Recurs:Henri Bergson: el desordre i l'atzar

El problema cabdal de la teoria del coneixement consisteix, en efecte, a saber com és possible la ciència, és a dir, per què hi ha ordre i no desordre en les coses. L'ordre existeix; és un fet. Però, d'altra banda, el desordre, que ens sembla ser menys que l'ordre, seria, pel que sembla, una mica de dret. L'existència de l'ordre resultaria, doncs, un misteri que hauríem d'esclarir, en tot caso un problema a plantejar. Més simplement, des del moment que ens comprometem a fonamentar l'ordre, se'l té per contingent, si no en les coses, almenys als ulls de l'esperit: d'una cosa que no es jutgés contingent no demanaríem cap explicació. Si l'ordre no se'ns aparegués com una conquesta sobre alguna cosa, o com una addició a alguna cosa (que seria la «absència d'ordre»), ni el realisme antic hauria parlat d'una «matèria» a la qual s'afegiria la Idea, ni l'idealisme modern hauria proposat una «diversitat sensible» que l'enteniment organitzaria en naturalesa És indiscutible, en efecte, que tot ordre és contingent i concebut com a tal. Però, com a contingent, a què hem de referir-ho?

La resposta, al nostre entendre, no és dubtosa. Un ordre és contingent i se'ns apareix com a contingent en relació amb l'ordre invers, com els versos són contingents en relació amb la prosa i la prosa en relació amb els versos. Però el mateix que es diu que el que no és prosa és vers i necessàriament concebut com a vers, el mateix que s'afirma que el que no és vers és prosa i necessàriament concebut com a prosa, així tota manera de ser que no és un dels dos ordres és l'altre i necessàriament concebut com l'altre. Però podem no adonar-nos del que concebem i no percebre la idea realment present al nostre esperit més que a través d'una boira d'estats afectius. Ens convencerem d'això considerant l'ocupació que fem de la idea de desordre en la vida corrent. Quan entro en una habitació i la considero en desordre, què és el que entenc per això? La posició de cada objecte s'explica pels moviments automàtics de la persona que es fica al llit a l'habitació o per les causes eficients, siguin les que siguin, que han col·locat cada moble, cada vestit, etc., en el lloc on estan: l'ordre, en el segon sentit de la paraula, és perfecte. Però el que jo espero és l'ordre del primer gènere, l'ordre que posa conscientment en la seva vida una persona ordenada, en fi, l'ordre volgut i no l'automàtic. Anomeno llavors desordre a l'absència d'aquest ordre. En el fons, tot el que hi ha de real, de percebut i fins i tot de concebut en aquesta absència d'un dels dos ordres, és la presència de l'altre. Però el segon m'és aquí indiferent, no m'interesso més que pel primer, i expressa la presència del segon en funció del primer, en lloc d'expressar-la, per dir-ho així, en funció de si mateixa, dient que és un desordre. Inversament, quan declarem que ens representem un caos, és a dir, un estat de coses en el qual el món físic no obeeix ja a lleis, en què pensem? Imaginem fets que apareixerien i desapareixerien capritxosament. Comencem per pensar en l'univers físic tal com ho coneixem, amb efectes i causes proporcionats els uns als altres; després, per una sèrie de decrets arbitraris, augmentem, disminuïm, suprimim, de manera que obtenim el que anomenem el desordre. En realitat, hem substituït porel voler al mecanisme de la naturalesa; hem reemplaçat el «ordre automàtic» per una multitud de voluntats elementals, de la mateixa manera que ens imaginem aparicions i desaparicions de fenòmens. Sens dubte, perquè totes aquestes petites voluntats constituïssin un «ordre volgut», caldria que haguessin acceptat la direcció d'una voluntat superior. Però mirant això més de prop es veurà que està bé el que fan: la nostra voluntat està aquí i s'objectiva ella mateixa alternativament en cadascuna d'aquestes voluntats capritxoses, tenint bona cura de no enllaçar el mateix al mateix, de no deixar l'efecte proporcional a la causa, en fi, de fer planejar sobre el conjunt de les volicions elementals una intenció simple. Així, l'absència d'un de losdos ordres consisteix també aquí en la presència de l'altre. Analitzant la idea d'atzar, parent pròxim de la idea de desordre, es trobarien els mateixos elements. Bé que el joc completament mecànic de les causes que detenen la ruleta en un nombre em faci guanyar, i, per tant, que operi com hagués fet un bon geni acurat dels meus interessos, bé que la força completament mecànica del vent arrenqui de la teulada una teula i me la llanci sobre el cap, és a dir, que actuï com hagués fet un mal geni conspirant contra la meva persona, en els dos casos trobo un mecanisme allí on hauria buscat, on hauria hagut de trobar, sens dubte, una intenció; això és el que expresso en parlar del atzar. I d'un món anàrquic, en el qual els fenòmens se succeirien a mesura del seu capritx, diré també que és el regne de l'atzar, entenent per això que trobo davant de mi voluntats, o millor decrets, quan és el mecanisme el que jo esperava. Així s'explica el singular vaivé de l'esperit quan intenta definir l'atzar. Ni la causa eficient ni la causa final poden subministrar-li la definició buscada. Oscil·la, incapaç de fixar-se, entre la idea d'una absència de causa final i la d'una absència de causa eficient, enviant-li cadascuna d'aquestes dues definicions a l'altra. El problema roman insoluble, en efecte, en tant es té la idea d'atzar per una pura idea, sense barreja d'afecció. Però, en realitat, l'atzar no fa més que objectivar l'estat d'ànima de qui espera una de les dues espècies d'ordre i troba l'altra. Atzar i desordre són, doncs, concebuts necessàriament com a relatius. Si es vol representar-los com a absoluts, es percep que involuntàriament oscil·lem entre les dues espècies d'ordre, passant a un d'ells en el moment precís en què ens trobéssim estranys en l'altre, ja que la pretesa absència de tot ordre és en realitat la presència dels dos i, a més, el vaivé d'un esperit que no s'assenta definitivament ni sobre l'un ni sobre l'altre.

