Diferència entre revisions de la pàgina «Plató: l'ésser i el moviment»
De Wikisofia
m (bot: - veig què semblat tenen tots els objectes que acabem de nomenar amb + veig quina semblança tenen tots els objectes que acabem d'esmentar amb) |
m (bot: - la major cura sense + la cura més gran sense) |
||
Línia 20: | Línia 20: | ||
--És com dius. | --És com dius. | ||
− | --No pot tampoc dir-se que hi hagi algun coneixement, Cràtil, si tot canvia sense parar i si res roman. Perquè si això que anomenem coneixement no deixa de ser coneixement, el coneixement roman i hi ha coneixement. Però si la forma mateixa del coneixement canvia, llavors una altra forma succeeix a aquella, i no hi ha coneixement. De la mateixa manera es prova que tampoc hi haurà ningú que conegui ni res que sigui conegut. Si per contra el que coneix existeix, si el que és conegut existeix, no veig quina semblança tenen tots els objectes que acabem d'esmentar amb el passar i el moviment. Són així aquests objectes, o són d'una altra manera, és a dir, com pretenen els seguidors d'Heràclit i molts altres? És un punt que no és fàcil dilucidar. Però no és propi d'un home assenyat inclinar-se per les paraules i lliurar-los a si mateix i la seva ànima, ni tenir-los a elles i als seus autors una confiança absoluta, i afirmar, com si ho sabés, que no hi ha res estable, que tot es dissol com el fang, que les coses s'assemblen a algú malalt de catarro i són arrossegades en un moviment i un passar perpetus. Tal vegada és així, Cràtil, tal vegada és d'una altra manera. És necessari doncs examinar aquest punt amb valentia i amb la | + | --No pot tampoc dir-se que hi hagi algun coneixement, Cràtil, si tot canvia sense parar i si res roman. Perquè si això que anomenem coneixement no deixa de ser coneixement, el coneixement roman i hi ha coneixement. Però si la forma mateixa del coneixement canvia, llavors una altra forma succeeix a aquella, i no hi ha coneixement. De la mateixa manera es prova que tampoc hi haurà ningú que conegui ni res que sigui conegut. Si per contra el que coneix existeix, si el que és conegut existeix, no veig quina semblança tenen tots els objectes que acabem d'esmentar amb el passar i el moviment. Són així aquests objectes, o són d'una altra manera, és a dir, com pretenen els seguidors d'Heràclit i molts altres? És un punt que no és fàcil dilucidar. Però no és propi d'un home assenyat inclinar-se per les paraules i lliurar-los a si mateix i la seva ànima, ni tenir-los a elles i als seus autors una confiança absoluta, i afirmar, com si ho sabés, que no hi ha res estable, que tot es dissol com el fang, que les coses s'assemblen a algú malalt de catarro i són arrossegades en un moviment i un passar perpetus. Tal vegada és així, Cràtil, tal vegada és d'una altra manera. És necessari doncs examinar aquest punt amb valentia i amb la cura més gran sense admetre res a la lleugera. Tu encara ets jove i estàs en la flor de l'edat. Comunica'm, si hi ha lloc a això, la qual cosa esbrinis. |
{{Ref|Ref=''Crátilo'', 439b 440d. (R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, ''Herder, Barcelona 1982, p.17-19).|Títol=Crátilo'', 439b 440d. (R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, |Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Crátilo'', 439b 440d. (R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, ''Herder, Barcelona 1982, p.17-19).|Títol=Crátilo'', 439b 440d. (R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, |Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió del 18:54, 20 oct 2017
Sòcrates.--Quin és el mètode a seguir per a conèixer o descobrir la naturalesa dels éssers, és una qüestió que pot sobrepassar la meva capacitat i la teva. L'important és reconèixer que no és en els noms, sinó en les coses mateixes, on cal estudiar i buscar les coses.
Cràtil. --A mi em sembla que és així, Sòcrates.
--Procurem a més no deixar-nos induir a error pel gran nombre de paraules que es refereixen a un objecte comú. Els que han creat aquests noms ho han fet en la creença que totes les coses estan en un moviment i un passar perpetus. Perquè em sembla que això era el que creien. Però pot ocórrer que no sigui així, i que els autors d'aquests noms s'hagin deixat arrossegar per un remolí al que ens porten amb ells. Examina, en efecte, admirable Cràtil, un pensament que sovint ve a la meva ment com un somni: el bell, el bé, i totes les altres coses d'aquesta classe, cal dir que existeixen en si, o que no existeixen?
--Quant al que a mi es refereix, Sòcrates, crec que existeixen.
--No es tracta de veure si existeix un rostre bell, o algun objecte d'aquesta naturalesa: tot això em sembla en un fluir perpetu. Sinó el bell en si, cal dir que és eternament tal com és?
--Necessàriament.
--Com una cosa pot existir si passa sense parar? Si està un instant de la mateixa manera, és clar que durant aquest temps no passa. Així doncs, si està sempre de la mateixa manera i és sempre la mateixa, com podria canviar o moure's, sense apartar-se de la seva essència?
--No podria.
