Recurs:Plató: l'origen del món

CRITÓN- [...] Decidim que Timeu, ja que és el que més astronomia coneix de nosaltres i el que més s'ha ocupat a conèixer la naturalesa de l'univers, parli en primer lloc, començant amb la creació del món i acabant amb la naturalesa dels homes. Després d'això, jo, com si prengués d'aquest els homes nascuts en el relat i de tu alguns amb la millor educació, Ios posaré davant nosaltres com enfront de jutges, segons la història i la llei de Soló, i els faré ciutadans d'aquesta ciutat, com si fossin aquells atenesos dels quals els textos sagrats afirmen que van desaparèixer, i, d'ara endavant, explicaré la història com si ja fossin ciutadans atenesos.

SÒCRATES- Crec que amb el banquet de discursos rebré una recompensa perfecta i brillant. Timeu, et toca parlar a continuació, així sembla, no sense abans invocar als déus, segons el costum.

TIMEO- Però, Sòcrates, qualsevol que sigui una mica prudent invoca a un déu abans d'emprendre una tasca o un assumpte gran o petit. També nosaltres, que anem a fer un discurs sobre l'univers, com va néixer i si és o no generat, si no desvariegem completament, hem d'invocar als déus i deesses i demanar-los que la nostra exposició sigui adequada, en primer lloc, a ells i, en segon, a nosaltres. Serveixi això com a invocació als déus. Quant a nosaltres, haig de pregar perquè vosaltres pugueu entendre el meu discurs amb la major facilitat i jo mostrar de la millor manera el que penso sobre els temes proposats.

Doncs bé, al meu entendre cal diferenciar primer el següent: Què és el que és sempre i no esdevé i quin, la qual cosa esdevé contínuament, però mai és? Un pot ser comprès per la intel·ligència mitjançant el raonament, el ser sempre immutable; l'altre és opinable, per mitjà de l'opinió unida a la percepció sensible no racional, neix i fineix, però mai és realment. A més, tot el que esdevé, esdevé necessàriament per alguna causa; és impossible, per tant, que alguna cosa reporta sense una causa. Quan l'artífex d'alguna cosa, en construir la seva forma i qualitat, fixa constantment la seva mirada en el ser immutable i ho usa de model, l'així fet serà necessàriament bell. Però allò la forma del qual i qualitat hagin estat conformades per mitjà de l'observació del generat, amb un model generat, no serà bell. Sobre l'univers -o cosmos o si en alguna ocasió se li hagués donat un altre nom més apropiat, usem-ho- hem d'indagar primer, la qual cosa se suposa que cal considerar en primer lloc en tota ocasió si sempre ha estat, sense començament de la generació, o si es va generar i va tenir algun inici. És generat, doncs és visible i tangible i té un cos i tals coses són totes sensibles i el sensible, captat per l'opinió unida a la sensació, es va mostrar generat i engendrat. Dèiem, a més, que el generat ha de ser-ho necessàriament per alguna causa. Descobrir a l'hacedor i pare d'aquest univers és difícil, però, una vegada descobert, comunicar-li-ho a tots és impossible. D'altra banda, cal observar sobre ell el següent: quin model va contemplar el seu artífex en fer-ho, el que és immutable i permanent o el generat. Bé, si aquest món és bell i el seu creador bo, és evident que va mirar el model etern. Però si és el que ni tan sols està permès pronunciar a ningú, el generat. A tots els és absolutament evident que va contemplar l'etern, ja que aquest univers és el més bell dels éssers generats i aquell la millor de les causes. Per això, engendrat d'aquesta manera, va ser fabricat segons el que es capta pel raonament i la intel·ligència i és immutable. Si això és així, és de total necessitat que aquest món sigui una imatge d'alguna cosa. Per cert, el més important és començar d'acord amb la naturalesa del tema. Llavors, sobre la imatge i del seu model cal fer la següent distinció en la convicció que els discursos estan emparentats amb aquelles coses que expliquen: els concernents a l'ordre estable, ferm i evident amb l'ajuda de la intel·ligència, són estables i infal·libles –no han de mancar de res de quant convé que posseeixin els discursos irrefutables i invulnerables–; els que es refereixen al que ha estat assemblat a l'immutable, atès que és una imatge, han de ser versemblants i proporcionals als infal·libles. El que l'ésser és a la generació, és la veritat a la creença. Per tant, Sòcrates, si en molts temes, els déus i la generació de l'univers, no arribem a ser eventualment capaços d'oferir un discurs que sigui totalment coherent en tots els seus aspectes i exacte, no t'admiris. Però si ho fem tan versemblant com qualsevol altre, serà necessari alegrar-se, ja que hem de tenir present que jo, el que parla, i vosaltres, els jutges, tenim una naturalesa humana, de manera que sobre això convé que acceptem el relat probable i no busquem més enllà.

