Pràctic

 (del llatí practicus, i del grec πρακτικός, praktikós, en tots dos casos el referent a la realització i a l'acció)

En general, com a oposat al teòric, es refereix al que efectivament es porta o pot dur-se a terme en el terreny de la realitat tangible, o aquella cosa la fi de la qual és arribar a ser en l'ordre del real i no ser simplement alguna cosa merament ideal; el factible, per tant: «pràctic és allò que pot posar-se en pràctica». En aquest sentit, es confon, de vegades, amb l'útil, o el realitzable, i es parla així de la «inutilitat» de les teories i de la filosofia com d'un tipus de coneixement, la utilitat del qual no és directament tangible, atès que «no serveix per res», en el sentit que no pot «concretar-se» en alguna cosa que s'expressa visiblement, i d'una manera concreta, en la realitat. Però el sentit més antic de «pràctic» és, en filosofia, el que ja utilitza Aristòtil, en els textos del qual el pràctic és un tipus de coneixement diferent del teòric i del productiu: la ciència és teòrica (ἐπιστήμη 2,TD0J46Z, episteme theoretiké), l'art és productiu (ἐπιστήμη B@40J46Z, episteme poietiké), i pràctic ((ἐπιστήμη BD"6J46Z, episteme praktiké) és el relatiu a la pròpia conducta, vida o acció (veg. citació). Pràctic, en sentit aristotèlic és, doncs, allò que es refereix a l'acció i a la vida, en un sentit excel·lent, a la bona acció o a la «vida bona». En aquest segon sentit –no en el primer del tècnicament factible–, pràctic és, per tant, allò que millora la vida humana. No és possible afirmar que la més abstracta de les teories, i en concret la filosofia, no serveix a la finalitat de millorar la vida de l'home (veg. citació). L'utilitarisme defineix l'útil en un sentit semblant.

Kant va sumir el terme al món de la moral i ho aplica a l'àmbit que li correspon: al de la raó pràctica; pràctic no és el conegut, sinó el realitzat per la raó que lliurement se sotmet a l'ordre moral; això és, l'acció moral (veg. citació). L'idealisme alemany es va recolzar en Kant per a atorgar a l'acció humana la funció de constituir o construir l'ordre real; així en Fichte, Schelling i, sobretot, Hegel. Marx adopta, invertint-ho, aquest punt de vista per a fer de la praxi humana l'instrument de la transformació del món, possibilitat pràctica en grau excel·lent (veg. citació).

Difícilment pot haver-hi una bona pràctica sense una teoria adequada: així ho ressalta la definició general de «pràctica» que dóna Kant, com a realització d'un fi a partir d'una orientació teòrica (veg. citació).

Veure praxi.