Natura naturans, natura naturata

 Expressió llatina que té la seva arrel en textos neoplatònics de Procle, però que a partir d'Averrois serà generalment usada per l'escolàstica del segle XIII i finalment serà més coneguda per l'ús que li va donar Spinoza, encara que també és una concepció central en la filosofia de [[Autor:Escot Eriúgena (o Erígena), Joan |Joan Escot Eriugena]]. La natura naturans s'interpreta com Déu creador, mentre que la natura naturata es refereix a l'ésser creat. Encara que els escolàstics consideren que aquests termes designen realitats externes entre si, a partir de l'ús que fan d'aquests termes alguns místics i filòsofs renaixentistes, com el Mestre Eckhart, Nicolau de Cusa o Giordano Bruno, tendeixen a interpretar-se des d'una concepció panteista. Així, la natura naturans seria la força creadora, i la natura naturata seria entesa com un altre aspecte d'aquesta mateixa força.

Spinoza

Spinoza usa aquestes expressions en un sentit semblant. Per a ell la natura naturans és la substància infinita, és a dir, allò que és en si i es concep per si: Deus sive natura o principi creador; la natura naturata és tot el que se segueix de la naturalesa de Déu, és a dir, totes les maneres dels atributs de Déu. D'aquesta manera la natura naturata es troba en la natura naturans. Schelling va usar aquestes expressions per a distingir la filosofia de la naturalesa (natura naturans) de les ciències naturals que estudien la natura naturata.

Vegeu physis, Deus sive natura.