Tant en les coses com en la nostra representació d'elles no pot tractar-se de presentar aquest desordre com a substrat de l'ordre, ja que implica les dues espècies d'ordre i està fet de la seva combinació.

Però la nostra intel·ligència va més lluny. Per un simple sic jubeo presenta un desordre que seria una «absència d'ordre». Pensa així una paraula o una juxtaposició de paraules, però res més. Si tracta d'adequar a la paraula una idea trobarà que el desordre pot ser molt bé la negació d'un ordre, però que aquesta negació és llavors la constatació implícita de la presència de l'ordre oposat, constatació sobre la qual tanquem els ulls, perquè no ens interessa, o a la qual escapem negant alhora el segon ordre, és a dir, en el fons, restablint el primer. Com parlar, per tant, d'una diversitat incoherent que organitzaria un enteniment? Haurem de dir que se suposa aquesta incoherència com realitzada o realitzable; des del moment que es parla d'ella és perquè es creu pensar en ella; ara bé: analitzant la idea efectivament present, no es trobarà aquí més que la decepció de l'esperit davant un ordre que no li interessa, o una oscil·lació de l'esperit entre dues espècies d'ordre, o, en fi, la representació pura i simple de la paraula buida que hem creat unint el prefix negatiu a una paraula que significava alguna cosa. Aquesta anàlisi és precisament el que refusem fer. Ho ometem, justament, perquè no pensem a distingir dues espècies d'ordre irreductibles l'una a l'altra.

