Recurs:Hegel: la familia, comunitat orgànica

(FD = Principis de la filosofía del dret / PF = Propedèutica filosòfica)

[La família, una comunitat orgànica, no política, està unida per llaços naturals i espirituals; ella es forma i es dissol per raons ètiques i naturals. Promou les persones a la condició superior d'individus independents.]

Com a substancialitat immediata de l'esperit, la família posseeix una unitat que ella sent; la seva determinació és l'amor. D'acord amb això, es té en aquesta unitat, com a essencialitat que és en i per a si, l'autoconsciència de la pròpia individualitat; per a no ser en la família una persona per a si sinó un membre (FD § 158). El dret que correspon a l'individu en virtut de la unitat familiar i que constitueix, per a començar, la seva vida dins d'aquesta unitat, només aconsegueix la forma jurídica com a moment abstracte de la individualitat determinada quan la família entra en dissolució. Els que havien de ser membres esdevenen llavors en la seva disposició i en la realitat persones independents, i el que van ser en la família per un moment determinat no el mantenen, per consegüent, ara en la separació, sinó en els seus aspectes exteriors (béns, alimentació, costos d'educació, i coses d'aquest tipus) (FD § 159).

La família es realitza a través dels tres aspectes següents: a) en la figura del seu concepte immediat, com a matrimoni; b) en l'existència exterior, com a propietat i béns de la família i com la seva cura; c) en l'educació dels fills i la dissolució de la família (FD § 160).

Com a punt de partida subjectiu del matrimoni pot aparèixer la inclinació particular de les dues persones que entren en relació o les accions previsores i precaucions dels pares, etc.; però el punt de partida objectiu és el lliure consentiment de les persones, més precisament, el consentiment per a constituir una sola persona i abandonar en aquesta unitat la seva personalitat natural i individual. Això, que des d'un cert aspecte és una autolimitació, és tanmateix un alliberament, perquè en aquesta unitat s'aconsegueix l'autoconsciència substancial (FD § 162).

L'ètic del matrimoni consisteix en la consciència d'aquesta unitat com a fi substancial, i per tant en l'amor, la confiança i la comunitat de tota l'existència individual. En aquesta disposició interior i en aquesta circumstància real, l'instint natural és rebaixat a la modalitat d'un moment natural que està destinat a extingir-se precisament en la seva satisfacció, mentre que el llaç espiritual és elevat amb dret a ser el substancial, que es manté per sobre de la contingència de les passions i de l'antull particular passatger, i és en si indissoluble (FD § 163).

El matrimoni és essencialment monogàmia perquè és la personalitat, la immediata individualitat exclusiva, la que es posa i es lliura en aquesta relació, i la veritat i la interioritat de la qual (la forma subjectiva de la substancialitat) només sorgeixen del lliurament recíproc i indivís d'aquesta personalitat. Aquesta aconsegueix el seu dret de ser conscient de si mateixa en l'altre només si l'altre està en aquesta identitat com a persona, és a dir, com a individualitat atòmica [lliure].

El matrimoni, i essencialment la monogàmia, és un dels principis absoluts en els quals es basa l'eticitat d'una comunitat. La institució del matrimoni figura per això com un dels moments de la fundació divina o heroica de les comunitats estatals (FD § 167).

Com a persona [o subjecte de drets] la família té la seva realitat exterior en una propietat, que només sota la forma d'un patrimoni constituirà l'existència de la seva personalitat substancial (FD § 169).

La família com a persona jurídica haurà de ser representada enfront dels altres pel marit en la seva qualitat de cap. El concerneixen a més preferentment el guany exterior, l'atenció de les necessitats i la disposició i administració del patrimoni familiar. Aquest és una propietat comuna, per la qual cosa cap membre té una propietat particular, però tots tenen dret sobre el comú. Aquest dret i aquella disposició que incumbeix al cap de la família poden entrar en conflicte en la mesura en què el que la disposició ètica fins i tot té immediatament en la família deixa el camí lliure a la particularitat i la contingència (FD § 171).

