Recurs:Deleuze-Guattari: el desig

 Si el desig produeix, produeix el real. Si el desig és productor, només pot ser-ho en realitat i de realitat. El desig és aquest conjunt de síntesis passives que maquinen els objectes parcials, els fluxos i els cossos, i que funcionen com a unitats de producció. D'aquí es desprèn el real, és el resultat de les síntesis passives del desig com autoproducció de l'inconscient. El desig no manca de res, no manca d'objecte. És més aviat el subjecte qui manca de desig, o el desig qui manca de subjecte fix; no hi ha més subjecte fix que per la repressió. El desig i el seu objecte formen una unitat: la màquina, mentre que màquina de màquina. El desig és màquina, l'objecte del desig és encara màquina connectada, de tal manera que el producte és pres del produir, i que alguna cosa es desprèn del produir cap al producte, que donarà una resta al subjecte nòmada i rodamón. L'ésser objectiu del desig és el Real en si mateix. No existeix una forma d'existència particular que puguem anomenar realitat psíquica. Com diu Marx, no existeix manca, existeix passió com «ser objecte natural i sensible». No és el desig el que es recolza sobre les necessitats, sinó al contrari, són les necessitats les que es deriven del desig: són contraproductos en el real que el desig produeix. La manca d'un contra-efecte del desig, està dipositada, disposada, vacualizada en el real natural i social. El desig sempre es manté prop de les condicions d'existència objectiva, les hi adhereix i les segueix, no sobreviu a elles, es desplaça amb elles, per això és tan fàcilment desig de morir, mentre que la necessitat mesura l'allunyament d'un subjecte que va perdre el desig en perdre la síntesi passiva d'aquestes condicions. La necessitat com a pràctica del buit no té més sentit que aquest: anar a buscar, capturar, ser paràsit de les síntesis passives allí on estiguin. Per més que diguem: no s'és herba, fa temps que s'ha perdut la síntesi clorofíl·lica, cal menjar... El desig es converteix llavors en aquesta por abjecta a mancar. Però justament, aquesta frase no la pronuncien els pobres o els desposseïts. Ells, per contra, saben que estan prop de l'herba, i que el desig «necessita» poques coses, no aquestes coses que se'ls deixa, sinó aquestes mateixes coses de les quals no se cessa de desposseir-los, i que no constituïen una manca en el cor del subjecte, sinó més aviat l'objectivitat de l'home, l'ésser objectiu de l'home, pel qual desitjar és produir, produir en realitat. El real no és impossible; per contra, en el real tot és possible, tot es torna possible. No és el desig el que expressa una manca molar en el subjecte, sinó l'organització molar la que destitueix al desig del seu ser objectiu. Els revolucionaris, els artistes i Ios vidents s'acontenten a ser objectius, res més que objectius: saben que el desig abraça a la vida amb una potència productiva, i la reprodueix d'una forma tan intensa que té poques necessitats. I molt pitjor pels quals creuen que és fàcil de dir, o que és una idea en els llibres. «Del poc que vaig llegir vaig treure la conclusió que els homes que més es xopaven en la vida, que la modelaven, que eren la pròpia vida, menjaven poc, dormien poc, posseïen pocs béns, si és que posseïen algun. No mantenien il·lusions en qüestions d'haver de, de procreació,en les limitades finalitats de perpetuar la família o defensar l'Estat... El món dels fantasmes és aquell que no hem acabat de conquistar. És un món del passat i no del futur. Qui va cap endavant aferrat al passat, arrossega amb si les cadenes del presidiario» [Henry Miller: Sexus]. El vivent vident és Spinoza sota l'hàbit del revolucionari napolità. Nosaltres sabem d'on prové la manca -i el seu correlat subjectiu el fantasma. La manca és preparada, organitzada, en la producció social. És contraproducida per mediació de l'antiproducció que es bolca sobre les forces productives i les hi apropia. Mai és primera; la producció mai és organitzada en funció d'una escassetat anterior, és l'escassetat la que s'allotja, es vacuoliza, es propaga segons l'organització d'una producció prèvia. És l'art d'una classe dominant, pràctica del buit com a economia de mercat: organitzar l'escassetat, la manca, en l'abundància de producció, fer que tot el desig recaigui és la gran por a mancar, fer que l'objecte depengui d'una producció real que se suposa exterior al desig (les exigències de la racionalitat), mentre que la producció del desig passa al fantasma (res més que al fantasma).

