Recurs:Cita Jaeger: l'evolució del pensament d'Aristòtil

Al mètode instaurat per W. Jaeger en Aristoteles. Grundlegung einer Geschichte seiner Entwicklung (1923; trad. cast.: Aristòtil. Bases per a la història del seu desenvolupament intel·lectual, FCE, Mèxic 1946), se'l denomina «mètode genètic», perquè parteix de la hipòtesi que les obres aristotèliques han estat escrites en fases temporalment successives, i implica que Aristòtil va abandonar una inicial fase platònica i metafísica per a anar interessant-se cada vegada més pel món empíric. Aquesta tesi suposa també, i això és el que ha estat més discutit, que fins i tot les obres més significatives del corpus han de ser vistes com a compostes en successives etapes o estrats sense unificar (des dels temps de Rosteixo i Mitilene), mancats per tant d'homogeneïtat filosòfica.

Hi ha hagut autors que, amb els mateixos mètodes que Jaeger, han demostrat una evolució en sentit contrari: d'un Aristòtil empíric a un Aristòtil platònic; uns altres creuen veure un Aristòtil platònic sempre però cada vegada més empíric; uns altres, en fi, ho veuen en un equilibri constant de tots dos elements.

L'investigador Giovanni Reale (G. Reale, Introducción a Aristóteles, Herder, Barcelona 1985, p. 40-42 i 175-177) posa en relleu que, àdhuc considerant el Corpus aristotèlic com a cursos de lliçons que es van col·leccionant, no han de tractar-se com a simples anotacions de classe i que, en definitiva, citant l'opinió de P. Aubenque, un autor és responsable de l'obra seva que coneix i no corregeix. La qual cosa significa que la lectura de les obres d'Aristòtil, tal com avui dia es coneixen, permet una comprensió filosòfica homogènia i unitària, del seu pensament, encara que sempre hagi d'en elles admetre's el reflex d'una certa historicitat de les idees.