Recurs:Marx: el fetitxisme de la mercaderia

A primera vista, sembla com si les mercaderies fossin objectes evidents i trivials. Però analitzant-les, veiem que són objectes molt intricats, plens de subtileses metafísiques i de regusts teològics. Considerada com a valor d'ús, la mercaderia no tanca res misteriós, donant el mateix que la contemplem des del punt de vista d'un objecte apte per satisfer necessitats de l'home o que enfoquem aquesta propietat seva com a producte del treball humà. És evident que l'activitat de l'home fa canviar a les matèries naturals de forma per servir-se d'elles. La forma de la fusta, per exemple, canvia en convertir-se en una taula. No obstant això, la taula continua sent fusta, continua sent un objecte físic vulgar i corrent. Però quan comença a comportar-se com a mercaderia, la taula es converteix en un objecte físicament metafísic. [...]

Com veiem, el caràcter místic de la mercaderia no brolla del seu valor d'ús. Però tampoc brolla del contingut de les seves determinacions de valor. En primer lloc, perquè per molt que difereixen els treballs útils o activitats productives, és una veritat fisiològica incontrovertible que totes aquestes activitats són funcions de l'organisme humà i que cadascuna d'elles, qualssevol que siguin el seu contingut i la seva forma, representa una despesa essencial de cervell humà, de nervis, músculs, sentits, etc. En segon lloc, raó per la qual es refereix a la magnitud de valor i al que serveix per a determinar-la, o sigui, la durada en el temps d'aquella despesa o la quantitat de treball invertit, és evident que la quantitat es distingeix fins i tot mitjançant les sentits de la qualitat del treball. El temps de treball necessari per a produir els seus mitjans de vida va haver d'interessar per força a l'home en totes les èpoques, encara que no li interessés per igual en les diverses fases de la seva evolució. Finalment, tan aviat com els homes treballen els uns per als altres, de qualsevol manera que ho facin, el seu treball cobra una forma social.

D'on procedeix, llavors, el caràcter misteriós que presenta el producte del treball, tan aviat com revesteix forma de mercaderia. Procedeix, evidentment, d'aquesta mateixa forma. En les mercaderies, la igualtat dels treballs humans assumeix la forma material d'una objectivació igual de valor dels productes del treball, el grau en què vas segar la força humana de treball, mesurat pel temps de la seva durada, revesteix la forma de magnitud de valor dels productes del treball, i, finalment, les relacions entre uns i uns altres productors, relacions en què es tradueix la funció social dels seus treballs, cobren la forma d'una relació social entre els propis productes del seu treball.

El caràcter misteriós de la forma mercaderia estreba, per tant, pura i simplement, en què projecta davant els homes el caràcter social del treball d'aquests com si fos un caràcter material dels propis productes del seu treball, un do natural social d'aquests objectes i com si, per tant, la relació social que intervé entre els productors i el treball col·lectiu de la societat fos una relació social establerta entre els mateixos objectes, al marge dels seus productors. Aquest quid pro quo és el que converteix als productes de treball en mercaderia, en objectes físicament metafísics o en objectes socials. És alguna cosa així com el que succeeix amb la sensació lluminosa d'un objecte en el nervi visual, que sembla com si no fos una excitació subjectiva del nervi de la vista, sinó la forma material d'un objecte situat fora de l'ull. I, no obstant això, en aquest cas hi ha realment un objecte, la cosa exterior, que projecta llum sobre un altre objecte, sobre l'ull. És una relació física entre objectes físics. En canvi, la forma mercaderia i la relació de valor dels productes del treball en què aquesta forma cobra cos, no té absolutament res a veure amb el seu caràcter físic ni amb les relacions materials que d'aquest caràcter es deriven. El que aquí revesteix, als ulls dels homes, la forma fantasmagòrica d'una relació entre objectes materials no és més que una relació social concreta establerta entre els mateixos homes. Per això, si volem trobar una analogia a aquest fenomen hem de remuntar-nos a les regions nebuloses del món de la religió, on els productes de la ment humana assemblen éssers dotats de vida pròpia, d'existència independent, i relacionats entre si i amb els homes. Així esdevé al món de les mercaderies amb els productes de la mà de l'home. A això és al que jo anomeno el fetitxisme sota el qual es presenten els productes del treball tan aviat com es creen en forma de mercaderies i que és inseparable, per tant, d'aquest mode de producció.

Aquest caràcter fetitxista del món de les mercaderies respon, com ho ha posat ja de manifest l'anàlisi anterior, al caràcter social genuí i peculiar del treball productor de mercaderies.

Si els objectes útils adopten la forma de mercaderies és, pura i simplement, perquè són productes de treballs privats independents els uns dels altres. El conjunt d'aquests treballs privats forma el treball col·lectiu de la societat. Com els productors entren en contacte social en canviar entre sí els productes del seu treball, és natural que el caràcter específicament social dels seus treballs privats només ressalti dins d'aquest intercanvi. També podríem dir que els treballs privats només funcionen com a baules del treball col·lectiu de la societat per mitjà de les relacions que el canvi estableix entre els productes del treball i, a través d'ells, entre els productors. Per això, davant aquests, les relacions socials que s'estableixen entre els seus treballs privats apareixen com el que són; és a dir, no com a relacions directament socials de les persones en els seus treballs, sinó com a relacions materials entre persones i relacions socials entre coses.