No existeix d'una banda una producció social de realitat i per una altra una producció desitjant de fantasma. Entre aquestes dues produccions no s'estableixen més que llaços secundaris d'introjecció i de projecció, com si les pràctiques socials es dobleguessin en pràctiques mentals interioritzades, o bé com si les pràctiques mentals es projectessin en els sistemes socials, sense que mai unes minvessin a les altres. Mentre ens acontentem a col·locar paral·lelament, d'una banda, els diners, l'or, el capital i el triangle capitalista, i d'altra banda, la libido, l'anus, el fal·lus i el triangle familiar, ens lliurarem a un agradable passatemps; no obstant això, els mecanismes dels diners romanen per complet indiferents a les projeccions anals dels qui ho manegen. El paral·lelisme Marx-Freud roman per complet estèril i indiferent, col·locant en escena termes que s'interioritzen o es projecten l'un en l'altre sense parar de ser estrangers, com en aquesta famosa equació diners = merda. En veritat, la producció social és tan sols la pròpia producció desitjant en condicions determinades. Nosaltres diem que el camp social està immediatament recorregut pel desig, que és el seu producte històricament determinat, i que la libido no necessita cap mediació ni sublimació, cap operació psíquica, cap transformació, per a carregar les forces productives i les relacions de producció. Només hi ha el desig i el social, i res més. Fins i tot les formes més repressives i més mortíferes de la reproducció social són produïdes pel desig, en l'organització que es desprèn d'ell baix tal o com condició que haurem d'analitzar. Per això, el problema fonamental de la filosofia política continua sent el que Spinoza va saber plantejar (i que Reich va redescobrir): «Per què combaten els homes per la seva servitud com si es tractés de la seva salvació?» Com és possible que s'arribi a anomenar: volem més impostos!, menys pa! Com diu Reich, el sorprenent no és que la gent robi, o que faci vagues; el sorprenent és que els famolencs no robin sempre i que els explotats no estiguin sempre en vaga. Per què suporten els homes des de segles l'explotació, la humiliació, l'esclavitud, fins al punt de voler-les no només pels altres, sinó també per a si mateixos? Mai Reich va ser millor pensador que quan refusa invocar un desconeixement o una il·lusió de les masses per a explicar el feixisme, i quan demana una explicació a partir del desig, en termes de desig: no, les masses no van ser enganyades, elles van desitjar el feixisme en determinat moment, en determinades circumstàncies, i això és el que precisa explicació, aquesta perversió del desig gregari. No obstant això, Reich no arriba a donar una resposta suficient, ja que al seu torn restaura el que estava abatent, en distingir la racionalitat tal com és o hauria de ser en el procés de la producció social, i l'irracional en el desig, sent tan sols el segon justificable per la psicoanàlisi. Per tant, reserva al psicoanàlisi l'única explicació del «negatiu», del «subjectiu» i del «inhibit» en el camp social. Amb la qual cosa, necessàriament, arriba a un dualisme entre l'objecte real racionalment produït i la producció fantasmàtica irracional. Renúncia a descobrir la comuna mesura o la coextensió del camp social i del desig. Ocorria que, per a fundar veritablement una psiquiatria materialista, li faltava la categoria de producció desitjant, a la qual el real va ser sotmès sota les seves formes anomenades tant racionals com irracionals.

L'existència massiva d'una repressió social realitzada sobre la producció desitjant no afecta per res el nostre principi: el desig produeix el real, o la producció desitjant no és més que la producció social. No és qüestió de reservar al desig una forma d'existència particular, una realitat mental o psíquica que s'oposaria a la realitat material de la producció social. Les màquines desitjants no són màquines fantasmàtiques o oníriques, que es distingirien de les màquines tècniques i socials i les doblegarien. Els fantasmes són més aviat expressions secundàries que provenen de la identitat de les dues classes de màquines en un medi donat. El fantasma mai és individual; és fantasma de grup, com va saber mostrar-ho l'anàlisi institucional. I si hi ha dues classes de fantasmes de grup, és a causa que la identitat pot ser llegida en els dos sentits, segons que les màquines desitjans siguin preses en les grans masses gregàries que formen, o segons que les màquines socials siguin relacionades amb les forces elementals del desig que les formen. Per tant, pot succeir, en el fantasma de grup, que la libido carregui el camp social existent, comprès en les seves formes més repressives; o pot succeir, al contrari, que procedeixi a una contracatexis que connecti el desig revolucionari amb el camp social existent (per exemple, les grans utopies socialistes del segle XIX funcionen, no com a models ideals, sinó com a fantasmes de grup, és a dir, com a agents de la productivitat real del desig que fan possible una descàrrega, retir de catexis, o una «desinstitució» del camp social actual, en profit d'una institució revolucionària del propi desig). Però, entre ambdues, entre les màquines desitjants i les màquines socials tècniques, mai existeix diferència de naturalesa. Existeix una distinció, però només una distinció de règim, segons relacions de grandària. Són les mateixes màquines, amb una diferència aproximada de règim; i això és el que precisament mostren els fantasmes de grup. [...]