En els fills la unitat del matrimoni, que com a substancial és només interioritat i disposició anímica, però que com a existent està separat en els dos subjectes, es transforma, com a unitat, en una existència que és per a si, i en un objecte que ells estimen com el seu propi amor, com la seva existència substancial. Segons l'aspecte natural, la pressuposició de persones immediatament existents, els pares, esdevé aquí resultat, alguna cosa que desemboca en el progrés infinit de les generacions que es produeixen i es pressuposen. Aquest és la manera en què l'esperit simple dels penats (déus domèstics dels antics romans) exhibeix la seva existència com a gènere en la naturalitat finita (FD § 173).

Els fills tenen el dret de ser alimentats i educats amb el patrimoni familiar comú. El dret dels pares al servei dels fills es funda, com a tal, en l'interès comú de la cura de la família i es limita a això. De la mateixa manera, el dret dels pares sobre l'arbitri dels fills està determinat per la fi de mantenir-los disciplinats i educar-los. La finalitat del càstig no és la justícia com a tal, sinó que és de naturalesa subjectiva, moral, és la intimidació de la llibertat encara presonera en la naturalesa i l'exaltació de l'universal en la seva consciència i la seva voluntat (FD § 174).

Els nens són en si éssers lliures i la vida és només l'existència immediata d'aquesta llibertat, per la qual cosa no pertanyen com a coses ni als seus pares ni a cap altre. Respecte de la relació familiar, la seva educació té en primer lloc la determinació positiva d'aconseguir que l'eticitat en ells sigui sentida immediatament de manera aliena a tot conflicte, perquè l'ànima viva la primera part de la seva vida tenint a l'amor, la confiança i l'obediència com a fonaments de la vida ètica. Però, en segon lloc, i respecte de la mateixa relació familiar, l'educació té la determinació negativa d'elevar als nens des de la immediatesa natural en què originàriament es troben, a la independència i a la lliure personalitat, i amb això a la capacitat d'abandonar la unitat natural de la família (FD § 175).

La dissolució ètica de la família consisteix en el fet que els fills, educats per a ser personalitats lliures, siguin reconeguts en la seva majoria d'edat com a persones jurídiques, capaces, d'una banda, de tenir la seva propietat lliure i, per una altra, de fundar la seva família, els fills com a caps i les filles com a esposes. D'ara endavant tindran en aquesta nova família la seva determinació substancial, davant la qual la família d'origen descendirà a la categoria de primer fonament i punt de partida, i amb major raó, l'abstracte del llinatge no conservarà cap dret (FD § 177).

Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.

