Diferència entre revisions de la pàgina «Camus, Albert»
De Wikisofia
m (bot: - l'absurd» -«jutjo que la noció de l'absurd és essencial i pot figurar com la primera de les meves veritats»- tema + l'absurd» –«jutjo que la noció de l'absurd és essencial i pot figurar com la primera de les meves veritats»– tema) |
m (bot: - sentit». Tres conseqüències treu Camus de + sentit». Camus treu tres conseqüències de) |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
|Cognom=Camus | |Cognom=Camus | ||
}} | }} | ||
| − | Escriptor i filòsof, nascut a Mondovi, Algèria, i un dels exponents de l'[[existencialisme|existencialisme]] francès. Després d'estudiar a la universitat d'Alger, treballa com a periodista en el «Alger-Republicain», primer, i després, traslladat a França en 1940, en el «Paris-soir». Durant la guerra, va combatre per la resistència i, a partir de 1943, va dirigir «Combat», òrgan clandestí de la mateixa. La seva novel·la ''L'estranger'' (1942), en la qual presenta el tema favorit dels seus escrits, l'[[absurd|absurd]] de la vida humana, el llança a la fama. En ''El mite de Sísif. Assaig sobre l'absurd ''(1943), repeteix temàtica, reelaboràndola en un assaig ja filosòfic. Exposa en aquesta obra la seva «filosofia de l'absurd» –«jutjo que la noció de l'absurd és essencial i pot figurar com la primera de les meves veritats»– tema central en tota la seva obra: l'absurd neix de la confrontació entre l'experiència del món i el «desig desenfrenat de claredat» ([[Recurs:Camus: Sísif|veg. text]]). El suïcidi no pot ser la sortida d'aquest absurd, ja sigui el suïcidi corporal que elimina la [[consciència|consciència]], ja sigui el suïcidi moral de l'home amb la submissió a l'absolut [[irracional|irracional]], en la filosofia, o al consol i l'esperança que ofereix la [[religió, filosofia de la|religió]]. No hi ha una altra sortida que prendre consciència de l'absurd i viure la vida, que «es viurà tant millor si no té sentit». | + | Escriptor i filòsof, nascut a Mondovi, Algèria, i un dels exponents de l'[[existencialisme|existencialisme]] francès. Després d'estudiar a la universitat d'Alger, treballa com a periodista en el «Alger-Republicain», primer, i després, traslladat a França en 1940, en el «Paris-soir». Durant la guerra, va combatre per la resistència i, a partir de 1943, va dirigir «Combat», òrgan clandestí de la mateixa. La seva novel·la ''L'estranger'' (1942), en la qual presenta el tema favorit dels seus escrits, l'[[absurd|absurd]] de la vida humana, el llança a la fama. En ''El mite de Sísif. Assaig sobre l'absurd ''(1943), repeteix temàtica, reelaboràndola en un assaig ja filosòfic. Exposa en aquesta obra la seva «filosofia de l'absurd» –«jutjo que la noció de l'absurd és essencial i pot figurar com la primera de les meves veritats»– tema central en tota la seva obra: l'absurd neix de la confrontació entre l'experiència del món i el «desig desenfrenat de claredat» ([[Recurs:Camus: Sísif|veg. text]]). El suïcidi no pot ser la sortida d'aquest absurd, ja sigui el suïcidi corporal que elimina la [[consciència|consciència]], ja sigui el suïcidi moral de l'home amb la submissió a l'absolut [[irracional|irracional]], en la filosofia, o al consol i l'esperança que ofereix la [[religió, filosofia de la|religió]]. No hi ha una altra sortida que prendre consciència de l'absurd i viure la vida, que «es viurà tant millor si no té sentit». Camus treu tres conseqüències de l'absurd: «la meva rebel·lió, la meva llibertat i la meva passió». En ''La pesta ''(1947), novel·la filosòfica, la vivència de l'absurd arriba al màxim sota la figura del sofriment de l'innocent; la pesta és símbol de la mateixa vida humana i, en aquesta com en aquella, en qualsevol moment pot saltar agotnada la malaltia fatídica i horrorosa, com l'absurd.'' L'home rebel ''(1951), causa del seu allunyament de [[Autor:Sartre, Jean-Paul|Sartre]], per la seva discussions entorn de la seva interpretació del [[marxisme|marxisme]], és també la seva obra filosòficament més densa: la consciència de l'absurd tampoc pot acabar en [[nihilisme|nihilisme]]; la rebel·lió no només ha de ser eficaç, ha de tenir també sentit i, per a això, té necessitat d'un límit: després de la rebel·lió, la consciència que som col·lectivitat. «Em rebel·lo, per tant existeixo». Va rebre el premi Nobel de literatura en 1957 i va morir en accident de circulació. |
Revisió del 21:03, 13 oct 2017
Avís: El títol a mostrar «Albert Camus» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Camus, Albert».
Escriptor i filòsof, nascut a Mondovi, Algèria, i un dels exponents de l'existencialisme francès. Després d'estudiar a la universitat d'Alger, treballa com a periodista en el «Alger-Republicain», primer, i després, traslladat a França en 1940, en el «Paris-soir». Durant la guerra, va combatre per la resistència i, a partir de 1943, va dirigir «Combat», òrgan clandestí de la mateixa. La seva novel·la L'estranger (1942), en la qual presenta el tema favorit dels seus escrits, l'absurd de la vida humana, el llança a la fama. En El mite de Sísif. Assaig sobre l'absurd (1943), repeteix temàtica, reelaboràndola en un assaig ja filosòfic. Exposa en aquesta obra la seva «filosofia de l'absurd» –«jutjo que la noció de l'absurd és essencial i pot figurar com la primera de les meves veritats»– tema central en tota la seva obra: l'absurd neix de la confrontació entre l'experiència del món i el «desig desenfrenat de claredat» (veg. text). El suïcidi no pot ser la sortida d'aquest absurd, ja sigui el suïcidi corporal que elimina la consciència, ja sigui el suïcidi moral de l'home amb la submissió a l'absolut irracional, en la filosofia, o al consol i l'esperança que ofereix la religió. No hi ha una altra sortida que prendre consciència de l'absurd i viure la vida, que «es viurà tant millor si no té sentit». Camus treu tres conseqüències de l'absurd: «la meva rebel·lió, la meva llibertat i la meva passió». En La pesta (1947), novel·la filosòfica, la vivència de l'absurd arriba al màxim sota la figura del sofriment de l'innocent; la pesta és símbol de la mateixa vida humana i, en aquesta com en aquella, en qualsevol moment pot saltar agotnada la malaltia fatídica i horrorosa, com l'absurd. L'home rebel (1951), causa del seu allunyament de Sartre, per la seva discussions entorn de la seva interpretació del marxisme, és també la seva obra filosòficament més densa: la consciència de l'absurd tampoc pot acabar en nihilisme; la rebel·lió no només ha de ser eficaç, ha de tenir també sentit i, per a això, té necessitat d'un límit: després de la rebel·lió, la consciència que som col·lectivitat. «Em rebel·lo, per tant existeixo». Va rebre el premi Nobel de literatura en 1957 i va morir en accident de circulació.