En primer lloc, les màquines tècniques no funcionen, evidentment, més que amb la condició de no estar espatllades; el seu límit propi és el desgast i no el desarrenjament. Marx pot basar-se en aquest simple principi per a mostrar que el règim de les màquines tècniques és el d'una ferma distinció entre el mitjà de producció i el producte, gràcies a la qual la màquina transmet el valor al producte, i només el valor que perd desgastant-se. Les màquines desitjants, per contra, en funcionar no cessen d'espatllar-se, no funcionen més que espatllades: el produir sempre s'empelta sobre el producte, i les peces de la màquina també són el combustible. L'art sovint utilitza aquesta propietat creant veritables fantasmes de grup que curtocircuiten la producció social amb una producció desitjant, i introdueixen una funció de desarrenjament en la reproducció de màquines tècniques. Com per exemple els violins cremats d'Armen o els cotxes comprimits de Cèsar. O d'una forma més general, el mètode de paranoia crítica de Dalí assegura l'explosió d'una màquina desitjant en un objecte de producció social. No obstant això, ja Ravel preferia el desarrenjament al desgast i substituïa la marxa lenta i l'extinció gradual per les detencions brusques, les vacil·lacions, les trepidaciones, les fallades, els trencaments. L'artista és el senyor dels objectes; integra en el seu art objectes trencats, cremats, desarreglats per a retornar-los al règim de les màquines desitjants en les quals el desarrenjament, el trencar-se, forma part del propi funcionament; presenta màquines paranoiques, miraculoses, célibes, com d'altres màquines tècniques, lliure per a minar les màquines tècniques amb màquines desitjants. A més, la pròpia obra d'art és màquina desitjant. L'artista amuntega el seu tresor per a una propera explosió, i és per això pel que troba que les destruccions, veritablement, no arriben amb la suficient rapidesa.

Una segona diferència de règim es desprèn d'això: les màquines desitjants produeixen per si mateixes l'antiproducció, mentre que l'antiproducció pròpia de les màquines tècniques només és produïda en les condicions extrínseques de la reproducció del procés (encara que aquestes condicions no vengen «després»). Per aquesta raó, les màquines tècniques no són una categoria econòmica, i sempre remeten a un socius o màquina social que no es confon amb elles i que condiciona aquesta reproducció. Per tant, una màquina tècnica no és causa, sinó només índex d'una forma general de la producció social: així per exemple, les màquines manuals i les societats primitives, la màquina hidràulica i la manera asiàtica la màquina industrial i el capitalisme. [...]

Quan la màquina territorial primitiva ja no va bastar, la màquina despòtica va instaurar una espècie de sobrecodificació. No obstant això, la màquina capitalista, mentre que s'estableix sobre les ruïnes més o menys llunyanes d'un Estat despòtic, es troba en una situació per complet nova: la descodificació i la desterritorialització dels fluxos. El capitalisme no s'enfronta a aquesta situació des de fora, ja que d'ella viu i troba en ella alhora la seva condició i la seva matèria, i la imposa amb tota la seva violència. La seva producció i la seva repressió sobiranes no poden exercir-se més que a aquest preu. El capitalisme neix, en efecte, de la trobada entre dues classes de fluxos, fluxos descodificats de producció sota la forma dels cabdals-diners, fluxos descodificats del treball sota la forma del «treballador lliure». A més, al contrari que les màquines socials precedents, la màquina capitalista és incapaç de proporcionar un codi que cobreixi el conjunt del camp social. La pròpia idea de codi la substitueix en els diners per una axiomàtica de les quantitats abstractes que sempre arriba més lluny en el moviment de desterritorialització del socius. El capitalisme tendeix cap a un llindar de descodificació, que desfà el socius en profit d'un cos sense òrgans i que, sobre aquest cos, allibera els fluxos del desig en un camp desterritorialitzat. Podem dir, en aquest sentit, que l'esquizofrènia és el producte de la màquina capitalista, com la mania depressiva i la paranoia són el producte de la màquina despòtica, com la histèria el producte de la màquina territorial?

