y perfecto debe haberse formado en la experiencia de la vida y por la reflexión. Las primeras producciones de Schiller y Goethe se hacen notar por la carencia de madurez, por un verdor salvaje y por una barbarie aterradora. Fue a una edad madura a la que se deben esas obras profundas, plenas y sólidas, frutos de una verdadera inspiración, y trabajadas con esta perfección de forma que el viejo Homero ha sabido dar a sus cantos inmortales.

2º Otra manera de ver, no menos errónea, con respecto al arte considerado como producto de la actividad humana, se refiere al lugar que ocupan las obras de arte comparadas con las de la naturaleza La opinión vulgar juzga las primeras como inferiores a las segundas, basada en el principio de que lo que sale de las manos del hombre es inanimado, mientras que los productos de la naturaleza son orgánicos, vivientes en su interior y en todas sus partes. En las obras de arte la vida no es más que una apariencia superficial; el fondo es siempre de madera, de tela, piedras o palabras.

Pero no es esta realidad exterior y material la que constituye la obra de arte; su carácter esencial es el ser una creación del espíritu, el pertenecer al dominio del espíritu, el haber recibido el bautismo del espíritu; en una palabra, no representar más que lo que ha sido concebido y ejecutado bajo la inspiración y la voz del espíritu. Aque llo que nos interesa verdaderamente, es lo realmente significativo en un hecho o en una circunstancia, en un carácter, en el desenvolvimiento o desenlace de una acción. El arte lo aprehende y nos lo manifiesta de manera más viva, más pura y clara que como se encuentra en los objetos de la naturaleza o en los hechos de la vida real. He aquí por qué las creaciones del arte son más elevadas que los productos de la naturaleza. Ninguna existencia real expresa lo ideal como lo expresa el arte.

Por otra parte, bajo la relación de la existencia exterior, el espíritu sabe dar a aquello que saca de sí mismo, a sus propias creaciones, una perpetuidad, una duración que no tienen los seres perecederos de la naturaleza.

3º Esta elevada posición propia de las obras de arte, sufre también la crítica de otro prejuicio del sentido común. La naturaleza y sus producciones son, se dice, obras de Dios , de su sabiduría y bondad; los monumentos del arte no son más que obras del hombre. Prejuicio que consiste en creer que Dios no obra en el hombre y por el hombre, y que el círculo de su actividad no se extiende fuera de la naturaleza. Es ésta una opinión falsa, aunque no se puede descartar to talmente si queremos formarnos una verdadera idea del arte. Lejos de ello, es la proposición contraria la verdadera: Dios obtiene mucho más honor y gloria de la actividad del espíritu que del producir de la naturaleza; pues no solamente hay algo de divino en el hombre, sino que lo divino se manifiesta en él bajo una forma mucho más elevada que en la naturaleza. Dios es espíritu y,por consecuencia, el hombre es su verdadero intermediario y su órgano. En la naturaleza, el medio por el cual Dios se revela es de existencia puramente exterior. Lo que no se sabe a sí mismo es más inferior en dignidad que lo consciente.

b) Principio y origen del arte

El arte está reconocido como una creación del espíritu. Puede, pues,preguntarse qué necesidad tiene el hombre de producir obras de arte. Esta necesidad ¿es accidental, es un capricho o una fantasía,o bien una tendencia fundamental de nuestra naturaleza?

El arte tiene su origen en el principio en virtud del cual el hombre es un ser que piensa, que tiene conciencia de sí; es decir, que no solamente existe, sino que existe para sí. Ser en sí y para sí, es reflexionar sobre sí mismo, tomarse por objeto de su propio pensamiento y por ello desenvolverse como actividad reflexiva; he aquí lo que constituye y distingue al hombre, lo que le hace espíritu. Ahora bien, esta conciencia de sí mismo la obtiene el hombre de dos maneras: teórica la una, práctica la otra; una, por la ciencia; la otra, por la acción. Por la ciencia, cuando se conoce a sí mismo en el despliegue de su propia naturaleza, o se reconoce en lo exterior, en lo que constituye la esencia o razón de las cosas. Por la actividad práctica, cuando una tendencia le empuja a manifestarse en lo exterior, en lo que le rodea, y así a reconocerse en sus obras. Alcanza este fin por los cambios que hace sufrir a los objetos físicos,a los cuales marca con su sello, y en los cuales reconoce sus propias determinaciones.

Esta necesidad reviste diferentes formas, hasta llegar a aquel modo de manifestación de si mismo en las cosas exteriores que llamamos arte. Tal es el principio de toda acción y de todo saber. El arte encuentra en él su origen necesario. Cuál sea su carácter especial y distintivo, por oposición a la manera de manifestarse la actividad política, religiosa y científica, es lo que veremos más adelante.

