Recurs:Otto, Rudolf: el numinós

Convido ara al lector a actualitzar en la seva memòria i examinar un moment de forta commoció, el més exclusivament religiosa que sigui possible.

Qui no aconsegueixi representar-s'ho o no experimenti moments d'aquesta espècie, ha de renunciar a la lectura d'aquest llibre. Doncs és molt difícil ocupar-se de psicologia religiosa amb qui pot analitzar els seus sentiments de la pubertat, les dificultats de la seva digestió, els sentiments socials, però no el sentiment pròpiament religiós. És disculpable llavors que provi d'arribar per si mateix, el més lluny que pugui, amb els principis d'explicació al seu abast, i que interpreti el plaer «estètic» com a mer plaer sensible, i la religió com una funció d'instints i utilitat socials o de manera encara primitiva. Però l'estètic, que percep per si mateix la peculiaritat de la fruïció estètica, s'apartarà de les seves teories, i el religiós encara més.

Convidem a més al fet que en l'examen i anàlisi d'aquests moments i estats espirituals de greu i devota emoció, s'atengui sobretot, no a la seva part comuna amb estats parells d'elevació moral, suscitats per la contemplació d'un acte bo, sinó precisament al que en el seu contingut sentimental hi ha de privatiu i peculiar. A fuer de cristians, trobem primer certs sentiments que, menys intensos, se'ns presenten en altres esferes: sentiments de gratitud, de confiança, d'amor, de seguretat, de rendida submissió, de resignació. Però ni cap ni tots junts expressen íntegrament el moment religiós; queden encara sense expressar els trets propis de l'emoció religiosa, la solemnitat d'aquesta emoció singular, que només es presenta en el terreny religiós.

Schleiermacher ha tret a la llum un element molt notable d'aquesta emoció: el sentiment d'«absoluta dependència». Però hem de fer dues observacions al seu important descobriment. El sentiment a què es refereix realment Schleiermacher no és, si atenem al seu to i coloració, un sentiment de dependència en el sentit natural de la paraula, és a dir, tal com pot presentar-se en altres esferes de la vida, en forma de sentiment de la pròpia insuficiència, incapacitat i subjecció a les condicions del contorn. Guarda, sens dubte, amb aquests sentiments certa correspondència, per virtut de la qual podem assenyalar-ho analògicament, podem «explicar-ho» per ells, i al·ludir a ell per ells, de manera que l'objecte es faci sensible per si mateix. Però allò a què ens hem referit és, al seu torn, una cosa que es distingeix per la seva qualitat d'aquests sentiments anàlegs. És veritat que el mateix Schleiermacher diferencia el sentiment religiós de dependència dels altres sentiments de dependència. Però només com es diferencia l'absolut del merament relatiu, el perfecte i summe, d'un dels seus graus; però no per la seva qualitat peculiar. No es va adonar que el nom «sentiment de dependència» només és una aproximació per analogia al veritable sentiment que volia definir.

No es descobreix ja per si mateix, gràcies a aquesta sèrie de comparacions i contraposicions, la qual cosa vull significar, encara que sense poder-ho expressar d'una altra manera, precisament perquè es tracta d'una dada original, i primari, per tant, d'una dada que està en l'esperit i només per si mateix pot determinar-se? Venja en el meu auxili un conegut exemple, on l'element a què em refereixo es fa sentir amb rude intensitat. Quan Abraham (Gènesi 18, 27) gosa parlar amb Déu sobre la sort dels sodomites, diu:

«Heus aquí que m'atreveixo a parlar-te, jo, jo que sóc pols i cendra.»

Aquest és el «sentiment de dependència» que es reconeix i dóna compte de si mateix, la qual cosa és molt més i força diferent dels sentiments «naturals» de dependència. Busco també un nom per a ell, i l'anomeno «sentiment de criatura», és a dir, sentiment de la criatura que s'enfonsa i nega en el seu propi no-res i desapareix enfront d'aquell que està sobre totes les criatures.

És fàcil adonar-se que aquesta expressió no ens proporciona un coneixement conceptual de l'indefinible sentiment. Doncs aquest no consisteix solament, com faria creure el nom, en aquest component de negament i de pròpia nul·litat enfront de qualsevol prepotència, sinó exclusivament enfront d'«aquesta» prepotència determinada. Però fora mida és justament quina és «aquesta» prepotència determinada; només se'n pot tenir una idea pel to i el contingut peculiar del sentiment de reacció que hem d'experimentar en el nostre interior.

El segon defecte de la definició de Schleiermacher és que amb ella només es fa patent la categoria religiosa de la valoració del subjecte per si mateix (millor dit, desvaloració, desestima), i no obstant això es pretén definir amb ella el contingut propi del sentiment religiós. Al seu judici, el sentiment religiós seria, immediatament i per descomptat, un sentiment de mi mateix, el sentiment d'una peculiar condició meva, a saber, de la meva dependència. I només per conclusió lògica, referint el meu estat a una causa exterior a mi, és, segons Schleiermacher, com jo trobada el diví. Però això és totalment contrari a la realitat psicològica. El sentiment de criatura és més aviat un moment concomitant, un efecte subjectiu; per dir-ho així, l'ombra d'un altre sentiment, el qual, per descomptat, i per manera immediata, es refereix a un objecte fora de mi. I est, precisament, és el que anomeno el numinós. Només allí on el numen és viscut com a present –tal és el cas d'Abraham–, o on sentim alguna cosa de caràcter numinós, o on l'ànim es torna cap a ell, és a dir, només per l'ús de la categoria del numinós, pot engendrar-se en l'ànim el sentiment de criatura, com el seu sentiment concomitant.