SÒCRATES- Absolutament bé, Timeu, i cal acceptar-ho com manes. Ens ha agradat en gran manera el teu preludi, interpreta'ns a continuació el tema.

TIMEO- Diguem ara per què causa l'hacedor va fer l'esdevenir i aquest univers. És bo i el bo mai nia cap mesquinesa sobre res. En mancar d'aquesta, volia que tot arribés a ser el més semblant possible a ell mateix. Faríem molt bé a acceptar d'homes intel·ligents aquest principi importantíssim de l'esdevenir i del món. Com el déu volia que totes les coses fossin bones i no hi hagués en tant que sigui possible res dolent, va prendre tot el que és visible, que es movia sense repòs de manera caòtica i desordenada, i ho va conduir del desordre a l'ordre, perquè va pensar que aquest és en tot sentit millor que aquell. Doncs a l'òptim només li estava i li està permès fer el més bell. Per mitjà del raonament va arribar a la conclusió que entre els éssers visibles mai cap conjunt mancat de raó serà més bell que el que la posseeix i que, al seu torn, és impossible que aquesta es generi en alguna cosa sense ànima. A causa d'aquest raonament, en assemblar el món, va col·locar la raó en l'ànima i l'ànima en el cos, perquè la seva obra fos la més bella i millor per naturalesa. És així que segons el discurs probable hem d'afirmar que aquest univers va arribar a ser veritablement un vivent proveït d'ànima i raó per la providència divina.

Si això és així, hem d'exposar el que se'n segueix: a quin dels éssers vivents el va fer semblant el faedor. No el degradem fent-lo semblant a un dels que per naturalesa són parcials quant a la forma –perquè mai res semblant a alguna cosa imperfecta no arribaria a ser bell–, sinó que suposem que és el que més s'assembla a aquell del qual els altres éssers vivents, tant individus com classes, formen part. Doncs aquell comprèn en si tots els éssers vivents intel·ligibles, així com aquest món a nosaltres i els d'altres animals visibles. Com el déu volia assemblar-ho el més possible al més bell i absolutament perfecte dels éssers intel·ligibles, ho va fer un ser vivent visible i únic amb totes les criatures vivents que per naturalesa li són afins dins de si. És veritable l'afirmació de la unicitat de l'univers o seria més correcte dir que hi ha molts i fins i tot infinits mons? Un, si en realitat ha d'estar fabricat segons el seu model. Doncs el que inclou tots els éssers vius intel·ligibles existents mai podria formar un parell amb un altre perquè seria necessari un altre ésser viu addicional que els comprengués a aquests dos, del que serien parts, i llavors seria més correcte afirmar que aquest món no s'assembla ja a aquells sinó a aquell que els abasta. Per això, perquè en la singularitat fos semblant a l'ésser viu perfecte, el seu creador no va fer ni dos ni infinits mons, sinó que aquest, generat com un univers únic, existeix i existirà solament.