--A més, una cosa sempre en moviment ningú la podria conèixer. Mentre ens apropéssim per a conèixer-la, es convertiria en una altra i d'una altra naturalesa, de manera que no podríem saber el que és ni com és. Cap coneixement pot conèixer el que coneix, si aquest objecte no té cap caràcter determinat.
--És com dius.
--No pot tampoc dir-se que hi hagi algun coneixement, Cràtil, si tot canvia sense parar i si res roman. Perquè si això que anomenem coneixement no deixa de ser coneixement, el coneixement roman i hi ha coneixement. Però si la forma mateixa del coneixement canvia, llavors una altra forma succeeix a aquella, i no hi ha coneixement. De la mateixa manera es prova que tampoc hi haurà ningú que conegui ni res que sigui conegut. Si per contra el que coneix existeix, si el que és conegut existeix, no veig quina semblança tenen tots els objectes que acabem d'esmentar amb el passar i el moviment. Són així aquests objectes, o són d'una altra manera, és a dir, com pretenen els seguidors d'Heràclit i molts altres? És un punt que no és fàcil dilucidar. Però no és propi d'un home assenyat inclinar-se per les paraules i lliurar-los a si mateix i la seva ànima, ni tenir-los a elles i als seus autors una confiança absoluta, i afirmar, com si ho sabés, que no hi ha res estable, que tot es dissol com el fang, que les coses s'assemblen a algú malalt de catarro i són arrossegades en un moviment i un passar perpetus. Tal vegada és així, Cràtil, tal vegada és d'una altra manera. És necessari doncs examinar aquest punt amb valentia i amb la cura més gran sense admetre res a la lleugera. Tu encara ets jove i estàs en la flor de l'edat. Comunica'm, si hi ha lloc a això, la qual cosa esbrinis.
Crátilo, 439b 440d. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p.17-19). |
Original en castellà
Sócrates.--Cuál es el método a seguir para conocer o descubrir la naturaleza de los seres, es una cuestión que puede sobrepasar mi capacidad y la tuya. Lo importante es reconocer que no es en los nombres, sino en las cosas mismas, donde hay que estudiar y buscar las cosas.
Crátilo. --A mí me parece que es así, Sócrates.
--Procuremos además no dejarnos inducir a error por el gran número de palabras que se refieren a un objeto común. Los que han creado estos nombres lo han hecho en la creencia de que todas las cosas están en un movimiento y un pasar perpetuos. Porque me parece que esto era lo que creían. Pero puede ocurrir que no sea así, y que los autores de estos nombres se hayan dejado arrastrar por un torbellino al que nos llevan con ellos. Examina, en efecto, admirable Crátilo, un pensamiento que a menudo viene a mi mente como un sueño: lo bello, lo bueno, y todas las demás cosas de esta clase, ¿hay que decir que existen en sí, o que no existen?
--En cuanto a lo que a mí se refiere, Sócrates, creo que existen.
--No se trata de ver si existe un rostro bello, o algún objeto de esta naturaleza: todo esto me parece en un fluir perpetuo. Sino lo bello en sí, ¿hay que decir que es eternamente tal como es?
--Necesariamente.
--¿Cómo una cosa puede existir si pasa sin cesar? Si está un instante de la misma manera, está claro que durante este tiempo no pasa. Así pues, si está siempre de la misma manera y es siempre la misma, ¿cómo podría cambiar o moverse, sin apartarse de su esencia?
--No podría.
--Además, una cosa siempre en movimiento nadie la podría conocer. Mientras nos acercásemos para conocerla, se convertiría en otra y de otra naturaleza, de modo que no podríamos saber lo que es ni cómo es. Ningún conocimiento puede conocer lo que conoce, si este objeto no tiene ningún carácter determinado.
--Es como dices.
--No puede tampoco decirse que haya algún conocimiento, Crátilo, si todo cambia sin cesar y si nada permanece. Porque si esto que llamamos conocimiento no deja de ser conocimiento, el conocimiento permanece y hay conocimiento. Pero si la forma misma del conocimiento cambia, entonces otra forma sucede a aquélla, y no hay conocimiento. Del mismo modo se prueba que tampoco habrá nadie que conozca ni nada que sea conocido. Si por el contrario el que conoce existe, si lo que es conocido existe, no veo qué parecido tienen todos los objetos que acabamos de nombrar con el pasar y el movimiento. ¿Son así estos objetos, o son de otro modo, es decir, como pretenden los seguidores de Heráclito y otros muchos? Es un punto que no es fácil dilucidar. Pero no es propio de un hombre sensato inclinarse por las palabras y entregarles a sí mismo y su alma, ni tenerles a ellas y a sus autores una confianza absoluta, y afirmar, como si lo supiese, que no hay nada estable, que todo se disuelve como el barro, que las cosas se parecen a alguien enfermo de catarro y son arrastradas en un movimiento y un pasar perpetuos. Tal vez es así, Crátilo, tal vez es de otro modo. Es necesario pues examinar este punto con valentía y con el mayor cuidado sin admitir nada a la ligera. Tú aún eres joven y estás en la flor de la edad. Comunícame, si hay lugar a ello, lo que averigües.