És en l'acte de canvi on els productes del treball cobren una materialitat de valor socialment igual i independent del seu múltiple i diversa materialitat física d'objectes útils. Aquest desdoblament del producte del treball en objecte útil i materialització de valor només es presenta pràcticament allí on el canvi adquireix l'extensió i importància suficients perquè es produeixin objectes útils amb vista al canvi, on, per tant, el caràcter de valor dels objectes s'acusa ja en el moment de ser produïts. A partir d'aquest instant, els treballs privats dels productors assumeixen, de fet, un doble caràcter social. D'una part, considerats com a treballs útils concrets, tenen necessàriament que satisfer una determinada necessitat social i encaixar, per tant, dins del treball col·lectiu de la societat, dins del sistema elemental de la divisió social del treball. Però, d'altra banda, només seran aptes per a satisfer les múltiples necessitats dels seus propis productors en la mesura en què cadascun d'aquests treballs privats i útils concrets sigui susceptible de ser canviat per qualsevol altre treball privat útil, o el que és el mateix, en la mesura en què representi un equivalent seu. Per a trobar la igualtat toto coelo de diversos treballs, cal fer forçosament abstracció de la seva desigualtat real, reduir-los al caràcter comú a tots ells com a desgast de força humana de treball, com a treball humà abstracte. El cervell dels productors privats es limita a reflectir aquest doble caràcter social dels seus treballs privats en aquelles formes que revela en la pràctica el mercat, el canvi de productes: el caràcter socialment útil dels seus treballs privats, sota la forma que el producte del treball ha de ser útil, i útil per a uns altres, el caràcter social de la igualtat dels diferents treballs, sota la forma del caràcter de valor comú a tots aquests objectes materialment diversos que són els productes del treball.

Per tant, els homes no relacionen entre sí els productes del seu treball com a valors perquè aquests objectes els semblen embolcalls simplement materials d'un treball humà igual. És a l'inrevés. En equiparar uns amb uns altres en el canvi, com a valors, els seus diversos productes, el que fan és equiparar entre si els seus diversos treballs, com a modalitats de treball humà. No ho saben, però ho fan. Per tant, el valor no porta escrit en el front el que és. Lluny d'això, converteix a tots els productes del treball en jeroglífics socials. Després, vénen els homes i s'esforcen per desxifrar el sentit d'aquests jeroglífics, per descobrir el secret del seu propi producte social, doncs és evident que el concebre els objectes útils com a valors és obra social seva, ni mes ni menys que el llenguatge. El descobriment científic tardà que els productes del treball, considerats com a valors, no són més que expressions materials del treball humà invertit en la seva producció, és un descobriment que fa època en la història del progrés humà, però que no dissipa ni molt menys l'ombra material que acompanya al caràcter social del treball. I el que només té raó de ser en aquesta forma concreta de producció, en la producció de mercaderies, a saber: que el caràcter específicament social dels treballs privats independents els uns dels altres resideix en el que tenen d'igual com a modalitats que són del treball humà, revestint la forma del caràcter de valor dels productes del treball, continua sent per als esperits captius a les xarxes de la producció de mercaderies, àdhuc després de fet aquell descobriment, alguna cosa tan perenne i definitiu com la tesi que la descomposició científica de l'aire en els seus elements deixa intangible la forma de l'aire com a forma física material.

El que abans de res interessa pràcticament als quals canvien uns productes per uns altres, és saber quants productes aliens obtindran pel seu propi, és a dir, en quines proporcions es canviaran uns productes per uns altres.Tan aviat com aquestes proporcions cobren, per la força del costum, certa fixesa, sembla com si brollessin de la pròpia naturalesa inherent als productes del treball; com si, per exemple, 1 tona de ferro tanqués el mateix valor que 2 unces d'or, de la mateixa manera que 1 lliura d'or i 1 lliura de ferro tanquen un pes igual, no obstant això les seves diferents propietats físiques i químiques. En realitat, el caràcter de valor dels productes del treball només es consolida en funcionar com a magnituds de valor. Aquestes canvien constantment, sense que en això intervinguin la voluntat, el coneixement previ ni els actes de les persones entre els qui es realitza el canvi. El seu propi moviment social cobra als seus ulls la forma d'un moviment de coses sota el control de les quals estan, en comptes de ser ells els qui les controlin. I fa falta que la producció de mercaderies es desenvolupi en tota la seva integritat, perquè de la pròpia experiència neixi la consciència científica que els treballs privats que es realitzen independentment els uns dels altres, encara que guardin entre si i en tots els seus aspectes una relació de mútua interdependència, com a baules elementals que són de la divisió social del treball, poden reduir-se constantment al seu grau de proporció social, perquè en les proporcions fortuïtes i sense parar oscil·lants de canvi dels seus productes s'imposa sempre com a llei natural reguladora del temps de treball socialment necessari per a la seva producció, a la manera com s'imposa la llei de la gravetat quan li cau a un la casa damunt. La determinació de la magnitud de valor pel temps de treball és, per tant, el secret que s'amaga darrere de les oscil·lacions aparents dels valors relatius de les mercaderies. El descobriment d'aquest secret destrueix l'aparença de la determinació purament casual de les magnituds de valor dels productes del treball, però no destrueix, ni molt menys, la seva forma material.

La reflexió sobre la formes de la vida humana, incloent per tant l'anàlisi científica d'aquesta, segueix en general un camí oposat al curs real de les coses. Comença post festum i arrenca, per tant els resultats preestablerts del procés històric. Les formes que converteixen als productes del treball en mercaderies i que, com és natural, pressuposen la circulació d'aquestes; posseeixen ja la fermesa de formes naturals de la vida social abans que els homes s'esforcin per explicar-se, no el caràcter històric d'aquestes formes que consideren ja quelcom immutable, sinó el seu contingut. Així es comprèn que fos simplement l'anàlisi dels preus de les mercaderies el que va portar als homes a investigar la determinació de la magnitud del valor, i l'expressió col·lectiva en diners de les mercaderies el que els va moure a fixar el seu caràcter valoratiu. Però aquesta forma acabada del món de les mercaderies –la forma diners–, lluny de revelar el caràcter social dels treballs privats i, per tant, les relacions socials entre els productors privats, la qual cosa fa és encobrir-les. Si dic que la levita, les botes, etc., es refereixen al llenç com a la materialització general de treball humà abstracte, de seguida salta a la vista l'absurd d'aquesta manera d'expressar-se. I no obstant això, quan els productors de levites, botes, etc., refereixen aquestes mercaderies al llenç –o a l'or i la plata, que per al cas és el mateix– com a equivalent general, refereixen els seus treballs privats al treball social col·lectiu sota la mateixa forma absurda i absurda.