La descodificació dels fluxos, la desterritorialització del socius formen, d'aquesta manera, la tendència més essencial del capitalisme. No cessa d'aproximar-se al seu límit, que és un límit pròpiament esquizofrènic. Tendeix amb totes les seves forces a produir l'esquizo com el subjecte dels fluxos descodificats sobre el cos sense òrgans -més capitalista que el capitalista i més proletari que el proletari. Tendir sempre cap al més llunyà, fins al punt en què el capitalisme s'enviaria a la lluna amb tots els seus fluxos: en veritat, encara no hem vist res. Quan diem que l'esquizofrènia és la nostra malaltia, la malaltia de la nostra època, no volem dir solament que la vida moderna ens torna bojos. No es tracta de manera de vida, sinó de procés de producció. No es tracta tampoc d'un simple paral·lelisme, encara que el paral·lelisme ja sigui més exacte, des del punt de vista del fracàs dels codis, per exemple, entre els fenòmens de lliscament de sentit en els esquizofrènics i els mecanismes de discordança creixent en tots els estrats de la societat industrial. De fet, volem dir que el capitalisme, en el seu procés de producció, produeix una formidable càrrega esquizofrènica sobre la qual fa caure tot el pes de la seva repressió, però que no cessa de reproduir-se com a límit del procés. Doncs el capitalisme no cessa de contrariar, d'inhibir la seva tendència al mateix temps que es precipita en ella; no cessa de rebutjar el seu límit al mateix temps que tendeix a ell. El capitalisme instaura o restaura totes les classes de territorialitats residuals i factícies, imaginàries o simbòliques, sobre les quals intenta, tant bé com malament, tornar a codificar, a segellar les persones derivades de les quantitats abstractes. Tot torna a passar, tot torna de nou, els Estats, les pàtries, les famílies. Això és el que converteix al capitalisme, en la seva ideologia, en «la pintura abigarrada de tot el que s'ha cregut». El real no és impossible, sinó cada vegada més artificial. Marx anomenava llei de la tendència oposada al doble moviment de la baixa tendencial de la taxa de guany i del creixement de la massa absoluta de plusvàlua. Com a corol·lari d'aquesta llei està el doble moviment de la descodificació o de la desterritorialització dels fluxos i de la seva nova territorialització violenta i factícia. Com més desterritorializa la màquina capitalista, descodificant i axiomatitzant els fluxos per a extreure la seva plusvàlua, tant més els seus aparells annexos, burocràtics i policials, tornen a territorializarlo tot absorbint una part creixent de plusvàlua. [...]

El neuròtic segueix instal·lat en les territorialitats residuals o factícies de la nostra societat, i totes les bolca sobre Èdip com a última territorialitat que es reconstitueix en el gabinet de l'analista, sobre el cos ple del psicoanalista (sí, el patró, és el pare, i també el cap de l'Estat, i vostè també, doctor...) El pervers és el que pren l'artifici a la paraula: paraula: vostè vol, vostè tindrà, territorialitats infinitament més artificials encara que les que la societat ens proposa, noves famílies per complet artificials, societats secretes i lunars. Quant a l'esquizo, amb el seu pas vacil·lant que no cessa d'errar, d'ensopegar, sempre s'enfonsa més profund en la desterritorialització, sobre el seu propi cos sense òrgans en l'infinit de la descomposició del socius, i tal vegada aquesta és la seva pròpia manera de recobrar la terra, el passeig de l'esquizo. L'esquizofrènic es manté en el límit del capitalisme: és la seva tendència desenvolupada, l'excedent de producte, el proletari i l'àngel exterminador. Barreja tots els codis, i porta els fluxos descodificats del desig. El real flueix. Els dos aspectes del procés s'uneixen: el procés metafísic que ens posa en contacte amb el «demoníac» en la naturalesa o en el cor de la terra, el procés històric de la producció social que restitueix a les màquines desitjants una autonomia pel que fa a la màquina social desterritorializada. L'esquizofrènia és la producció desitjant com a límit de la producció social. La producció desitjant i la seva diferència de règim pel que fa a la producció social estan, per tant, en el final i no en el principi. D'una a una altra no hi ha més que un esdevenir que és l'esdevenir de la realitat. I si la psiquiatria materialista es defineix per la introducció del concepte de producció en el desig, no pot evitar plantejar en termes escatològics el problema de la relació final entre la màquina analítica, la màquina revolucionària i les màquines desitjants.