Pero aquí tenemos más de una falsa opinión que refutar en lo que concierne al arte como dirigiéndose a la sensibilidad del hombre y proviniendo más o menos del principio sensible.

1° Es la primera, aquella que representa el arte como teniendo por fin la excitación de la sensación o del placer. En este sistema,las investigaciones sobre lo bello en las artes se limitan a un análisis de las sensaciones o de las impresiones que nos producen. Pero éstas no pueden conducir a nada fijo y científico. La sensibilidad es la región oscura e indeterminada del espíritu. La sensación, siendo puramente subjetiva e individual, no suministra materia más que a distinciones y clasificaciones arbitrarias y artificiales. Admite como causas los elementos más opuestos. Sus formas corresponden a la diversidad de los objetos: se distingue el sentimiento del derecho,el sentimiento moral, el sentimiento de lo sublime, el sentimiento religioso. Pero, por lo mismo que el objeto se da bajo la forma de sentimiento, ya no aparece en su carácter esencial y propio. Se hace abstracción precisamente del objeto mismo y de su idea, para no considerar más que los diversos estados o modificaciones del sujeto. Todos estos análisis minuciosos de las sensaciones y de las particularidades que éstas pueden ofrecernos concluyen por ser fastidiosas y desnudas de todo interés.

2º A esta manera de estudiar el arte se entroncan las tentativas que se han hecho para perfeccionar el gusto, considerado como sentido de lo bello; tentativas que tampoco han producido nada más que vagas, indeterminadas y superficiales consideraciones. El gusto así concebido no puede penetrar en la naturaleza íntima y profunda de los objetos, pues ésta no se revela a los sentidos, ni incluso al razonamiento, sino a la razón, a esta facultad del espíritu, única que conoce lo verdadero, lo real, lo sustancial en todas las cosas. Así, lo que se ha convenido en llamar buen gusto, no osa atacar los grandes efectos del arte; guarda silencio cuando los caracteres exteriores y accesorios dan lugar a la cosa en sí misma. Cuando, en efecto, son las grandes pasiones y los movimientos profundos del alma los que están en escena, ya no se trata de toda esa ostentación de minuciosas y sutiles distinciones por las cuales se preocupa el gusto. Este siente entonces al genio planeado por encima de esta región inferior, y se retira ante su potencia.

¿Cuál es, pues, la parte de lo sensible en el arte y su verdadero papel?

Hay dos maneras de considerar los objetos sensibles en su relación con nuestro espíritu. La primera es la simple percepción de los objetos por los sentidos. El espíritu entonces no aprehende más que su lado individual, su forma particular y concreta; la esencia, la ley,la sustancia de las cosas le escapan. Al mismo tiempo, se despierta en nosotros la necesidad de apropiárnoslas para nuestro uso, consumirlas o destruirlas. El alma siente su dependencia frente a estos objetos; no puede contemplarlos libre y desinteresadamente.

La otra relación de los seres sensibles con el espíritu, es la del pensamiento especulativo o ciencia. Aquí la inteligencia no se contenta con percibir el objeto en su forma concreta y en su individualidad,sino que separa el lado individual para abstraer la ley, lo general,la esencia. La razón se eleva así por encima de la forma individual,percibida por los sentidos, para concebir la idea pura en su universalidad.

El arte difiere a la vez de ambos modos, ocupa el medio entre la percepción sensible y la abstracción racional. Se distingue de la primera, en que no se obstina en lo real, sino en la apariencia, en la forma del objeto, y que no siente ninguna necesidad interesada de consumirlo, hacerle servir para un uso, de utilizarlo. Difiere de la ciencia, en que se interesa por el objeto particular y su forma sensible. Lo que le gusta ver en él, no es ni su realidad material, ni la idea pura en su generalidad, sino una apariencia, una imagen dela verdad, algo de ideal que en él aparece; aprehende el lazo de ambos términos, su acuerdo e íntima armonía. Así que la necesidad que siente es totalmente contemplativa. En presencia de este espectáculo, el alma se siente libre de todo deseo interesado.

En una palabra, el arte crea a su designio imágenes, apariencias destinadas a representar ideas, a mostrarnos la verdad bajo formas sensibles. Por ello, tiene la virtud de remover el alma en sus más íntimas profundidades, hacerla probar los puros goces ligados a la visión y contemplación de lo bello.