Aquestes formes són precisament les que constitueixen les categories de l'economia burgesa. Són formes mentals acceptades per la societat, i per tant objectives, en què s'expressen les condicions de producció d'aquest règim social de producció històricament donat que és la producció de mercaderies. Per això, tot el misticisme del món de les mercaderies, tot l'encant i el misteri que nimban els productes del treball basats en la producció de mercaderies s'esfumen tan aviat com els desplacem a altres formes de producció.

I ja que l'economia política agrada tant de les robinsonades, observem abans de res a Robinson a la seva illa. Malgrat la seva innata sobrietat, Robinson té forçosament que satisfer tot un seguit de necessitats que se li presenten, i això l'obliga a executar diversos treballs útils: fabrica eines, construeix mobles, domestica flames, pesca, caça etc. I no parlem del resar i d'altres coses per l'estil, doncs el nostre Robinson es diverteix amb això i considera aquestes tasques com un gaudi. Malgrat tota la diversitat de les seves funcions productives, ell sap que no són més que diverses formes o modalitats del mateix Robinson, és a dir, diverses manifestacions de treball humà. El mateix aclaparament en què viu l'obliga a distribuir minuciosament el temps entre les seves diverses funcions. El que unes ocupen més lloc i altres menys, dins de la seva activitat total, depèn de les dificultats majors o menors que ha de vèncer per aconseguir el resultat útil vingut de gust. L'experiència l'hi ensenya així, i el nostre Robinson que ha aconseguit salvar del naufragi rellotge, llibre de comptes, tinta i ploma, s'apressa, com a bon anglès, a comptabilitzar la seva vida. En el seu inventari figura una relació dels objectes útils que posseeix, de les diverses operacions que reclama la seva producció i finalment del temps de treball que exigeix, de mitjana, l'elaboració de determinades quantitats d'aquests diversos productes. Tan clares i tan senzilles són les relacions que intervenen entre Robinson i els objectes que formen la seva riquesa, riquesa sortida de les seves pròpies mans, [...] I, no obstant això, en aquestes relacions es contenen ja tots els factors substancials del valor.

Traslladem-nos ara de la lluminosa illa de Robinson a la tenebrosa Edat Mitjana europea. Aquí, l'home independent ha desaparegut; tothom viu sotmès: serfs i senyors de la gleba, vassalls i senyors feudals, seglars i eclesiàstics. La subjecció personal caracteritza, en aquesta època, així les condicions socials de la producció material com les relacions de vida cimentades sobre ella. Però, precisament perquè es tracta d'una societat basada en els vincles personals de subjecció, no és necessari que els treballs i els productes revesteixin en ella una forma fantàstica diferent de la seva realitat. Aquí, els treballs i els productes s'incorporen a l'engranatge social com a serveis i prestacions. El que constitueix la forma directament social del treball és la forma natural d'aquest, el seu caràcter concret, i no el seu caràcter general, com en el règim de producció de mercaderies. El treball del vassall es mesura pel temps, ni més ni menys que el treball productiu de mercaderies, però el serf sap perfectament que és una determinada quantitat de la seva força personal de treball la que inverteix al servei del seu senyor. El delme abonat al clergue és fart més clar que les benediccions d'aquest. Per tant, qualsevol que sigui el judici que ens mereixin els papers que aquí representen uns homes enfront d'uns altres, el fet és que les relacions socials de les persones en els seus treballs es revelen com a relacions personals seves, sense disfressar-se de relacions socials entre les coses, entre els productes del seu treball.

Per a estudiar el treball comú, és a dir, directament socialitzat, no necessitem remuntar-nos a la forma primitiva del treball col·lectiu que s'alça en els llindars històrics de tots els pobles civilitzats. La indústria rural i patriarcal d'una família camperola. d'aquestes que produeixen blat, bestiar, filats, llenç, peces de vestir, etc., per a les seves pròpies necessitats, ens brinda un exemple molt més a l'abast de la mà. Tots aquests articles produïts per ella representen per a la família d'altres productes del seu treball familiar, però no guarden entre si relació de mercaderies. Els diversos treballs que engendren aquests productes, l'agricultura i la ramaderia, el filar, el teixir i el tallar, etc., són, per la seva forma natural, funcions socials, ja que són funcions d'una família en el si de la qual regna una divisió pròpia i elemental del treball, ni més ni menys que en la producció de mercaderies. Les diferències de sexe i edat i les condicions naturals del treball, que canvien en canviar les estacions de l'any, regulen la distribució d'aquestes funcions dins de la família i el temps que els individus que la componen han de treballar. Però aquí, la despesa de les forces individuals de treball, graduat per la seva durada en el temps, revesteix la forma lògica i natural d'un treball determinat socialment, ja que en aquest règim les forces individuals de treball només actuen de per si mateix com a òrgans de la força col·lectiva de treball de la família.

Finalment, imaginem-nos, per a variar, una associació d'homes lliures que treballin amb mitjans col·lectius de producció i que despleguin les seves nombroses forces individuals de treball, amb plena consciència del que fan, com una gran força de treball social. En aquesta societat es repetiran totes les normes que presideixen el treball d'un Robinson, però amb caràcter social i no individual. Els productes de Robinson eren tots producte personal i exclusiu seu, i per tant objectes directament destinats al seu ús. El producte col·lectiu de l'associació al fet que ens referim és un producte social. Una part d'aquest producte torna a prestar servei sota la forma de mitjans de producció. Segueix sent social. Una altra part és consumida pels individus associats, sota forma de mitjans de vida. Deu, per tant, ser distribuïda. El caràcter d'aquesta distribució variarà segons el caràcter especial del propi organisme social de producció i conformement al nivell històric dels productors. Partirem, no obstant això, encara que només sigui a títol de paral·lel amb el règim de producció de mercaderies, del supòsit que la participació assignada a cada productor en els mitjans de vida depèn del seu temps de treball. En aquestes condicions, el temps de treball representaria, com es veu, una doble funció. La seva distribució conformement a un pla social servirà per regular la proporció adequada entre les diverses funcions del treball i les diferents necessitats. D'una altra part i simultàniament, el temps de treball serviria per a graduar la part individual del productor en el treball col·lectiu i, per tant, en la part del producte també col·lectiu destinada al consum. Com es veu, aquí les relacions socials dels homes amb el seu treball i els productes del seu treball són perfectament clares i senzilles, tant tocant a la producció com pel que fa a la distribució.