Gilles Deleuze y Felix Guattari: El antiedipo: capitalismo y esquizofrenia, Barral, Barcelona 1973, p.33-42.

---

Original en castellà

Si el deseo produce, produce lo real. Si el deseo es productor, sólo puede serlo en realidad y de realidad. El deseo es este conjunto de síntesis pasivas que maquinan los objetos parciales, los flujos y los cuerpos, y que funcionan como unidades de producción. De ahí se desprende lo real, es el resultado de las síntesis pasivas del deseo como autoproducción del inconsciente. El deseo no carece de nada, no carece de objeto. Es más bien el sujeto quien carece de deseo, o el deseo quien carece de sujeto fijo; no hay más sujeto fijo que por la represión. El deseo y su objeto forman una unidad: la máquina, en tanto que máquina de máquina. El deseo es máquina, el objeto del deseo es todavía máquina conectada, de tal modo que el producto es tomado del producir, y que algo se desprende del producir hacia el producto, que va a dar un resto al sujeto nómada y vagabundo. El ser objetivo del deseo es lo Real en sí mismo. No existe una forma de existencia particular que podamos llamar realidad psíquica. Como dice Marx, no existe carencia, existe pasión como «ser objeto natural y sensible». No es el deseo el que se apoya sobre las necesidades, sino al contrario, son las necesidades las que se derivan del deseo: son contraproductos en lo real que el deseo produce. La carencia de un contra-efecto del deseo, está depositada, dispuesta, vacualizada en lo real natural y social. El deseo siempre se mantiene cerca de las condiciones de existencia objetiva, se las adhiere y las sigue, no sobrevive a ellas, se desplaza con ellas, por ello es tan fácilmente deseo de morir, mientras que la necesidad mide el alejamiento de un sujeto que perdió el deseo al perder la síntesis pasiva de estas condiciones. La necesidad como práctica del vacío no tiene más sentido que ese: ir a buscar, capturar, ser parásito de las síntesis pasivas allí donde estén. Por más que digamos: no se es hierba, hace tiempo que se ha perdido la síntesis clorofílica, es preciso comer... El deseo se convierte entonces en este miedo abyecto a carecer. Pero justamente, esta frase no la pronuncian los pobres o los desposeídos. Ellos, por el contrario, saben que están cerca de la hierba, y que el deseo «necesita» pocas cosas, no estas cosas que se les deja, sino estas mismas cosas de las que no se cesa de desposeerles, y que no constituían una carencia en el corazón del sujeto, sino más bien la objetividad del hombre, el ser objetivo del hombre, para el cual desear es producir, producir en realidad. Lo real no es imposible; por el contrario, en lo real todo es posible, todo se vuelve posible. No es el deseo el que expresa una carencia molar en el sujeto, sino la organización molar la que destituye al deseo de su ser objetivo. Los revolucionarios, los artistas y Ios videntes se contentan con ser objetivos, nada más que objetivos: saben que el deseo abraza a la vida con una potencia productiva, y la reproduce de una forma tan intensa que tiene pocas necesidades. Y tanto peor para los que creen que es fácil de decir, o que es una idea en los libros. «De lo poco que leí saqué la conclusión de que los hombres que más se empapaban en la vida, que la moldeaban, que eran la propia vida, comían poco, dormían poco, poseían pocos bienes, si es que poseían alguno. No mantenían ilusiones en cuestiones de deber, de procreación,en los limitados fines de perpetuar la familia o defender el Estado... El mundo de los fantasmas es aquél que no hemos acabado de conquistar. Es un mundo del pasado y no del futuro. Quien va hacia adelante aferrado al pasado, arrastra consigo las cadenas del presidiario» [Henry Miller: Sexus]. El viviente vidente es Spinoza bajo el hábito del revolucionario napolitano. Nosotros sabemos de donde proviene la carencia -y su correlato subjetivo el fantasma. La carencia es preparada, organizada, en la producción social. Es contraproducida por mediación de la antiproducción que se vuelca sobre las fuerzas productivas y se las apropia. Nunca es primera; la producción nunca es organizada en función de una escasez anterior, es la escasez la que se aloja, se vacuoliza, se propaga según la organización de una producción previa. Es el arte de una clase dominante, práctica del vacío como economía de mercado: organizar la escasez, la carencia, en la abundancia de producción, hacer que todo el deseo recaiga es el gran miedo a carecer, hacer que el objeto dependa de una producción real que se supone exterior al deseo (las exigencias de la racionalidad), mientras que la producción del deseo pasa al fantasma (nada más que al fantasma).