Ambos principios se encuentran igualmente combinados en el artista. El lado sensible está encerrado en la facultad que crea,en la imaginación. No es por un trabajo mecánico, dirigido por reglas adquiridas, como ejecuta sus obras. No es tampoco por un procedimiento de reflexión semejante al del sabio que busca la verdad. El espíritu tiene conciencia de sí mismo; mas no puede aprehender de una manera abstracta la idea que concibe; no puede representársela más que bajo forma sensible. La imagen y la idea coexisten en su pensamiento y no pueden separarse. Así, la imaginación es un don de la naturaleza. El genio científico es más bien una capacidad general que un talento innato y especial. Para sobresalir en las artes se precisa un talento determinado, que se revela en la adolescencia bajo la forma de una inclinación viva e irresistible, acompañada de una cierta facilidad para manejar los materiales del arte. Esto es lo que ha hecho al pintor, al escultor, al músico.

c) Fin del arte

Tal es la naturaleza del arte. Si se pregunta cuál es su fin, se ofrecen de nuevo las opiniones más diversas.

1º La más corriente es la que le da por objeto la imitación. Es el fondo de casi todas las teorías sobre el arte. Pero, ¿a qué viene reproducir lo que ya la naturaleza ofrece a nuestras miradas? Este trabajo pueril, indigno del espíritu al cual se dirige, indigno del hombre que lo produce, no conduciría más que a revelar su impotencia y la vanidad de sus esfuerzos; pues la copia siempre quedará por debajo del original. Por otra parte, cuanto más exacta es la imitación, menos vivo es el placer. Lo que nos place, no es imitar,sino crear. La más pequeña invención sobrepasa todas las obras maestras de la imitación.

Se dirá en vano, que el arte debe imitar la naturaleza bella. Escoger no es imitar. La perfección en la imitación es la exactitud; pero,la elección supone una regla. ¿Dónde tomar el criterium? ¿Qué significa, por otra parte, la imitación en la arquitectura, en la música e incluso en la poesía? (A lo más, explicaría la poesía descriptiva; es decir, el género más prosaico.) Es preciso concluir que si el arte emplea en sus composiciones las formas de la naturaleza y las estudia, su fin no es copiarlas y reproducirlas. Su misión es más alta,su procedimiento más libre. Rival de la naturaleza, como ella y aun mejor que ella, representa ideas; se sirve de sus formas como de símbolos para expresarlas; y las conforma, las rehace sobre un tipo más perfecto y más puro. No en vano se llaman sus obras creaciones del genio del hombre.

2° Un segundo sistema sustituye la imitación por la expresión. El arte, entonces, tiene por fin, ya no el representar la forma exterior de las cosas, sino su principio interno y vivo, en particular las ideas, los sentimientos, las pasiones y estados del alma.

Menos grosera que la precedente, esta teoría, por la vaguedad en que se mantiene, no es menos falsa y peligrosa. Distingamos aquí dos cosas: la idea y su expresión, el fondo y la forma. Ahora bien, si el arte está destinado a expresarlo todo, si la expresión es el objeto esencial, el fondo es indiferente. Siempre que el cuadro sea fiel, la expresión viva y animada, lo bueno como lo malo, lo vicioso, lo odio .so, lo feo como lo bello, tienen derecho a figurar en él con igual título. Inmoral, licencioso, impío, el artista habrá cumplido su tarea y alcanzado la perfección desde el momento que haya sabido darnos fielmente una situación, una pasión, una idea, falsa o verdadera. Es claro que, si en este sistema el lado de la imitación ha cambiado,el procedimiento es el mismo. El arte no es más que un eco, una ,lengua armoniosa; un espejo viviente donde vienen a reflejarse todos los sentimientos y todas las pasiones. La parte baja y la parte noble del alma, en él se disputan el puesto. Lo verdadero, aquí, es lo real,los objetos más diversos y más contradictorios. Indiferente sobre el fondo, el artista no se aplica más que a dárnoslo bien; se cuida poco de la verdad en sí. Escéptico o entusiasta sin elección, nos hace participar en el delirio de las bacantes o en la indiferencia del sofista.

Tal es el sistema que toma por divisa la máxima del arte por el arte, es decir la expresión por sí misma. Se conocen sus consecuencias v la tendencia fatal que desde siempre ha impreso en las artes.

3º Un tercer sistema es el del perfeccionamiento moral. No se puede negar que uno de los efectos del arte no sea el dulcificar y depurar las costumbres (emollit mores). Ofreciendo al hombre en espectáculo de sí mismo, templa la rudeza de sus tendencias y pasiones, le dispone a la contemplación y a la reflexión, eleva su pensamiento y sentimientos ligándolos a un ideal que le hace entrever, ideas de orden superior. Desde siempre, el arte ha sido mirado como un potente instrumento de civilización, como un auxiliar de la religión: es, con ésta, el primer maestro de los pueblos; es un medio de instrucción para los espíritus incapaces de comprender la verdad de otro modo que bajo el velo del símbolo y por imágenes que se dirigen tanto a los sentidos como al espíritu.

