Neoconfucionisme

Moviment filosòfic i religiós que desenvolupa l'antic confucionisme. Aquesta renovació es va iniciar amb autors com Shao Yong o Zhang Zai al segle XI, i es va desenvolupar als segles XII i XIII a través de Cheng Yi, Cheng Hao i, especialment, amb Zhu Chi (o Chu Hsi). S'enfronta a les creixents influències de les escoles religioses taoístas i budistes, encara que accepta aspectes d'aquests corrents religiosos però interpretades de manera més aviat laica. Es van formar dues escoles, conegudes amb els noms d'escola de la norma, de tendència racionalitzadora (Zhu Chi), i escola del cor, de tendència més mística. A diferència del confucionisme clàssic desenvolupen especulacions sobre la naturalesa, i no es limita a una teorització de concepcions purament ètiques. No obstant això, les tesis bàsiques del confucionisme van seguir romanent. Aquest primer neoconfucionisme correspon al període Sung (fins a 1279), posteriorment es va desenvolupar l'escola de la ment en el període Ming (1388-1644), i l'escola de la llei moral en el període Zhing (1644-1911). Amb el desenvolupament del maoisme desapareixen a La Xina les diverses escoles religioses i filosòfiques tradicionals, encara que després de la revolució cultural i de l'eclipsi del maoisme, s'ha tornat a revitalitzar, des de perspectives nacionalistes, un cert neoconfucionisme modern.