Diferència entre revisions de la pàgina «Bell»
De Wikisofia
Línia 19: | Línia 19: | ||
Amb un judici estètic afirmem que alguna cosa agrada. Però es tracta d'un grat desinteressat, d'alguna cosa que agrada per si mateix, no perquè produeix plaer o perquè és moralment bo. És també un grat universalitzable, que no concebem només nostre, sinó que l'atribuïm a tots. Agrada, a més, perquè ho percebem sense cap [[finalitat|finalitat]]: no agrada perquè és útil, ni perquè és bo o perfecte, sinó simplement, perquè ho percebem; una «[[finalitat]] sense [[fi]]» (per a què és una rosa?: «una rosa és una rosa, és una rosa, és una rosa, és una rosa», Gertrud Stein). Però creiem que aquest grat és totalment necessari; ningú escapa a la sensació de grat de l'objecte bell. Així, doncs, per Kant la bellesa és el que agrada de forma desinteressada, universal i necessària, en objectes que manquen de tota finalitat ([[Recurs:Kant: el bell|veg. text]]). És, per tant, un coneixement, no per [[concepte|conceptes,]] sinó per [[percepció|percepció]] de l'agradable que produeix el bell; a això ho anomena [[gust|«gust»]] (facultat de jutjar el bell), i ho caracteritza primordialment com a «imaginació en llibertat», o imaginació lliure de quedar fixada per la determinació de l'enteniment. Des de Kant, per tant, «bell» és un [[sentiment|sentiment]]. | Amb un judici estètic afirmem que alguna cosa agrada. Però es tracta d'un grat desinteressat, d'alguna cosa que agrada per si mateix, no perquè produeix plaer o perquè és moralment bo. És també un grat universalitzable, que no concebem només nostre, sinó que l'atribuïm a tots. Agrada, a més, perquè ho percebem sense cap [[finalitat|finalitat]]: no agrada perquè és útil, ni perquè és bo o perfecte, sinó simplement, perquè ho percebem; una «[[finalitat]] sense [[fi]]» (per a què és una rosa?: «una rosa és una rosa, és una rosa, és una rosa, és una rosa», Gertrud Stein). Però creiem que aquest grat és totalment necessari; ningú escapa a la sensació de grat de l'objecte bell. Així, doncs, per Kant la bellesa és el que agrada de forma desinteressada, universal i necessària, en objectes que manquen de tota finalitat ([[Recurs:Kant: el bell|veg. text]]). És, per tant, un coneixement, no per [[concepte|conceptes,]] sinó per [[percepció|percepció]] de l'agradable que produeix el bell; a això ho anomena [[gust|«gust»]] (facultat de jutjar el bell), i ho caracteritza primordialment com a «imaginació en llibertat», o imaginació lliure de quedar fixada per la determinació de l'enteniment. Des de Kant, per tant, «bell» és un [[sentiment|sentiment]]. | ||
− | El bell apareix, en Kant, sobretot en objectes de la [[naturalesa|naturalesa]], objectes de «bellesa lliure» (''pulchritudo vaga'', que no identifica totalment amb natural, perquè la tenen també alguns objectes artificials, mancant d'ella, per exemple, l'espècie humana, i que oposa a la «bellesa adherent», o ''pulchritudo adhaerens'', que suposa la consideració d'algun concepte o fi). [[Recurs:Kant:bellesa_lliure_i_bellesa_adherent|'''Veg. text de Kant''': '''bellesa lliure i bellesa adherent | + | El bell apareix, en Kant, sobretot en objectes de la [[naturalesa|naturalesa]], objectes de «bellesa lliure» (''pulchritudo vaga'', que no identifica totalment amb natural, perquè la tenen també alguns objectes artificials, mancant d'ella, per exemple, l'espècie humana, i que oposa a la «bellesa adherent», o ''pulchritudo adhaerens'', que suposa la consideració d'algun concepte o fi). [[Recurs:Kant:bellesa_lliure_i_bellesa_adherent|'''Veg. text de Kant''': '''bellesa lliure i bellesa adherent''']]. En canvi, [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], subratlla l'interès de la bellesa artificial, de l'obra d'art, que és realització de l'[[esperit|esperit]] humà, «manifestació sensible de la idea», i a la qual anomena «bell ideal», que trobem plasmat en obres d'arquitectura, literatura, pintura, etc. L'estètica en Hegel és ja [[ciència|ciència]] de l'obra d'art. [[Recurs:Hegel:_del_bell_i_les_seves_formes|'''Veg. text de Hegel: del bell i les seves formes''']]. |