Pero esta teoría, aunque superior a las precedentes, no es más exacta. Su error es la confusión del efecto moral del arte con su verdadero fin. Esta confusión tiene inconvenientes que no chocan al primer golpe de vista Que se tenga cuidado, sin embargo, que ,asignando al arte un fin extraño, no se le arrebate la libertad, que es su esencia y sin la cual no hay inspiración; no se le impida producirlos efectos que de él se esperan.

Entre la religión, la moral y el arte existe una eterna e íntima armonía; pero no dejan de ser formas esencialmente diversas de la verdad y, conservando los lazos que les unen, reclaman una completa independencia. El arte tiene sus leyes, sus procedimientos, su jurisdicción particular; no debe herir el sentido moral, pero es al sentido de lo bello al que se dirige. Cuando sus obras son puras,su efecto sobre las almas es saludable; mas no tiene por fin directo e inmediato el producirlo. Al buscarlo corre el riesgo de perderlo y errar el suyo. Suponed, en efecto, que el fin del arte sea instruir bajo el velo de la alegoría: la idea, el pensamiento abstracto y general deberá estar presente al espíritu del artista en el momento de la composición. Busca, entonces, una forma que se adapte a esta idea y le sirva de ropaje. ¿Quién no ve que este procedimiento es el opuesto al de la inspiración? De él no pueden nacer más que obras frías y sin vida; su efecto, por tanto, no será ni moral ni religioso,no produciendo más que aburrimiento.

Otra consecuencia de la opinión que hace del perfeccionamiento moral el objeto del arte y de sus creaciones, es que este fin se impone de tal modo al arte y le domina hasta tal punto, que éste no tiene ya ni la elección de sus temas. El moralista severo querrá que no represente más que los asuntos morales. En esto quedaría el arte. Este sistema ha conducido a Platón a excluir los poetas de su república. Por tanto, si bien se debe mantener el acuerdo de la moral y del arte y la armonía de sus leyes, se deben también reconocer sus diferencias e independencia.

Para comprender bien la distinción de la moral y del arte, es preciso haber resuelto el problema moral. La moral es el cumplimiento del deber por la libre voluntad; es la lucha entre la pasión y la razón, el impulso y la ley, la carne y el espíritu. Se desliza sobre una oposición. El antagonismo, en efecto, es la ley misma del mundo físico y moral; pero esta oposición debe ser superada. Este es el destino de los seres que se realiza incesantemente por el despliegue y progreso de las existencias.

Ahora bien, en moral, este acuerdo entre las potencias de nuestro ser para restablecer la paz y la felicidad, no existe. Lo propone como fin a la voluntad libre. Pero el fin y su cumplimiento son cosas distintas. El deber es tender al fin incesantemente y con todo esfuerzo. Así, bajo este aspecto, moral y arte tienen el mismo principio y el mismo fin: la armonía del bien y de la felicidad, de los actos y de la ley. Pero difieren en que en la moral el fin nunca se alcanza completamente. Aparece separado por el medio; la consecuencia está igualmente separada del principio. La armonía del bien y de la felicidad debe ser resultado de los esfuerzos de la virtud. Para concebir la identidad de ambos términos es preciso elevarse a un punto de vista superior que no es el de la moral. En la ciencia, de igual modo, la ley aparece distinta del fenómeno; la esencia, separada de su forma Para que esta distinción se borre, se precisa un modo de concepción que no es el de la reflexión y la ciencia

El arte, por el contrario, nos ofrece en una imagen visible la armonía realizada de los dos términos de la existencia, de la ley de los seres y de su manifestación, de la esencia y de la forma, del bien yde la felicidad. Lo bello es la esencia realizada, la actividad conforme a su fin e identificada con él; es la fuerza que se despliega armoniosamente bajo nuestros ojos en el seno de las existencias y que borra las contradicciones de su naturaleza: feliz, libre, llena de serenidad, en medio del sufrimiento y del dolor. El problema del arte es, por tanto, distinto del problema moral El bien es el acuerdo buscado; lo bello, la armonía realizada.

El verdadero fin del arte es, por consiguiente, representar lo bello, revelar esta armonía. Este es su único destino. Cualquier otro fin, la purificación, el mejoramiento moral, la edificación, la instrucción, son accesorios o consecuencias. La contemplación de lo bello tiene por efecto producir en nosotros una fruición serena y pura, incompatible con los placeres groseros de los sentidos; eleva al alma por encima de la esfera habitual de sus pensamientos, la predispone a nobles resoluciones y acciones generosas por la estrecha afinidad que existe entre los tres sentimientos y las tres ideas del bien, lo bello y lo divino.

Hegel, De lo bello y sus formas (Estètica), Col. Austral, EspasaCalpe, Argentina. Buenos Aires, pàg. 33-45.