Per a una societat de productors de mercaderies, el règim social de les quals de producció consisteix a comportar-se respecte als seus productes com a mercaderies, és a dir com a valors, i a relacionar els seus treballs privats, revestits d'aquesta forma material, com a modalitats del mateix treball humà, la forma de religió més adequada és, indubtablement, el cristianisme, amb el seu culte de l'home abstracte, sobretot en la seva modalitat burgesa, sota la forma de protestantisme, deisme, etc. En els sistemes de producció de l'antiga Àsia i d'altres països de l'Antiguitat, la transformació del producte en mercaderia, i per tant l'existència de l'home com a productor de mercaderies, exerceix un paper secundari, encara que va cobrant un relleu cada vegada més acusat a mesura que aquelles comunitats s'apropen a la seva fase de mort. Només enquistats en els intersticis del món antic, com els déus d'Epicur o els jueus en els porus de la societat polonesa, ens trobem amb veritables pobles comercials. Aquells antics organismes socials de producció són extraordinàriament més senzills i més clars que el món burgès, però es basen, bé en el caràcter rudimentari de l'home ideal, que encara no s'ha desprès del cordó umbilical del seu enllaç natural amb altres éssers de la mateixa espècie, bé en un règim directe de senyoriu i esclavitud. Estan condicionats per un baix nivell de progrés de les forces productives del treball i per la natural falta de desenvolupament de l'home dins del seu procés material de producció de vida, i, per tant, d'uns homes amb uns altres i enfront de la naturalesa. Aquesta timidesa real es reflecteix d'una manera ideal en les religions naturals i populars dels antics. El reflex religiós del món real només podrà desaparèixer per sempre quan les condicions de la vida diària, laboriosa i activa, representin per als homes relacions clares i racionals entre si i respecte a la naturalesa. La forma del procés social de vida, o el que és el mateix, del procés material de producció, només es despullarà del seu halo místic quan aquest procés sigui obra d'homes lliurement socialitzats i posada sota el seu comandament conscient i racional. Mes, per a això, la societat necessitarà comptar amb una base material o amb una sèrie de condicions materials d'existència, que són, al seu torn, fruit natural d'una llarga i penosa evolució.

L'economia política ha analitzat, indubtablement, encara que d'una manera imperfecta, el concepte del valor i la seva magnitud, descobrint el contingut que s'amagava sota aquestes formes. Però no se li ha ocorregut preguntar-se si més no per què aquest contingut revesteix aquella forma, és a dir per què el treball pren cos en el valor i per què la mesura del treball segons el temps de la seva durada es tradueix en la magnitud de valor del producte del treball. Es tracta de fórmules que porten estampat en el front el seu estigma de fórmules pròpies d'un règim de societat en què és el procés de producció el que mana sobre l'home, i no aquest sobre el procés de producció; però la consciència burgesa d'aquesta societat les considera com alguna cosa necessari per naturalesa, lògic i evident com el propi treball productiu. Per això, per a ella, les formes preburgeses de l'organisme social de producció són alguna cosa així com el que per als pares de l'Església, v. gr., les religions anteriors a Crist.

Fins a quin punt el fetitxisme adherit al món de les mercaderies, o sigui l'aparença material de les condicions socials del treball, entela la mirada de no pocs economistes ho prova entre altres coses aquesta avorrida i nècia discussió sobre el paper de la naturalesa en la formació del valor de canvi. El valor de canvi no és més que una determinada manera social d'expressar el treball invertit en un objecte i no pot, per tant, contenir matèria alguna natural, com no pot contenir-la, v. gr., Ia cotització canviària.

La forma mercaderia és la forma més general i rudimentària de la producció burgesa, raó per la qual apareix en l'escena històrica molt ràpid, encara que no amb el caràcter predominant i peculiar que avui dia té; per això el seu fetitxisme sembla relativament fàcil d'analitzar. Però en assumir formes més concretes, s'esborra fins a aquesta aparença de senzillesa. D'on provenen les il·lusions del sistema monetari? El sistema monetari no veia en l'or i la plata, considerats com a diners, manifestacions d'un règim social de producció, sinó objectes naturals dotats de virtuts socials meravelloses. I els economistes moderns, que miren tan per sobre de l'espatlla al sistema monetari no cauen també ostensiblement, en el vici del fetitxisme, tan aviat com tracten del capital? Per ventura fa tant temps que s'ha esvaït la il·lusió fisiocràtica que la renda del sòl brollava de la terra, i no de la societat?

Però no ens avancem i limitem-nos a posar aquí un exemple referent a la pròpia forma de les mercaderies. Si aquestes poguessin parlar dirien: és possible que el nostre valor d'ús interessi a l'home, però el valor d'ús no és atribut material nostre. L'inherent a nosaltres com a tals coses, és el nostre valor. Les nostres pròpies relacions de mercaderies ho demostren. Nosaltres només ens relacionem les unes amb les altres com a valors de canvi. Sentim ara com parla l'economista, llegint en l'ànima de la mercaderia: el valor (valor de canvi) és un atribut de les coses, la riquesa (valor d'ús) un atribut de l'home. El valor, considerat en aquest sentit, implica necessàriament el canvi; la riquesa, no. «La riquesa (valor d'ús) és atribut del home; el valor, atribut de les mercaderies. Un home o una societat són rics; una perla o un diamant són valuosos. .. Una perla o un diamant tanquen valor com a tal perla o diamant.»Fins avui, cap químic ha aconseguit descobrir valor de canvi en el diamant o en la perla. No obstant això, els descobridors econòmics d'aquesta substància química, vanant-se de la seva gran sagacitat crítica, entenen que el valor d'ús de les coses és independent de les seves qualitats materials i, en canvi, el seu valor inherent a elles. I en aquesta opinió els confirma la pelegrina circumstància que l'home realitza el valor d'ús de les coses sense canvi, en un plànol de relacions directes amb elles, mentre que el valor només es realitza mitjançant el canvi, és a dir en un procés social. Sentint això, s'acorda un d'aquell bon Dogberry, quan li deia a Seacoal, el serè: «La traça i la figura les donen les circumstàncies, però el saber llegir i escriure és un do de la naturalesa».