En l'època moderna, la teoria del bell passa al camp de les ciències empíriques i psicològiques, encara que no de forma exclusiva. En les noves teories estètiques, el bell és un element més juntament amb altres components tan diversos com la [[cultura|cultura de masses]], les teories de la [[societat|societat]] i de la [[comunicació|comunicació]], la [[psicologia|psicologia]] profunda i fins a la [[filosofia de la tècnica|tecnologia]] i el disseny. | En l'època moderna, la teoria del bell passa al camp de les ciències empíriques i psicològiques, encara que no de forma exclusiva. En les noves teories estètiques, el bell és un element més juntament amb altres components tan diversos com la [[cultura|cultura de masses]], les teories de la [[societat|societat]] i de la [[comunicació|comunicació]], la [[psicologia|psicologia]] profunda i fins a la [[filosofia de la tècnica|tecnologia]] i el disseny. |
Revisió de 23:23, 28 set 2020
(del llatí bellus, que al seu torn procedeix de benullus, diminutiu de benus =bonus, bonic, amable, delicat) El «bell», o la «bellesa», ha estat objecte de consideració i tractament de la filosofia en general, al llarg de gairebé tota la seva història, juntament amb el «veritable» i el «bo», i més especialment d'aquella part de la filosofia que, des del s. XVIII, rep el nom específic d'estètica, o ciència o teoria del bell.
El primer a formular explícitament la pregunta «què és el bell?» és Plató, per boca de Sòcrates (en Hípies major, 287d), el qual, ja en la mateixa formulació de la pregunta, posa de manifest que es refereix sobretot a la bellesa «en si», al bell en sentit ontològic. Dos són, en efecte, les perspectives bàsiques des de les quals s'ha observat el bell al llarg de la història: el bell ontològic o bellesa ontològica i el bell estètic o bellesa estètica. La bellesa ontològica és aquella concepció que, partint de Plató, arriba fins a la filosofia medieval i es distingeix per a identificar la bellesa amb la bondat i, sobretot, amb la veritat i la perfecció; en canvi, la bellesa estètica representa preferentment una actitud subjectiva de vivència del bell.
En Plató el fonament de la seva teoria del bell no és un altre que la teoria de les idees. El bell en si és una idea i les coses belles una participació de la idea; a través de l'eros, l'home arriba, des de les coses belles, al coneixement de la veritable bellesa (veg. text). Si la bellesa està en relació amb la veritat, l'art l'està amb l'aparença: és imitació d'aparences (mimesi) o còpia. La distinció platònica, alhora que relació entre el bell en si i les coses que són belles per participació, va configurar la primera teoria estètica que va arribar fins al món medieval. La història posterior d'aquests conceptes no recull més que les variacions d'aquest tema o els progressius distanciaments, fins a la constitució d'una teoria del bell basada únicament en la vivència subjectiva, o el sentiment estètic.
Les teories estètiques de Plotí no van fer sinó facilitar la fusió entre l'ésser, l'un, que també és el bo, i el bell, base de la teoria estètica medieval escolàstica, en la qual la bellesa és un dels transcendentals. Per a Tomàs d'Aquino bell és «allò la vista del qual agrada» (veg. text) i perquè una cosa sigui bella són necessàries tres característiques: integritat o perfecció, proporció o harmonia i lluminositat o claredat. Les dues primeres són d'influència aristotèlica, ja que es refereixen a la perfecció de la forma (perfecció i harmonia), en oposició a la perfecció de la idea platònica; però la tercera característica és d'influència platònica i plotiniana. Plató distingeix la idea de bellesa de totes les altres idees pel fet que aquella «brilla amb especial claredat» (veg. citació), i Plotí defineix la bellesa com «la resplendor de la idea» (Ennèada VI).