Dèiem, en efecte, que tot ordre apareix necessàriament com a contingent. Si hi ha dues espècies d'ordre, aquesta contingència de l'ordre s'explica: una de les formes és contingent en relació amb l'altra. On trobo el geomètric, el vital és possible; on l'ordre és vital, hauria pogut ser geomètric. Però suposem que l'ordre sigui a tot arreu de la mateixa espècie i presenti grau que vagin del geomètric al vital. Si un ordre determinat continua apareixent-se'm com a contingent, i no pot ser-ho ja en relació amb un ordre d'un altre gènere, creuré necessàriament que l'ordre és contingent en relació amb una absència de si mateix, és a dir, en relació amb un estat de coses «on no hi hauria ordre del tot». I aquest ordre de coses en el qual crec pensar, com està implicat pel que sembla en la contingència mateixa de l'ordre, resulta un fet indiscutible. Col·locaré, doncs, a la part alta de la jerarquia l'ordre vital; després, com una disminució a una menys complicació d'ell, l'ordre geomètric, i, en fi, per treball, l'absència d'ordre, la incoherència mateixa, a les quals se superposaria l'ordre. Per això, la incoherència em produirà l'efecte d'una paraula darrere de la qual ha d'haver-hi alguna cosa, si no realitzat, almenys pensat. Però si observo que l'estat de coses implicat per la contingència d'un ordre determinat és simplement la presència de l'ordre contrari, i si, per això mateix, col·loco dues espècies d'ordre inverses la una a l'altra, m'adono que entre els dos ordres no podríem imaginar graus intermedis ni descendir d'aquests ordres cap al «incoherent». O l'incoherent no és una altra cosa que una paraula sense sentit o, si li dono una significació, serà a condició de posar la incoherència a mig camí entre els dos ordres i no per sota l'u de l'altre. No hi ha primer l'incoherent, després el geomètric i a continuació el vital: hi ha simplement el geomètric i el vital; després, per un vaivé de l'esperit entre l'un i l'altre, la idea de l'incoherent. Parlar d'una diversitat incoordinada a la qual se sobreafegeix l'ordre és, doncs, cometre una veritable petició de principi, perquè en imaginar l'incoordinat es col·loca realment un ordre, o, millor, se'n col·loquen dos.

La evolución creadora, en Obras escogidas, Traducción de José Antonio Miguez, Aguilar, México 1963, p. 638-642.

Vegeu també el text de Bergson sobre les dues classes d'ordre

---

Original en castellà

El problema capital de la teoría del conocimiento consiste, en efecto, en saber cómo es posible la ciencia, es decir, por qué hay orden y no desorden en las cosas. El orden existe; es un hecho. Pero, por otra parte, el desorden, que nos parece ser menos que el orden, sería, al parecer, algo de derecho. La existencia del orden resultaría, pues, un misterio que deberíamos esclarecer, en todo caso un problema a plantear. Más simplemente, desde el momento que nos comprometemos a fundamentar el orden, se le tiene por contingente, si no en las cosas, al menos a los ojos del espíritu: de una cosa que no se juzgase contingente no pediríamos explicación alguna. Si el orden no se nos apareciese como una conquista sobre algo, o como una adición a algo (que sería la «ausencia de orden»), ni el realismo antiguo habría hablado de una «materia» a la que se añadiría la Idea, ni el idealismo moderno habría propuesto una «diversidad sensible» que el entendimiento organizaría en naturaleza Es indiscutible, en efecto, que todo orden es contingente y concebido como tal. Pero, como contingente, ¿a qué hemos de referirlo?