El Capital, F.C.E., México 1973, Vol.1. p.37-47.

---

Original en castellà

A primera vista, parece como si las mercancías fuesen objetos evidentes y triviales. Pero analizándolas, vemos que son objetos muy intrincados, llenos de sutilezas metafísicas y de resabios teológicos. Considerada como valor de uso, la mercancía no encierra nada misterioso, dando lo mismo que la contemplemos desde el punto de vista de un objeto apto para satisfacer necesidades del hombre o que enfoquemos esta propiedad suya como producto del trabajo humano. Es evidente que la actividad del hombre hace cambiar a las materias naturales de forma para servirse de ellas. La forma de la madera, por ejemplo, cambia al convertirse en una mesa. No obstante, la mesa sigue siendo madera, sigue siendo un objeto físico vulgar y corriente. Pero en cuanto empieza a comportarse como mercancía, la mesa se convierte en un objeto físicamente metafísico. [...]

Como vemos, el carácter místico de la mercancía no brota de su valor de uso. Pero tampoco brota del contenido de sus determinaciones de valor. En primer lugar, porque por mucho que difieran los trabajos útiles o actividades productivas, es una verdad fisiológica incontrovertible que todas esas actividades son funciones del organismo humano y que cada una de ellas, cualesquiera que sean su contenido y su forma, representa un gasto esencial de cerebro humano, de nervios, músculos, sentidos, etc. En segundo lugar, por lo que se refiere a la magnitud de valor y a lo que sirve para determinarla, o sea, la duración en el tiempo de aquel gasto o la cantidad de trabajo invertido, es evidente que la cantidad se distingue incluso mediante las sentidos de la calidad del trabajo. El tiempo de trabajo necesario para producir sus medios de vida tuvo que interesar por fuerza al hombre en todas las épocas, aunque no le interesase por igual en las diversas fases de su evolución. Finalmente, tan pronto como los hombres trabajan los unos para los otros, de cualquier modo que lo hagan, su trabajo cobra una forma social.

¿De dónde procede, entonces, el carácter misterioso que presenta el producto del trabajo, tan pronto como reviste forma de mercancía. Procede, evidentemente, de esta misma forma. En las mercancías, la igualdad de los trabajos humanos asume la forma material de una objetivación igual de valor de los productos del trabajo, el grado en que segaste la fuerza humana de trabajo, medido por el tiempo de su duración, reviste la forma de magnitud de valor de los productos del trabajo, y, finalmente, las relaciones entre unos y otros productores, relaciones en que se traduce la función social de sus trabajos, cobran la forma de una relación social entre los propios productos de su trabajo.

El carácter misterioso de la forma mercancía estriba, por tanto, pura y simplemente, en que proyecta ante los hombres el carácter social del trabajo de éstos como si fuese un carácter material de los propios productos de su trabajo, un don natural social de estos objetos y como si, por tanto, la relación social que media entre los productores y el trabajo colectivo de la sociedad fuese una relación social establecida entre los mismos objetos, al margen de sus productores. Este quid pro quo es lo que convierte a los productos de trabajo en mercancía, en objetos físicamente metafísicos o en objetos sociales. Es algo así como lo quesucede con la sensación luminosa de un objeto en el nervio visual, que parece como si no fuese una excitación subjetiva del nervio de la vista, sino la forma material de un objeto situado fuera del ojo. Y, sin embargo, en este caso hay realmente un objeto, la cosa exterior, que proyecta luz sobre otro objeto, sobre el ojo. Es una relación física entre objetos físicos. En cambio, la forma mercancía y la relación de valor de los productos del trabajo en que esa forma cobra cuerpo, no tiene absolutamente nada que ver con su carácter físico ni con las relaciones materiales que de este carácter se derivan. Lo que aquí reviste, a los ojos de los hombres, la forma fantasmagórica de una relación entre objetos materiales no es más que una relación social concreta establecida entre los mismos hombres. Por eso, si queremos encontrar una analogía a este fenómeno tenemos que remontarnos a las regiones nebulosas del mundo de la religión, donde los productos de la mente humana semejan seres dotados de vida propia, de existencia independiente, y relacionados entre sí y con los hombres. Así acontece en el mundo de las mercancías con los productos de la mano del hombre. A esto es a lo que yo llamo el fetichismo bajo el que se presentan los productos del trabajo tan pronto como se crean en forma de mercancías y que es inseparable, por consiguiente, de este modo de producción.

Este carácter fetichista del mundo de las mercancías responde, como lo ha puesto ya de manifiesto el análisis anterior, al carácter social genuino y peculiar del trabajo productor de mercancías.

Si los objetos útiles adoptan la forma de mercancías es, pura y simplemente, porque son productos de trabajos privados independientes los unos de los otros. El conjunto de estos trabajos privados forma el trabajo colectivo de la sociedad. Como los productores entran en contacto social al cambiar entre sí los productos de su trabajo, es natural que el carácter específicamente social de sus trabajos privados sólo resalte dentro de este intercambio. También podríamos decir que los trabajos privados sólo funcionan como eslabones del trabajo colectivo de la sociedad por medio de las relaciones que el cambio establece entre los productos del trabajo y, a través de ellos, entre los productores. Por eso, ante éstos, las relaciones sociales que se establecen entre sus trabajos privados aparecen como lo que son; es decir, no como relaciones directamente sociales de las personas en sus trabajos, sino como relaciones materiales entre personas y relaciones sociales entre cosas.