Timeo, 27a-31b, Traducción de Mª. Ángeles Durán y Francisco Lisi, (Diálogos, Vol. VI Gredos, Madrid 1992, p.170-174).

---

Original en castellà

CRITÓN- [...] Decidimos que Timeo, puesto que es el que más astronomía conoce de nosotros y el que más se ha ocupado en conocer la naturaleza del universo, hable en primer lugar, comenzando con la creación del mundo y terminando con la naturaleza de los hombres. Después de eso, yo, como si tomara de éste los hombres nacidos en el relato y de ti algunos con la mejor educación, Ios pondré ante nosotros como frente a jueces, según la historia y la ley de Solón, y los haré ciudadanos de esta ciudad, como si fueran aquellos atenienses de los que los textos sagrados afirman que desaparecieron, y, en adelante, contaré la historia como si ya fueran ciudadanos atenienses.

SÓCRATES- Creo que con el banquete de discursos recibiré una recompensa perfecta y brillante. Timeo, te toca hablar a continuación, así parece, no sin antes invocar a los dioses, según la costumbre.

TIMEO- Pero, Sócrates, cualquiera que sea un poco prudente invoca a un dios antes de emprender una tarea o un asunto grande o pequeño. También nosotros, que vamos a hacer un discurso acerca del universo, cómo nació y si es o no generado, si no desvariamos completamente, debemos invocar a los dioses y diosas y pedirles que nuestra exposición sea adecuada, en primer lugar, a ellos y, en segundo, a nosotros. Sirva esto como invocación a los dioses. En cuanto a nosotros, debo rogar para que vosotros podáis entender mi discurso con la mayor facilidad y yo mostrar de la mejor manera lo que pienso acerca de los temas propuestos.

Pues bien, en mi opinión hay que diferenciar primero lo siguiente: ¿Qué es lo que es siempre y no deviene y qué, lo que deviene continuamente, pero nunca es? Uno puede ser comprendido por la inteligencia mediante el razonamiento, el ser siempre inmutable; el otro es opinable, por medio de la opinión unida a la percepción sensible no racional, nace y fenece, pero nunca es realmente. Además, todo lo que deviene, deviene necesariamente por alguna causa; es imposible, por tanto, que algo devenga sin una causa. Cuando el artífice de algo, al construir su forma y cualidad, fija constantemente su mirada en el ser inmutable y lo usa de modelo, lo así hecho será necesariamente bello. Pero aquello cuya forma y cualidad hayan sido conformadas por medio de la observación de lo generado, con un modelo generado, no será bello. Acerca del universo –o cosmos o si en alguna ocasión se le hubiera dado otro nombre más apropiado, usémoslo– debemos indagar primero, lo que se supone que hay que considerar en primer lugar en toda ocasión si siempre ha sido, sin comienzo de la generación, o si se generó y tuvo algún inicio. Es generado, pues es visible y tangible y tiene un cuerpo y tales cosas son todas sensibles y lo sensible, captado por la opinión unida a la sensación, se mostró generado y engendrado. Decíamos, además, que lo generado debe serlo necesariamente por alguna causa. Descubrir al hacedor y padre de este universo es difícil, pero, una vez descubierto, comunicárselo a todos es imposible. Por otra parte, hay que observar acerca de él lo siguiente: qué modelo contempló su artífice al hacerlo, el que es inmutable y permanente o el generado. Bien, si este mundo es bello y su creador bueno, es evidente que miró el modelo eterno. Pero si es lo que ni siquiera está permitido pronunciar a nadie, el generado. A todos les es absolutamente evidente que contempló el eterno, ya que este universo es el más bello de los seres generados y aquél la mejor de las causas. Por ello, engendrado de esta manera, fue fabricado según lo que se capta por el razonamiento y la inteligencia y es inmutable. Si esto es así, es de total necesidad que este mundo sea una imagen de algo. Por cierto, lo más importante es comenzar de acuerdo con la naturaleza del tema. Entonces, acerca de la imagen y de su modelo hay que hacer la siguiente distinción en la convicción de que los discursos están emparentados con aquellas cosas que explican: los concernientes al orden estable, firme y evidente con la ayuda de la inteligencia, son estables e infalibles –no deben carecer de nada de cuanto conviene que posean los discursos irrefutables e invulnerables–; los que se refieren a lo que ha sido asemejado a lo inmutable, dado que es una imagen, han de ser verosímiles y proporcionales a los infalibles. Lo que el ser es a la generación, es la verdad a la creencia. Por tanto, Sócrates, si en muchos temas, los dioses y la generación del universo, no llegamos a ser eventualmente capaces de ofrecer un discurso que sea totalmente coherente en todos sus aspectos y exacto, no te admires. Pero si lo hacemos tan verosímil como cualquier otro, será necesario alegrarse, ya que hemos de tener presente que yo, el que habla, y vosotros, los jueces, tenemos una naturaleza humana, de modo que acerca de esto conviene que aceptemos el relato probable y no busquemos más allá.

