Recurs:Hegel: prova1

(FD = Principis de la filosofía del dret / PF = Propedèutica filosòfica)

[La família, una comunitat orgànica, no política, està unida per llaços naturals i espirituals; ella es forma i es dissol per raons ètiques i naturals. Promou les persones a la condició superior d'individus independents.]

Com a substancialitat immediata de l'esperit, la família posseeix una unitat que ella sent; la seva determinació és l'amor. D'acord amb això, es té en aquesta unitat, com a essencialitat que és en i per a si, l'autoconsciència de la pròpia individualitat; per a no ser en la família una persona per a si sinó un membre (FD § 158). El dret que correspon a l'individu en virtut de la unitat familiar i que constitueix, per a començar, la seva vida dins d'aquesta unitat, només aconsegueix la forma jurídica com a moment abstracte de la individualitat determinada quan la família entra en dissolució. Els que havien de ser membres esdevenen llavors en la seva disposició i en la realitat persones independents, i el que van ser en la família per un moment determinat no el mantenen, per consegüent, ara en la separació, sinó en els seus aspectes exteriors (béns, alimentació, costos d'educació, i coses d'aquest tipus) (FD § 159). La família es realitza a través dels tres aspectes següents: a) en la figura del seu concepte immediat, com a matrimoni; b) en l'existència exterior, com a propietat i béns de la família i com la seva cura; c) en l'educació dels fills i la dissolució de la família (FD § 160). Com a punt de partida subjectiu del matrimoni pot aparèixer la inclinació particular de les dues persones que entren en relació o les accions previsores i precaucions dels pares, etc.; però el punt de partida objectiu és el lliure consentiment de les persones, més precisament, el consentiment per a constituir una sola persona i abandonar en aquesta unitat la seva personalitat natural i individual. Això, que des d'un cert aspecte és una autolimitació, és tanmateix un alliberament, perquè en aquesta unitat s'aconsegueix l'autoconsciència substancial (FD § 162). L'ètic del matrimoni consisteix en la consciència d'aquesta unitat com a fi substancial, i per tant en l'amor, la confiança i la comunitat de tota l'existència individual. En aquesta disposició interior i en aquesta circumstància real, l'instint natural és rebaixat a la modalitat d'un moment natural que està destinat a extingir-se precisament en la seva satisfacció, mentre que el llaç espiritual és elevat amb dret a ser el substancial, que es manté per sobre de la contingència de les passions i de l'antull particular passatger, i és en si indissoluble (FD § 163). El matrimoni és essencialment monogàmia perquè és la personalitat, la immediata individualitat exclusiva, la que es posa i es lliura en aquesta relació, i la veritat i la interioritat de la qual (la forma subjectiva de la substancialitat) només sorgeixen del lliurament recíproc i indivís d'aquesta personalitat. Aquesta aconsegueix el seu dret de ser conscient de si mateixa en l'altre només si l'altre està en aquesta identitat com a persona, és a dir, com a individualitat atòmica [lliure]. El matrimoni, i essencialment la monogàmia, és un dels principis absoluts en els quals es basa l'eticitat d'una comunitat. La institució del matrimoni figura per això com un dels moments de la fundació divina o heroica de les comunitats estatals (FD § 167). Com a persona [o subjecte de drets] la família té la seva realitat exterior en una propietat, que només sota la forma d'un patrimoni constituirà l'existència de la seva personalitat substancial (FD § 169). La família com a persona jurídica haurà de ser representada enfront dels altres pel marit en la seva qualitat de cap. El concerneixen a més preferentment el guany exterior, l'atenció de les necessitats i la disposició i administració del patrimoni familiar. Aquest és una propietat comuna, per la qual cosa cap membre té una propietat particular, però tots tenen dret sobre el comú. Aquest dret i aquella disposició que incumbeix al cap de la família poden entrar en conflicte en la mesura en què el que la disposició ètica fins i tot té immediatament en la família deixa el camí lliure a la particularitat i la contingència (FD § 171). En els fills la unitat del matrimoni, que com a substancial és només interioritat i disposició anímica, però que com a existent està separat en els dos subjectes, es transforma, com a unitat, en una existència que és per a si, i en un objecte que ells estimen com el seu propi amor, com la seva existència substancial. Segons l'aspecte natural, la pressuposició de persones immediatament existents, els pares, esdevé aquí resultat, alguna cosa que desemboca en el progrés infinit de les generacions que es produeixen i es pressuposen. Aquest és la manera en què l'esperit simple dels penats (déus domèstics dels antics romans) exhibeix la seva existència com a gènere en la naturalitat finita (FD § 173). Els fills tenen el dret de ser alimentats i educats amb el patrimoni familiar comú. El dret dels pares al servei dels fills es funda, com a tal, en l'interès comú de la cura de la família i es limita a això. De la mateixa manera, el dret dels pares sobre l'arbitri dels fills està determinat per la fi de mantenir-los disciplinats i educar-los. La finalitat del càstig no és la justícia com a tal, sinó que és de naturalesa subjectiva, moral, és la intimidació de la llibertat encara presonera en la naturalesa i l'exaltació de l'universal en la seva consciència i la seva voluntat (FD § 174). Els nens són en si éssers lliures i la vida és només l'existència immediata d'aquesta llibertat, per la qual cosa no pertanyen com a coses ni als seus pares ni a cap altre. Respecte de la relació familiar, la seva educació té en primer lloc la determinació positiva d'aconseguir que l'eticitat en ells sigui sentida immediatament de manera aliena a tot conflicte, perquè l'ànima viva la primera part de la seva vida tenint a l'amor, la confiança i l'obediència com a fonaments de la vida ètica. Però, en segon lloc, i respecte de la mateixa relació familiar, l'educació té la determinació negativa d'elevar als nens des de la immediatesa natural en què originàriament es troben, a la independència i a la lliure personalitat, i amb això a la capacitat d'abandonar la unitat natural de la família (FD § 175). La dissolució ètica de la família consisteix en el fet que els fills, educats per a ser personalitats lliures, siguin reconeguts en la seva majoria d'edat com a persones jurídiques, capaces, d'una banda, de tenir la seva propietat lliure i, per una altra, de fundar la seva família, els fills com a caps i les filles com a esposes. D'ara endavant tindran en aquesta nova família la seva determinació substancial, davant la qual la família d'origen descendirà a la categoria de primer fonament i punt de partida, i amb major raó, l'abstracte del llinatge no conservarà cap dret (FD § 177).

Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.