Es en el acto de cambio donde los productos del trabajo cobran una materialidad de valor socialmente igual e independiente de su múltiple y diversa materialidad física de objetos útiles. Este desdoblamiento del producto del trabajo en objeto útil y materialización de valor sólo se presenta prácticamente allí donde el cambio adquiere la extensión e importancia suficientes para que se produzcan objetos útiles con vistas al cambio, donde, por tanto, el carácter de valor de los objetos se acusa ya en el momento de ser producidos. A partir de este instante, los trabajos privados de los productores asumen, de hecho, un doble carácter social. De una parte, considerados como trabajos útiles concretos, tienen necesariamente que satisfacer una determinada necesidad social y encajar, por tanto, dentro del trabajo colectivo de la sociedad, dentro del sistema elemental de la división social del trabajo. Mas, por otra parte, sólo serán aptos para satisfacer las múltiples necesidades de sus propios productores en la medida en que cada uno de esos trabajos privados y útiles concretos sea susceptible de ser cambiado por cualquier otro trabajo privado útil, o lo que es lo mismo, en la medida en que represente un equivalente suyo. Para encontrar la igualdad toto coelo de diversos trabajos, hay que hacer forzosamente abstracción de su desigualdad real, reducirlos al carácter común a todos ellos como desgaste de fuerza humana de trabajo, como trabajo humano abstracto. El cerebro de los productores privados se limita a reflejar este doble carácter social de sus trabajos privados en aquellas formas que revela en la práctica el mercado, el cambio de productos: el carácter socialmente útil de sus trabajos privados, bajo la forma de que el producto del trabajo ha de ser útil, y útil para otros, el carácter social de la igualdad de los distintos trabajos, bajo la forma del carácter de valor común a todos esos objetos materialmente diversos que son los productos del trabajo.

Por tanto, los hombres no relacionan entre sí los productos de su trabajo como valores porque estos objetos les parezcan envolturas simplemente materiales de un trabajo humano igual. Es al revés. Al equiparar unos con otros en el cambio, como valores, sus diversos productos, lo que hacen es equiparar entre sí sus diversos trabajos, como modalidades de trabajo humano. No lo saben, pero lo hacen. Por tanto, el valor no lleva escrito en la frente lo que es. Lejos de ello, convierte a todos los productos del trabajo en jeroglíficos sociales. Luego, vienen los hombres y se esfuerzan por descifrar el sentido de estos jeroglíficos, por descubrir el secreto de su propio producto social, pues es evidente que el concebir los objetos útiles como valores es obra social suya, ni mas ni menos que el lenguaje. El descubrimiento científico tardío de que los productos del trabajo, considerados como valores, no son más que expresiones materiales del trabajo humano invertido en su producción, es un descubrimiento que hace época en la historia del progreso humano, pero que no disipa ni mucho menos la sombra material que acompaña al carácter social del trabajo. Y lo que sólo tiene razón de ser en esta forma concreta de producción, en la producción de mercancías, a saber: que el carácter específicamente social de los trabajos privados independientes los unos de los otros reside en lo que tienen de igual como modalidades que son del trabajo humano, revistiendo la forma del carácter de valor de los productos del trabajo, sigue siendo para los espíritus cautivos en las redes de la producción de mercancías, aun después de hecho aquel descubrimiento, algo tan perenne y definitivo como la tesis de que la descomposición científica dei aire en sus elementos deja intangible la forma del aire como forma física material.

Lo que ante todo interesa prácticamente a los que cambian unos productos por otros, es saber cuántos productos ajenos obtendrán por el suyo propio, es decir, en qué proporciones se cambiarán unos productos por otros.Tan pronto como estas proporciones cobran, por la fuerza de la costumbre, cierta fijeza, parece como si brotasen de la propia naturaleza inherente a los productos del trabajo; como si, por ejemplo, 1 tonelada de hierro encerrase el mismo valor que 2 onzas de oro, del mismo modo que 1 libra de oro y 1 libra de hierro encierran un peso igual, no obstante sus distintas propiedades físicas y químicas. En realidad, el carácter de valor de los productos del trabajo sólo se consolida al funcionar como magnitudes de valor. Estas cambian constantemente, sin que en ello intervengan la voluntad, el conocimiento previo ni los actos de las personas entre quienes se realiza el cambio. Su propio movimiento social cobra a sus ojos la forma de un movimiento de cosas bajo cuyo control están, en vez de ser ellos quienes las controlen. Y hace falta que la producción de mercancías se desarrolle en toda su integridad, para que de la propia experiencia nazca la conciencia científica de que los trabajos privados que se realizan independientemente los unos de los otros, aunque guarden entre sí y en todos sus aspectos una relación de mutua interdependencia, como eslabones elementales que son de la división social del trabajo, pueden reducirse constantemente a su grado de proporción social, porque en las proporciones fortuitas y sin cesar oscilantes de cambio de sus productos se impone siempre como ley natural reguladora del tiempo de trabajo socialmente necesario para su producción, al modo como se impone la ley de la gravedad cuando se le cae a uno la casa encima. La determinación de la magnitud de valor por el tiempo de trabajo es, por tanto, el secreto que se esconde detrás de las oscilaciones aparentes de los valores relativos de las mercancías. El descubrimiento de este secreto destruye la apariencia de la determinación puramente casual de las magnitudes de valor de los productos del trabajo, pero no destruye, ni mucho menos, su forma material.

La reflexión acerca de la formas de la vida humana, incluyendo por tanto el análisis científico de ésta, sigue en general un camino opuesto al curso real de las cosas. Comienza post festum y arranca, por tanto los resultados preestablecidos del proceso histórico. Las formas que convierten a los productos del trabajo en mercancías y que, como es natural, presuponen la circulación de éstas; poseen ya la firmeza de formas naturales de la vida social antes de que Ios hombres se esfuercen por explicarse, no el carácter histórico de estas formas que consideran yaalgo inmutable, sino su contenido. Así se comprende que fuese simplemente el análisis de los precios de las mercancías lo que llevó a los hombres a investigar la determinación de la magnitud del valor, y la expresión colectiva en dinero de las mercancías lo que les movió a fijar su carácter valorativo. Pero esta forma acabada del mundo de las mercancías –la forma dinero–, lejos de revelar el carácter social de los trabajos privados y, por tanto, las relaciones sociales entre los productores privados, lo que hace es encubrirlas. Si digo que la levita, las botas, etc., se refieren al lienzo como a la materialización general de trabajo humano abstracto, en seguida salta a la vista lo absurdo de este modo de expresarse. Y sin embargo, cuando los productores de levitas, botas, etc., refieren estas mercancías al lienzo –o al oro y la plata, que para el caso es lo mismo– como equivalente general, refieren sus trabajos privados al trabajo social colectivo bajo la misma forma absurda y disparatada.