No existe por una parte una producción social de realidad y por otra una producción deseante de fantasma. Entre estas dos producciones no se establecen más que lazos secundarios de introyección y de proyección, como si las prácticas sociales se doblasen en prácticas mentales interiorizadas, o bien como si las prácticas mentales se proyectasen en los sistemas sociales, sin que nunca unas mermasen a las otras. Mientras nos contentemos con colocar paralelamente, por una parte, el dinero, el oro, el capital y el triángulo capitalista, y por otra parte, la libido, el ano, el falo y el triángulo familiar, nos entregaremos a un agradable pasatiempo; sin embargo, los mecanismos del dinero permanecen por completo indiferentes a las proyecciones anales de quienes lo manejan. El paralelismo Marx-Freud permanece por completo estéril e indiferente, colocando en escena términos que se interiorizan o se proyectan el uno en el otro sin cesar de ser extranjeros, como en esta famosa ecuación dinero = mierda. En verdad, la producción social es tan sólo la propia producción deseante en condiciones determinadas. Nosotros decimos que el campo social está inmediatamente recorrido por el deseo, que es su producto históricamente determinado, y que la libido no necesita ninguna mediación ni sublimación, ninguna operación psíquica, ninguna transformación, para cargar las fuerzas productivas y las relaciones de producción. Sólo hay el deseo y lo social, y nada más. Incluso las formas más represivas y más mortíferas de la reproducción social son producidas por el deseo, en la organización que se desprende de él bajo tal o cual condición que deberemos analizar. Por ello, el problema fundamental de la filosofía política sigue siendo el que Spinoza supo plantear (y que Reich redescubrió): «¿Por qué combaten los hombres por su servidumbre como si se tratase de su salvación?» Cómo es posible que se llegue a gritar: ¡queremos más impuestos! ¡menos pan! Como dice Reich, lo sorprendente no es que la gente robe, o que haga huelgas; lo sorprendente es que los hambrientos no roben siempre y que los explotados no estén siempre en huelga. ¿Por qué soportan los hombres desde siglos la explotación, la humillación, la esclavitud, hasta el punto de quererlas no sólo para los demás, sino también para sí mismos? Nunca Reich fue mejor pensador que cuando rehusa invocar un desconocimiento o una ilusión de las masas para explicar el fascismo, y cuando pide una explicación a partir del deseo, en términos de deseo: no, las masas no fueron engañadas, ellas desearon el fascismo en determinado momento, en determinadas circunstancias, y esto es lo que precisa explicación, esta perversión del deseo gregario. Sin embargo, Reich no llega a dar una respuesta suficiente, ya que a su vez restaura lo que estaba abatiendo, al distinguir la racionalidad tal como es o debería ser en el proceso de la producción social, y lo irracional en el deseo, siendo tan sólo lo segundo justificable por el psicoanálisis. Por tanto, reserva al psicoanálisis la única explicación de lo «negativo», de lo «subjetivo» y de lo «inhibido» en el campo social. Con lo cual, necesariamente, llega a un dualismo entre el objeto real racionalmente producido y la producción fantasmática irracional. Renuncia a descubrir la común medida o la coextensión del campo social y del deseo. Ocurría que, para fundar verdaderamente una psiquiatría materialista, le faltaba la categoría de producción deseante, a la cual lo real fue sometido bajo sus formas llamadas tanto racionales como irracionales.

La existencia masiva de una represión social realizada sobre la producción deseante no afecta para nada nuestro principio: el deseo produce lo real, o la producción deseante no es más que la producción social. No es cuestión de reservar al deseo una forma de existencia particular, una realidad mental o psíquica que se opondría a la realidad material de la producción social. Las máquinas deseantes no son máquinas fantasmáticas u oníricas, que se distinguirían de las máquinas técnicas y sociales y las doblarían. Los fantasmas son más bien expresiones secundarias que provienen de la identidad de las dos clases de máquinas en un medio dado. El fantasma nunca es individual; es fantasma de grupo, como supo mostrarlo el análisis institucional. Y si hay dos clases de fantasmas de grupo, es debido a que la identidad puede ser leída en los dos sentidos, según que las máquinas deseantes sean tomadas en las grandes masas gregarias que forman, o según que las máquinas sociales sean relacionadas con las fuerzas elementales del deseo que las forman. Por tanto, puede suceder, en el fantasma de grupo, que la libido cargue el campo social existente, comprendido en sus formas más represivas; o puede suceder, al contrario, que proceda a una contracatexis que conecte el deseo revolucionario con el campo social existente (por ejemplo, las grandes utopías socialistas del siglo XIX funcionan, no como modelos ideales, sino como fantasmas de grupo, es decir, como agentes de la productividad real del deseo que hacen posible una descarga, retiro de catexis, o una «desinstitución» del campo social actual, en provecho de una institución revolucionaria del propio deseo). Pero, entre ambas, entre las máquinas deseantes y las máquinas sociales técnicas, nunca existe diferencia de naturaleza. Existe una distinción, pero sólo una distinción de régimen, según relaciones de tamaño. Son las mismas máquinas, con una diferencia aproximada de régimen; y ello es lo que precisamente muestran los fantasmas de grupo. [...]