La respuesta, a nuestro entender, no es dudosa. Un orden es contingente y se nos aparece como contingente con relación al orden inverso, como los versos son contingentes con relación a la prosa y la prosa con relación a los versos. Pero lo mismo que se dice que lo que no es prosa es verso y necesariamente concebido como verso, lo mismo que se afirma que lo que no es verso es prosa y necesariamente concebido como prosa, así toda manera de ser que no es uno de los dos órdenes es el otro y necesariamente concebido como el otro. Pero podemos no darnos cuenta de lo que concebimos y no percibir la idea realmente presente a nuestro espíritu más que a través de una bruma de estados afectivos. Nos convenceremos de ello considerando el empleo que hacemos de la idea de desorden en la vida corriente. Cuando entro en una habitación y la considero en desorden, ¿qué es lo que entiendo por esto? La posición de cada objeto se explica por los movimientos automáticos de la persona que se acuesta en la habitación o por las causas eficientes, sean las que sean, que han colocado cada mueble, cada vestido, etc., en el lugar donde están: el orden, en el segundo sentido de la palabra, es perfecto. Pero lo que yo espero es el orden del primer género, el orden que pone conscientemente en su vida una persona ordenada, en fin, el orden querido y no el automático. Llamo entonces desorden a la ausencia de este orden. En el fondo, todo lo que hay de real, de percibido e incluso de concebido en esta ausencia de uno de los dos órdenes, es la presencia del otro. Pero el segundo me es aquí indiferente, no me intereso más que por el primero, y expresa la presencia del segundo en función del primero, en lugar de expresarla, por decirlo así, en función de sí misma, diciendo que es un desorden. Inversamente, cuando declaramos que nos representamos un caos, es decir, un estado de cosas en el que el mundo físico no obedece ya a leyes, ¿en qué pensamos? Imaginamos hechos que aparecerían y desaparecerían caprichosamente. Comenzamos por pensar en el universo físico tal como lo conocemos, con efectos y causas proporcionados unos a otros; luego, por una serie de decretos arbitrarios, aumentamos, disminuimos, suprimimos, de manera que obtenemos lo que llamamos el desorden. En realidad, hemos sustituido porel querer al mecanismo de la naturaleza; hemos reemplazado el «orden automático» por una multitud de voluntades elementales, del mismo modo que nos imaginamos apariciones y desapariciones de fenómenos. Sin duda, para que todas estas pequeñas voluntades constituyesen un «orden querido», sería preciso que hubiesen aceptado la dirección de una voluntad superior. Pero mirando esto más de cerca se verá que está bien lo que hacen: nuestra voluntad está ahí y se objetiva ella misma alternativamente en cada una de estas voluntades caprichosas, teniendo buen cuidado de no enlazar lo mismo a lo mismo, de no dejar el efecto proporcional a la causa, en fin, de hacer planear sobre el conjunto de las voliciones elementales una intención simple. Así, la ausencia de uno de losdos órdenes consiste también aquí en la presencia del otro. Analizando la idea de azar, próxima pariente de la idea de desorden, se encontrarían los mismos elementos. Bien que el juego completamente mecánico de las causas que detienen la ruleta en un número me haga ganar, y, por consiguiente, que opere como hubiese hecho un buen genio cuidadoso de mis intereses, bien que la fuerza completamente mecánica del viento arranque del tejado una teja y me la lance sobre la cabeza, es decir, que actúe como hubiese hecho un mal genio conspirando contra mi persona, en los dos casos encuentro un mecanismo allí donde habría buscado, donde habría debido encontrar, sin duda alguna, una intención; esto es lo que expreso al hablar del azar. Y de un mundo anárquico, en el que los fenómenos se sucederían a medida de su capricho, diré también que es el reino del azar, entendiendo por ello que encuentro delante de mí voluntades, o mejor decretos, cuando es el mecanismo lo que yo esperaba. Así se explica el singular vaivén del espíritu cuando intenta definir el azar. Ni la causa eficiente ni la causa final pueden suministrarle la definición buscada. Oscila, incapaz de fijarse, entre la idea de una ausencia de causa final y la de una ausencia de causa eficiente, enviándole cada una de estas dos definiciones a la otra. El problema permanece insoluble, en efecto, en tanto se tiene la idea de azar por una pura idea, sin mezcla de afección. Pero, en realidad, el azar no hace más que objetivar el estado de alma de quien espera una de las dos especies de orden y encuentra la otra. Azar y desorden son, pues, concebidos necesariamente como relativos. Si se quiere representarlos como absolutos, se percibe que involuntariamente oscilamos entre las dos especies de orden, pasando a uno de ellos en el momento preciso en que nos encontrásemos extraños en el otro, ya que la pretendida ausencia de todo orden es en realidad la presencia de los dos y, además, el vaivén de un espíritu que no asienta definitivamente ni sobre el uno ni sobre el otro.