Il·lustrativa és, en aquest mateix aspecte, la definició del mestre de Tomàs d'Aquino, Albert Magne: «La bellesa consisteix en l'esplendor de la forma» (De pulchro et de bono). Inspirant-se en Aristòtil, l'Escolàstica accentua els trets subjectius del fenomen estètic. El Renaixement descobreix la bellesa en l'art, la qual cosa equival a dir que el dibuix i el color són bells, o que la naturalesa expressada i coneguda a través d'ells és bella. Aquesta experiència de les coses belles és ja un començament de la consideració del bell estètic, que ja la filosofia escolàstica qualificava de coneixement sensible. El racionalisme identifica de nou el bell amb la veritat, amb l'absolut i perfecte i, tot i que Descartes encara admetia que en la producció artística bella hi ha alguna cosa que la raó no aconsegueix entendre, en Nicolas Boileau, l'autor de L'art poétique (1674), s'adverteix una postura extrema en afirmar que «gens és bell si no és veritable i només la veritat és digne de ser estimat». Contra això, l'empirisme afirma l'interès del coneixement sensible (no hi ha un altre) i descriu les seves característiques empíriques que res tenen a veure amb el perfecte i l'ideal, enteses de tal manera que seran origen del gust o de la sensació estètica.
Alexander Gottlieb Baumgarten (1714-1762) és el primer a usar la paraula «estètica» per a designar una disciplina filosòfica que estableix una teoria del bell. Malgrat ser racionalista, deixeble de Ch. Wolff, nega la identitat de la veritat amb el bell, i neix així la idea de la bellesa com a perfecció del coneixement sensible; la facultat que percep aquesta espècie de coneixement «fosc» pel seu origen, es diu gust o sentiment en la terminologia comuna dels autors alemanys, mentre que continua sent missió de l'enteniment captar la veritat segons «idees clares i diferents» (veg. idees innates).
Kant, en la Crítica del judici (1790), determina les condicions de possibilitat de la percepció del bell i sotmet a anàlisi els judicis estètics, o judicis del gust (enunciats sobre el bell i el sublim), en plena concordança amb la seva filosofia crítica: «No hi ha ciència del bell, sinó només crítica» (Crítica del judici, § 44).
Amb un judici estètic afirmem que alguna cosa agrada. Però es tracta d'un grat desinteressat, d'alguna cosa que agrada per si mateix, no perquè produeix plaer o perquè és moralment bo. És també un grat universalitzable, que no concebem només nostre, sinó que l'atribuïm a tots. Agrada, a més, perquè ho percebem sense cap finalitat: no agrada perquè és útil, ni perquè és bo o perfecte, sinó simplement, perquè ho percebem; una «finalitat sense fi» (per a què és una rosa?: «una rosa és una rosa, és una rosa, és una rosa, és una rosa», Gertrud Stein). Però creiem que aquest grat és totalment necessari; ningú escapa a la sensació de grat de l'objecte bell. Així, doncs, per Kant la bellesa és el que agrada de forma desinteressada, universal i necessària, en objectes que manquen de tota finalitat (veg. text). És, per tant, un coneixement, no per conceptes, sinó per percepció de l'agradable que produeix el bell; a això ho anomena «gust» (facultat de jutjar el bell), i ho caracteritza primordialment com a «imaginació en llibertat», o imaginació lliure de quedar fixada per la determinació de l'enteniment. Des de Kant, per tant, «bell» és un sentiment.
El bell apareix, en Kant, sobretot en objectes de la naturalesa, objectes de «bellesa lliure» (pulchritudo vaga, que no identifica totalment amb natural, perquè la tenen també alguns objectes artificials, mancant d'ella, per exemple, l'espècie humana, i que oposa a la «bellesa adherent», o pulchritudo adhaerens, que suposa la consideració d'algun concepte o fi). Veg. text de Kant: bellesa lliure i bellesa adherent. En canvi, Hegel, subratlla l'interès de la bellesa artificial, de l'obra d'art, que és realització de l'esperit humà, «manifestació sensible de la idea», i a la qual anomena «bell ideal», que trobem plasmat en obres d'arquitectura, literatura, pintura, etc. L'estètica en Hegel és ja ciència de l'obra d'art. Veg. text de Hegel: del bell i les seves formes.
En l'època moderna, la teoria del bell passa al camp de les ciències empíriques i psicològiques, encara que no de forma exclusiva. En les noves teories estètiques, el bell és un element més juntament amb altres components tan diversos com la cultura de masses, les teories de la societat i de la comunicació, la psicologia profunda i fins a la tecnologia i el disseny.
Vegeu: estètica i filosofia de l'art.