En primer lugar, las máquinas técnicas no funcionan, evidentemente, más que con la condición de no estar estropeadas; su límite propio es el desgaste y no el desarreglo. Marx puede basarse en este simple principio para mostrar que el régimen de las máquinas técnicas es el de una firme distinción entre el medio de producción y el producto, gracias a la cual la máquina transmite el valor al producto, y sólo el valor que pierde desgastándose. Las máquinas deseantes, por el contrario, al funcionar no cesan de estropearse, no funcionan más que estropeadas: el producir siempre se injerta sobre el producto, y las piezas de la máquina también son el combustible. El arte a menudo utiliza esta propiedad creando verdaderos fantasmas de grupo que cortocircuitan la producción social con una producción deseante, e introducen una función de desarreglo en la reproducción de máquinas técnicas. Como por ejemplo los violines quemados de Arman o los coches comprimidos de César. O de una forma más general, el método de paranoia crítica de Dalí asegura la explosión de una máquina deseante en un objeto de producción social. Sin embargo, ya Ravel prefería el desarreglo al desgaste y sustituía la marcha lenta y la extinción gradual por las detenciones bruscas, las vacilaciones, las trepidaciones, los fallos, las roturas. El artista es el señor de los objetos; integra en su arte objetos rotos, quemados, desarreglados para devolverlos al régimen de las máquinas deseantes en las que el desarreglo, el romperse, forma parte del propio funcionamiento; presenta máquinas paranoicas, milagrosas, célibes, como otras tantas máquinas técnicas, libre para minar las máquinas técnicas con máquinas deseantes. Además, la propia obra de arte es máquina deseante. El artista amontona su tesoro para una próxima explosión, y es por ello por lo que encuentra que las destrucciones, verdaderamente, no llegan con la suficiente rapidez.

Una segunda diferencia de régimen se desprende de ello: las máquinas deseantes producen por sí mismas la antiproducción, mientras que la antiproducción propia de las máquinas técnicas sólo es producida en las condiciones extrínsecas de la reproducción del proceso (aunque estas condiciones no vengan «después»). Por esta razón, las máquinas técnicas no son una categoría económica, y siempre remiten a un socius o máquina social que no se confunde con ellas y que condiciona esta reproducción. Por tanto, una máquina técnica no es causa, sino sólo índice de una forma general de la producción social: así por ejemplo, las máquinas manuales y las sociedades primitivas, la máquina hidráulica y el modo asiático la máquina industrial y el capitalismo. [...]

Cuando la máquina territorial primitiva ya no bastó, la máquina despótica instauró una especie de sobrecodificación. Sin embargo, la máquina capitalista, en tanto que se establece sobre las ruinas más o menos lejanas de un Estado despótico, se encuentra en una situación por completo nueva: la descodificación y la desterritorialización de los flujos. El capitalismo no se enfrenta a esa situación desde afuera, puesto que de ella vive y encuentra en ella a la vez su condición y su materia, y la impone con toda su violencia. Su producción y su represión soberanas no pueden ejercerse más que a este precio. El capitalismo nace, en efecto, del encuentro entre dos clases de flujos, flujos descodificados de producción bajo la forma del capital-dinero, flujos descodificados del trabajo bajo la forma del «trabajador libre». Además, al contrario que las máquinas sociales precedentes, la máquina capitalista es incapaz de proporcionar un código que cubra el conjunto del campo social. La propia idea de código la sustituye en el dinero por una axiomática de las cantidades abstractas que siempre llega más lejos en el movimiento de desterritorialización del socius. El capitalismo tiende hacia un umbral de descodificación, que deshace el socius en provecho de un cuerpo sin órganos y que, sobre este cuerpo, libera los flujos del deseo en un campo desterritorializado. ¿Podemos decir, en este sentido, que la esquizofrenia es el producto de la máquina capitalista, como la manía depresiva y la paranoia son el producto de la máquina despótica, como la histeria el producto de la máquina territorial?