SÓCRATES- Absolutamente bien, Timeo, y hay que aceptarlo como mandas. Nos ha agradado sobremanera tu preludio, interprétanos a continuación el tema.

TIMEO- Digamos ahora por qué causa el hacedor hizo el devenir y este universo. Es bueno y el bueno nunca anida ninguna mezquindad acerca de nada. Al carecer de ésta, quería que todo llegara a ser lo más semejante posible a él mismo. Haríamos muy bien en aceptar de hombres inteligentes este principio importantísimo del devenir y del mundo. Como el dios quería que todas las cosas fueran buenas y no hubiera en lo posible nada malo, tomó todo cuanto es visible, que se movía sin reposo de manera caótica y desordenada, y lo condujo del desorden al orden, porque pensó que éste es en todo sentido mejor que aquél. Pues al óptimo sólo le estaba y le está permitido hacer lo más bello. Por medio del razonamiento llegó a la conclusión de que entre los seres visibles nunca ningún conjunto carente de razón será más hermoso que el que la posee y que, a su vez, es imposible que ésta se genere en algo sin alma. A causa de este razonamiento, al ensamblar el mundo, colocó la razón en el alma y el alma en el cuerpo, para que su obra fuera la más bella y mejor por naturaleza. Es así que según el discurso probable debemos afirmar que este universo llegó a ser verdaderamente un viviente provisto de alma y razón por la providencia divina.

Si esto es así, debemos exponer lo que se sigue de ello: a cuál de los seres vivientes lo asemejó el hacedor. No lo degrademos asemejándolo a uno de los que por naturaleza son parciales en cuanto a la forma –pues nunca nada semejante a algo imperfecto llegaría a ser bello–, sino que supongamos que es el que más se asemeja a aquel del cual los otros seres vivientes, tanto individuos como clases, forman parte. Pues aquél comprende en sí todos los seres vivientes inteligibles, así como este mundo a nosotros y los d demás animales visibles. Como el dios quería asemejarlo lo más posible al más bello y absolutamente perfecto de los seres inteligibles, lo hizo un ser viviente visible y único con todas las criaturas vivientes que por naturaleza le son afines dentro de sí. ¿Es verdadera la afirmación de la unicidad del universo o sería más correcto decir que hay muchos e incluso infinitos mundos? Uno, si en realidad ha de estar fabricado según su modelo. Pues lo que incluye todos los seres vivos inteligibles existentes nunca podría formar un par con otro porque sería necesario otro ser vivo adicional que los comprendiera a estos dos, del que serían partes, y entonces sería más correcto afirmar que este mundo no se asemeja ya a aquéllos sino a aquel que los abarca. Por ello, para que en la singularidad fuera semejante al ser vivo perfecto, su creador no hizo ni dos ni infinitos mundos, sino que éste, generado como un universo único, existe y existirá solo.