Estas formas son precisamente las que constituyen las categorías de la economía burguesa. Son formas mentales aceptadas por la sociedad, y por tanto objetivas, en que se expresan las condiciones de producción de este régimen social de producción históricamente dado que es la producción de mercancías. Por eso, todo el misticismo del mundo de las mercancías, todo el encanto y el misterio que nimban los productos del trabajo basados en la producción de mercancías se esfuman tan pronto como los desplazamos a otras formas de producción.

Y ya que la economía política gusta tanto de las robinsonadas, observemos ante todo a Robinsón en su isla. Pese a su innata sobriedad, Robinsón tiene forzosamente que satisfacer toda una serie de necesidades que se le presentan, y esto le obliga a ejecutar diversos trabajos útiles: fabrica herramientas, construye muebles, domestica llamas, pesca, caza etc. Y no hablamos del rezar y de otras cosas por el estilo, pues nuestro Robinsón se divierte con ello y considera esas tareas como un goce. A pesar de toda la diversidad de sus funciones productivas, él sabe que no son más que diversas formas o modalidades del mismo Robinsón, es decir, diversas manifestaciones de trabajo humano. El mismo agobio en que vive le obliga a distribuir minuciosamente el tiempo entre sus diversas funciones. El que unas ocupan más sitio y otras menos, dentro de su actividad total, depende de las dificultades mayores o menores que tiene que vencer para alcanzar el resultado útil apetecido. La experiencia se lo enseña así, y nuestro Robinsón que ha logrado salvar del naufragio reloj, libro de cuentas, tinta y pluma, se apresura, como buen inglés, a contabilizar su vida. En su inventario figura una relación de los objetos útiles que posee, de las diversas operaciones que reclama su producción y finalmente del tiempo de trabajo que exige, por término medio, la elaboración de determinadas cantidades de estos diversos productos. Tan claras y tan sencillas son las relaciones que median entre Robinsón y los objetos que forman su riqueza, riqueza salida de sus propias manos, [...] Y, sin embargo, en esas relaciones se contienen ya todos los factores sustanciales del valor.

Trasladémonos ahora de la luminosa isla de Robinsón a la tenebrosa Edad Media europea. Aquí, el hombre independiente ha desaparecido; todo el mundo vive sojuzgado: siervos y señores de la gleba, vasallos y señores feudales, seglares y eclesiásticos. La sujeción personal caracteriza, en esta época, así las condiciones sociales de la producción material como las relaciones de vida cimentadas sobre ella. Pero, precisamente por tratarse de una sociedad basada en los vínculos personales de sujeción, no es necesario que los trabajos y los productos revistan en ella una forma fantástica distinta de su realidad. Aquí, los trabajos y los productos se incorporan al engranaje social como servicios y prestaciones. Lo que constituye la forma directamente social del trabajo es la forma natural de éste, su carácter concreto, y no su carácter general, como en el régimen de producción de mercancías. El trabajo del vasallo se mide por el tiempo, ni más ni menos que el trabajo productivo de mercancías, pero el siervo sabe perfectamente que es una determinada cantidad de su fuerza personal de trabajo la que invierte al servicio de su señor. El diezmo abonado al clérigo es harto más claro que las bendiciones de éste. Por tanto, cualquiera que sea el juicio que nos merezcan los papeles que aquí representan unos hombres frente a otros, el hecho es que las relaciones sociales de las personas en sus trabajos se revelan como relaciones personales suyas, sin disfrazarse de relaciones sociales entre las cosas, entre los productos de su trabajo.

Para estudiar el trabajo común, es decir, directamente socializado, no necesitamos remontarnos a la forma primitiva del trabajo colectivo que se alza en los umbrales históricos de todos los pueblos civilizados. La industria rural y patriarcal de una familia campesina. de esas que producen trigo, ganado, hilados, lienzo, prendas de vestir, etc., para sus propias necesidades, nos brinda un ejemplo mucho más al alcance de la mano. Todos esos artículos producidos por ella representan para la familia otros tantos productos de su trabajo familiar, pero no guardan entre sí relación de mercancías. Los diversos trabajos que engendran estos productos, la agricultura y la ganadería, el hilar, el tejer y el cortar, etc., son, por su forma natural, funciones sociales, puesto que son funciones de una familia en cuyo seno reina una división propia y elemental del trabajo, ni más ni menos que en la producción de mercancías. Las diferencias de sexo y edad y las condiciones naturales del trabajo, que cambian al cambiar las estaciones del año, regulan la distribución de esas funciones dentro de la familia y el tiempo que los individuos que la componen han de trabajar. Pero aquí, el gasto de las fuerzas individuales de trabajo, graduado por su duración en el tiempo, reviste la formalógica y natural de un trabajo determinado socialmente, ya que en este régimen las fuerzas individuales de trabajo sólo actúan de por sí como órganos de la fuerza colectiva de trabajo de la familia.