---

Original en castellà

[La familia, una comunidad orgánica, no política, está unida por lazos naturales y espirituales; ella se forma y se disuelve por razones éticas y naturales. Promueve a las personas a la condición superior de individuos independientes.] En cuanto sustancialidad inmediata del espíritu, la familia posee una unidad que ella siente; su determinación es el amor. De acuerdo con ello, se tiene en esta unidad, en cuanto esencialidad que es en y para sí, la autoconciencia de la propia individualidad; para no ser en la familia una persona para sí sino un miembro (FD § 158). El derecho que corresponde al individuo en virtud de la unidad familiar y que constituye, para comenzar, su vida dentro de esta unidad, sólo alcanza la forma jurídica como momento abstracto de la individualidad determinada cuando la familia entra en disolución. Los que debían ser miembros devienen entonces en su disposición y en la realidad personas independientes, y lo que fueron en la familia por un momento determinado no lo mantienen, por consiguiente, ahora en la separación, sino en sus aspectos exteriores (bienes, alimentación, costos de educación, y cosas de este tipo) (FD § 159). La familia se realiza a través de los tres aspectos siguientes: a) en la figura de su concepto inmediato, como matrimonio; b) en la existencia exterior, como propiedad y bienes de la familia y como su cuidado; c) en la educación de los hijos y la disolución de la familia (FD § 160). Como punto de partida subjetivo del matrimonio puede aparecer la inclinación particular de las dos personas que entran en relación o las acciones previsoras y precauciones de los padres, etc.; pero el punto de partida objetivo es el libre consentimiento de las personas, más precisamente, el consentimiento para constituir una sola persona y abandonar en esa unidad su personalidad natural e individual. Esto, que desde cierto aspecto es una autolimitación, es sin embargo una liberación, pues en esa unidad se alcanza la autoconciencia sustancial (FD § 162). Lo ético del matrimonio consiste en la conciencia de esta unidad como fin sustancial, y por lo tanto en el amor, la confianza y la comunidad de toda la existencia individual. En esta disposición interior y en esta circunstancia real, el instinto natural es rebajado a la modalidad de un momento natural que está destinado a extinguirse precisamente en su satisfacción, mientras que el lazo espiritual es elevado con derecho a ser lo sustancial, que se mantiene por encima de la contingencia de las pasiones y del antojo particular pasajero, y es en sí indisoluble (FD § 163). El matrimonio es esencialmente monogamia porque es la personalidad, la inmediata individualidad exclusiva, la que se pone y se entrega en esta relación, y cuya verdad e interioridad (la forma subjetiva de la sustancialidad) sólo surgen de la entrega recíproca e indivisa de esa personalidad. Ésta alcanza su derecho de ser consciente de sí misma en el otro sólo si el otro está en esta identidad como persona, es decir, como individualidad atómica [libre]. El matrimonio, y esencialmente la monogamia, es uno de los principios absolutos en los que se basa la eticidad de una comunidad. La institución del matrimonio figura por eso como uno de los momentos de la fundación divina o heroica de las comunidades estatales (FD § 167). En cuanto persona [o sujeto de derechos] la familia tiene su realidad exterior en una propiedad, que sólo bajo la forma de un patrimonio constituirá la existencia de su personalidad sustancial (FD § 169). La familia como persona jurídica deberá ser representada frente a los demás por el marido en su calidad de jefe. Le conciernen además preferentemente la ganancia exterior, la atención de las necesidades y la disposición y administración del patrimonio familiar. Éste es una propiedad común, por lo que ningún miembro tiene una propiedad particular, pero todos tienen derecho sobre lo común. Este derecho y aquella disposición que incumbe al jefe de la familia pueden entrar en conflicto en la medida en que lo que la disposición ética aun tiene de inmediato en la familia deja el camino libre a la particularidad y la contingencia (FD § 171). En los hijos la unidad del matrimonio, que en cuanto sustancial es sólo interioridad y disposición anímica, pero que en cuanto existente está separado en los dos sujetos, se transforma, como unidad, en una existencia que es para sí, y en un objeto que ellos aman como su propio amor, como su existencia sustancial. Según el aspecto natural, la presuposición de personas inmediatamente existentes, los padres, deviene aquí resultado, algo que desemboca en el progreso infinito de las generaciones que se producen y se presuponen. Éste es el modo en que el espíritu simple de los penates exhibe su existencia como género en la naturalidad finita (FD § 173). Los hijos tienen el derecho de ser alimentados y educados con el patrimonio familiar común. El derecho de los padres al servicio de los hijos se funda, en cuanto tal, en el interés común del cuidado de la familia y se limita a ello. De la misma manera, el derecho de los padres sobre el arbitrio de los hijos está determinado por el fin de mantenerlos disciplinados y educarlos. La finalidad del castigo no es la justicia como tal, sino que es de naturaleza subjetiva, moral, es la intimidación de la libertad aún prisionera en la naturaleza y la exaltación de lo universal en su conciencia y su voluntad (FD § 174). Los niños son en sí seres libres y la vida es sólo la existencia inmediata de esta libertad, por lo cual no pertenecen como cosas ni a sus padres ni a ningún otro. Respecto de la relación familiar, su educación tiene en primer lugar la determinación positiva de lograr que la eticidad en ellos sea sentida inmediatamente de manera ajena a todo conflicto, para que el alma viva la primera parte de su vida teniendo al amor, la confianza y la obediencia como fundamentos de la vida ética. Pero, en segundo lugar, y respecto de la misma relación familiar, la educación tiene la determinación negativa de elevar a los niños desde la inmediatez natural en que originariamente se encuentran, a la independencia y a la libre personalidad, y con ello a la capacidad de abandonar la unidad natural de la familia (FD § 175). La disolución ética de la familia consiste en que los hijos, educados para ser personalidades libres, sean reconocidos en su mayoría de edad como personas jurídicas, capaces, por una parte, de tener su propiedad libre y, por otra, de fundar su familia, los hijos como jefes y las hijas como esposas. En adelante tendrán en esta nueva familia su determinación sustancial, ante la cual la familia de origen descenderá a la categoría de primer fundamento y punto de partida, y con mayor razón, lo abstracto del linaje no conservará ningún derecho (FD § 177).

Texto escogido por Carla Cordua. Universidad de Puerto Rico, Río Piedras.

Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.