La descodificación de los flujos, la desterritorialización del socius forman, de este modo, la tendencia más esencial del capitalismo. No cesa de aproximarse a su límite, que es un límite propiamente esquizofrénico. Tiende con todas sus fuerzas a producir el esquizo como el sujeto de los flujos descodificados sobre el cuerpo sin órganos -más capitalista que el capitalista y más proletario que el proletario. Tender siempre hacia lo más lejano, hasta el punto en que el capitalismo se enviaría a la luna con todos sus flujos: en verdad, todavía no hemos visto nada. Cuando decimos que la esquizofrenia es nuestra enfermedad, la enfermedad de nuestra época, no queremos decir solamente que la vida moderna nos vuelve locos. No se trata de modo de vida, sino de proceso de producción. No se trata tampoco de un simple paralelismo, aunque el paralelismo ya sea más exacto, desde el punto de vista del fracaso de los códigos, por ejemplo, entre los fenómenos de deslizamiento de sentido en los esquizofrénicos y los mecanismos de discordancia creciente en todos los estratos de la sociedad industrial. De hecho, queremos decir que el capitalismo, en su proceso de producción, produce una formidable carga esquizofrénica sobre la que hace caer todo el peso de su represión, pero que no cesa de reproducirse como límite del proceso. Pues el capitalismo no cesa de contrariar, de inhibir su tendencia al mismo tiempo que se precipita en ella; no cesa de rechazar su límite al mismo tiempo que tiende a él. El capitalismo instaura o restaura todas las clases de territorialidades residuales y facticias, imaginarias o simbólicas, sobre las que intenta, tanto bien como mal, volver a codificar, a sellar las personas derivadas de las cantidades abstractas. Todo vuelve a pasar, todo vuelve de nuevo, los Estados, las patrias, las familias. Esto es lo que convierte al capitalismo, en su ideología, en «la pintura abigarrada de todo lo que se ha creído». Lo real no es imposible, sino cada vez más artificial. Marx llamaba ley de la tendencia opuesta al doble movimiento de la baja tendencial de la tasa de ganancia y del crecimiento de la masa absoluta de plusvalía. Como corolario de esta ley está el doble movimiento de la descodificación o de la desterritorialización de los flujos y de su nueva territorialización violenta y facticia. Cuanto más desterritorializa la máquina capitalista, descodificando y axiomatizando los flujos para extraer su plusvalía, tanto más sus aparatos anexos, burocráticos y policiales, vuelven a territorializarlo todo absorbiendo una parte creciente de plusvalía. [...]

El neurótico sigue instalado en las territorialidades residuales o facticias de nuestra sociedad, y todas las vuelca sobre Edipo como última territorialidad que se reconstituye en el gabinete del analista, sobre el cuerpo lleno del psicoanalista (sí, el patrón, es el padre, y también el jefe del Estado, y usted también, doctor...) El perverso es el que toma el artificio a la palabra: palabra: usted quiere, usted tendrá, territorialidades infinitamente más artificiales todavía que las que la sociedad nos propone, nuevas familias por completo artificiales, sociedades secretas y lunares. En cuanto al esquizo, con su paso vacilante que no cesa de errar, de tropezar, siempre se hunde más hondo en la desterritorialización, sobre su propio cuerpo sin órganos en el infinito de la descomposición del socius, y tal vez ésta es su propia manera de recobrar la tierra, el paseo del esquizo. El esquizofrénico se mantiene en el límite del capitalismo: es su tendencia desarrollada, el excedente de producto, el proletario y el ángel exterminador. Mezcla todos los códigos, y lleva los flujos descodificados del deseo. Lo real fluye. Los dos aspectos del proceso se unen: el proceso metafísico que nos pone en contacto con lo «demoníaco» en la naturaleza o en el corazón de la tierra, el proceso histórico de la producción social que restituye a las máquinas deseantes una autonomía con respecto a la máquina social desterritorializada. La esquizofrenia es la producción deseante como límite de la producción social. La producción deseante y su diferencia de régimen con respecto a la producción social están, por tanto, en el final y no en el principio. De una a otra no hay más que un devenir que es el devenir de la realidad. Y si la psiquiatría materialista se define por la introducción del concepto de producción en el deseo, no puede evitar plantear en términos escatológicos el problema de la relación final entre la máquina analítica, la máquina revolucionaria y las máquinas deseantes.