Tanto en las cosas como en nuestra representación de ellas no puede tratarse de presentar este desorden como sustrato del orden, ya que implica las dos especiesde orden y está hecho de su combinación.

Pero nuestra inteligencia va más lejos. Por un simple sic jubeo presenta un desorden que seria una «ausencia de orden». Piensa así una palabra o una yuxtaposición de palabras, pero nada más. Si trata de adecuar a la palabra una idea encontrará que el desorden puede ser muy bien la negación de un orden, pero que esta negación es entonces la constatación implícita de la presencia del orden opuesto, constatación sobre la cual cerramos los ojos, porque no nos interesa, o a la que escapamos negando a la vez el segundo orden, es decir, en el fondo, restableciendo el primero. ¿Cómo hablar, por tanto, de una diversidad incoherente que organizaría un entendimiento? Deberemos decir que se supone esta incoherencia como realizada o realizable; desde el momento que se habla de ella es porque se cree pensar en ella; ahora bien: analizando la idea efectivamente presente, no se encontrará ahí más que la decepción del espíritu ante un orden que no le interesa, o una oscilación del espíritu entre dos especies de orden, o, en fin, la representación pura y simple de la palabra vacía que hemos creado uniendo el prefijo negativo a una palabra que significaba algo. Este análisis es precisamente lo que rehusamos hacer. Lo omitimos, justamente, porque no pensamos en distinguir dos especies de orden irreductibles la una a la otra.

Decíamos, en efecto, que todo orden aparece necesariamente como contingente. Si hay dos especies de orden, esta contingencia del orden se explica: una de las formas es contingente con relación a la otra. Donde encuentro lo geométrico, lo vital es posible; donde el orden es vital, habría podido ser geométrico. Pero supongamos que el orden sea en todas partes de la misma especie y presente grados que vayan de lo geométrico a lo vital. Si un orden determinado continúa apareciéndoseme como contingente, y no puede serlo ya con relación a un orden de otro género, creeré necesariamente que el orden es contingente con relación a una ausencia de sí mismo, es decir, con relación a un estado de cosas «donde no habría orden del todo». Y este orden de cosas en el que creo pensar, como está implicado al parecer en la contingencia misma del orden, resultaun hecho indiscutible. Colocaré, pues, en lo alto de la jerarquía el orden vital; luego, como una disminución a una menos complicación de él, el orden geométrico, y, en fin, por trabajo, la ausencia de orden, la incoherencia misma, a las cuales se superpondría el orden. Por ello, la incoherencia me producirá el efecto de una palabra detrás de la cual debe haber algo, si no realizado, al menos pensado. Pero si observo que el estado de cosas implicado por la contingencia de un orden determinado es simplemente la presencia del orden contrario, y si, por esto mismo, coloco dos especies de orden inversas la una a la otra, me doy cuenta que entre los dos órdenes no podríamos imaginar grados intermedios ni descender de estos órdenes hacia lo «incoherente». O lo incoherente no es otra cosa que una palabra sin sentido o, si le doy una significación, será a condición de poner la incoherencia a mitad de camino entre los dos órdenes y no por debajo el uno del otro. No hay primero lo incoherente, luego lo geométrico y a continuación lo vital: hay simplemente lo geométrico y lo vital; luego, por un vaivén del espíritu entre uno y otro, la idea de lo incoherente. Hablar de una diversidad incoordinada a la que se sobreañade el orden es, pues, cometer una verdadera petición de principio, porque al imaginar lo incoordinado se coloca realmente un orden, o, mejor, se colocan dos.

Ver también el texto de Bergson sobre las dos clases de orden