Lo santo, Alianza, Madrid 1980, p. 17-21.

---

Original en castellà

Invito ahora al lector a que actualice en su memoria y examine un momento de fuerte conmoción, lo más exclusivamente religiosa que sea posible.

Quien no logre representárselo o no experimente momentos de esa especie, debe renunciar a la lectura de este libro. Pues es muy difícil ocuparse de psicología religiosa con quien puede analizar sus sentimientos de la pubertad, las dificultades de su digestión, los sentimientos sociales, pero no el sentimiento propiamente religioso. Es disculpable entonces que pruebe a llegar por sí mismo, lo más lejos que pueda, con los principios de explicación a su alcance, y que interprete el placer «estético» como mero placer sensible, y la religión como una función de instintos y utilidad sociales o de modo aún primitivo. Pero el estético, que percibe por sí mismo la peculiaridad de la fruición estética, se apartará de sus teorías, y el religioso aún más.

Invitamos además a que en el examen y análisis de esos momentos y estados espirituales de grave y devota emoción, se atienda sobre todo, no a su parte común con estados parejos de elevación moral, suscitados por la contemplación de un acto bueno, sino precisamente a lo que en su contenido sentimental hay de privativo y peculiar. A fuer de cristianos, encontramos primero ciertos sentimientos que, menos intensos, se nos presentan en otras esferas: sentimientos de gratitud, de confianza, de amor, de seguridad, de rendida sumisión, de resignación. Pero ni ninguno ni todos juntos expresan íntegramente el momento religioso; quedan todavía sin expresar los rasgos propios de la emoción religiosa, la solemnidad de esta emoción singular, que sólo se presenta en el terreno religioso.

Schleiermacher ha sacado a la luz un elemento muy notable de esta emoción: el sentimiento de «absoluta dependencia». Pero hemos de hacer dos observaciones a su importante descubrimiento. El sentimiento a que se refiere realmente Schleiermacher no es, si atendemos a su tono y coloración, un sentimiento de dependencia en el sentido natural de la palabra, es decir, tal como puede presentarse en otras esferas de la vida, en forma de sentimiento de la propia insuficiencia, incapacidad y sujeción a las condiciones del contorno. Guarda, sin duda, con estos sentimientos cierta correspondencia, por virtud de la cual podemos señalarlo analógicamente, podemos «explicarlo» por ellos, y aludir a él por ellos, de manera que el objeto se haga sensible por sí mismo. Pero aquello a que venimos refiriéndonos es, a su vez, algo que se distingue por su cualidad de esos sentimientos análogos. Es verdad que el propio Schleiermacher diferencia el sentimiento religioso de dependencia de los demás sentimientos de dependencia. Pero sólo como se diferencia lo absoluto de lo meramente relativo, lo perfecto y sumo, de uno de sus grados; pero no por su cualidad peculiar. No se percató de que el nombre «sentimiento de dependencia» sólo es una aproximación por analogía al verdadero sentimiento que quería definir.

¿No se descubre ya por sí mismo, gracias a esta serie de comparaciones y contraposiciones, lo que quiero significar, aunque sin poderlo expresar de otra manera, precisamente porque se trata de un dato original, y primario, por consiguiente, de un dato que está en el espíritu y sólo por sí mismo puede determinarse? Venga en mi auxilio un conocido ejemplo, en donde el elemento a que me refiero se hace sentir con ruda intensidad. Cuando Abraham (Génesis 18, 27) osa hablar con Dios sobre la suerte de los sodomitas, dice:

«He aquí que me atrevo a hablarte, yo, yo que soy polvo y ceniza.»

Este es el «sentimiento de dependencia» que se reconoce y da cuenta de sí mismo, lo cual es mucho más y harto distinto de los sentimientos «naturales» de dependencia. Busco también un nombre para él, y le llamo «sentimiento de criatura», es decir, sentimiento de la criatura de que se hunde y anega en su propia nada y desaparece frente a aquel que está sobre todas las criaturas.

Es fácil percatarse de que esta expresión no nos proporciona un conocimiento conceptual del indefinible sentimiento. Pues este no consiste solamente, como haría creer el nombre, en ese componente de anegación y de propia nulidad frente a cualquier prepotencia, sino exclusivamente frente a «esa» prepotencia determinada. Pero lo indecible es justamente cuál sea «esa» prepotencia determinada; sólo puede tenerse una idea de ella por el tono y contenido peculiar del sentimiento de reacción que hemos de experimentar en nuestro interior.

El segundo defecto de la definición de Schleiermacher es que con ella sólo se hace patente la categoría religiosa de la valoración del sujeto por sí mismo (mejor dicho, desvaloración, desestima), y sin embargo se pretende definir con ella el contenido propio del sentimiento religioso. A su juicio, el sentimiento religioso sería, inmediatamente y desde luego, un sentimiento de mí mismo, el sentimiento de una peculiar condición mía, a saber, de mi dependencia. Y sólo por conclusión lógica, refiriendo mi estado a una causa exterior a mí, es, según Schleiermacher, como yo encuentro lo divino. Pero esto es totalmente contrario a la realidad psicológica. El sentimiento de criatura es más bien un momento concomitante, un efecto subjetivo; por decirlo así, la sombra de otro sentimiento, el cual, desde luego, y por modo inmediato, se refiere a un objeto fuera de mí. Y este, precisamente, es el que llamo lo numinoso. Sólo allí donde el numen es vivido como presente –tal es el caso de Abraham–, o donde sentimos algo de carácter numinoso, o donde el ánimo se vuelve hacia él, es decir, sólo por el uso de la categoría de lo numinoso, puede engendrarse en el ánimo el sentimiento de criatura, como su sentimiento concomitante.