Finalmente, imaginémonos, para variar, una asociación de hombres libres que trabajen con medios colectivos de producción y que desplieguen sus numerosas fuerzas individuales de trabajo, con plena conciencia de lo que hacen, como una gran fuerza de trabajo social. En esta sociedad se repetirán todas las normas que presiden el trabajo de un Robinsón, pero con carácter social y no individual. Los productos de Robinsón eran todos producto personal y exclusivo suyo, y por tanto objetos directamente destinados a su uso. El producto colectivo de la asociación a que nos referimos es un producto social. Una parte de este producto vuelve a prestar servicio bajo la forma de medios de producción. Sigue siendo social. Otra parte es consumida por los individuos asociados, bajo forma de medios de vida. Debe, por tanto, ser distribuida. El carácter de esta distribución variará según el carácter especial del propio organismo social de producción y con arreglo al nivel histórico de los productores. Partiremos, sin embargo, aunque sólo sea a título de paralelo con el régimen de producción de mercancías, del supuesto de que la participación asignada a cada productor en los medios de vida depende de su tiempo de trabajo. En estas condiciones, el tiempo de trabajo representaría, como se ve, una doble función. Su distribución con arreglo a un plan social servirá para regular la proporción adecuada entre las diversas funciones del trabajo y las distintas necesidades. De otra parte y simultáneamente, el tiempo de trabajo serviría para graduar la parte individual del productor en el trabajo colectivo y, por tanto, en la parte del producto también colectivo destinada al consumo. Como se ve, aquí las relaciones sociales de los hombres con su trabajo y los productos de su trabajo son perfectamente claras y sencillas, tanto en lo tocante a la producción como en lo que se refiere a la distribución.

Para una sociedad de productores de mercancías, cuyo régimen social de producción consiste en comportarse respecto a sus productos como mercancías, es decir como valores, y en relacionar sus trabajos privados, revestidos de esta forma material, como modalidades del mismo trabajo humano, la forma de religión más adecuada es, indudablemente, el cristianismo, con su culto del hombre abstracto, sobre todo en su modalidad burguesa, bajo la forma de protestantismo, deísmo, etc. En los sistemas de producción de la antigua Asia y de otros países de la Antigüedad, la transformación del producto en mercancía, y por tanto la existencia del hombre como productor de mercancías, desempeña un papel secundario, aunque va cobrando un relieve cada vez más acusado a medida que aquellas comunidades se acercan a su fase de muerte. Sólo enquistados en los intersticios del mundo antiguo, como los dioses de Epicuro o los judíos en los poros de lasociedad polaca, nos encontramos con verdaderos pueblos comerciales. Aquellos antiguos organismos sociales de producción son extraordinariamente más sencillos y más claros que el mundo burgués, pero se basan, bien en el carácter rudimentario del hombre ideal, que aún no se ha desprendido del cordón umbilical de su enlace natural con otros seres de la misma especie, bien en un régimen directo de señorío y esclavitud. Están condicionados por un bajo nivel de progreso de las fuerzas productivas del trabajo y por la natural falta de desarrollo del hombre dentro de su proceso material de producción de vida, y, por tanto, de unos hombres con otros y frente a la naturaleza. Esta timidez real se refleja de un modo ideal en las religiones naturales y populares de los antiguos. El reflejo religioso del mundo real sólo podrá desaparecer por siempre cuando lascondiciones de la vida diaria, laboriosa y activa, representen para los hombres relaciones claras y racionales entre sí y respecto a la naturaleza. La forma del proceso social de vida, o lo que es lo mismo, del proceso material de producción, sólo se despojará de su halo místico cuando ese proceso sea obra de hombres libremente socializados y puesta bajo su mando consciente y racional. Mas, para ello, la sociedad necesitará contar con una base material o con una serie de condiciones materiales de existencia, que son, a su vez, fruto natural de una larga y penosa evolución.

La economía política ha analizado, indudablemente, aunque de un modo imperfecto, el concepto del valor y su magnitud, descubriendo el contenido que se escondía bajo estas formas. Pero no se le ha ocurrido preguntarse siquiera por qué este contenido reviste aquella forma, es decir por qué el trabajo toma cuerpo en el valor y por qué la medida del trabajo según el tiempo de su duración se traduce en la magnitud de valor del producto del trabajo. Trátase de fórmulas que llevan estampado en la frente su estigma de fórmulas propias de un régimen de sociedad en que es el proceso de producción el que manda sobre el hombre, y no éste sobre el proceso de producción; pero la conciencia burguesa de esa sociedad las considera como algo necesario por naturaleza, lógico y evidente como el propio trabajo productivo. Por eso, para ella, las formas preburguesas del organismo social de producción son algo así como lo que para los padres de la Iglesia, v. gr., las religiones anteriores a Cristo.

Hasta qué punto el fetichismo adherido al mundo de las mercancías, o sea la apariencia material de las condiciones sociales del trabajo, empaña la mirada de no pocos economistas lo prueba entre otras cosas esa aburrida y necia discusión acerca del papel de la naturaleza en la formación del valor de cambio. El valor de cambio no es más que una determinada manera social de expresar el trabajo invertido en un objeto y no puede, por tanto, contener materia alguna natural, como no puede contenerla, v. gr., Ia cotización cambiaria.

La forma mercancía es la forma más general y rudimentaria de la producción burguesa, razón por la cual aparece en la escena histórica muy pronto, aunque no con el carácter predominante y peculiar que hoy día tiene; por eso su fetichismo parece relativamente fácil de analizar. Pero al asumir formas más concretas, se borra hasta esta apariencia de sencillez. ¿De dónde provienen las ilusiones del sistema monetario? El sistema monetario no veía en el oro y la plata, considerados como dinero, manifestaciones de un régimen social de producción, sino objetos naturales dotados de virtudes sociales maravillosas. Y los economistas modernos, que miran tan por encima del hombro al sistema monetario ¿no caen también ostensiblemente, en el vicio del fetichismo, tan pronto como tratan del capital? ¿Acaso hace tanto tiempo que se ha desvanecido la ilusión fisiocrática de que la renta del suelo brotaba de la tierra, y no de la sociedad?

Pero no nos adelantemos y limitémonos a poner aquí un ejemplo referente a la propia forma de las mercancías. Si éstas pudiesen hablar dirían: es posible que nuestro valor de uso interese al hombre, pero el valor de uso no es atributo material nuestro. Lo inherente a nosotras como tales cosas, es nuestro valor. Nuestras propias relaciones de mercancías lo demuestran. Nosotras sólo nos relacionamos las unas con las otras como valores de cambio. Oigamos ahora cómo habla el economista, leyendo en el alma de la mercancía: el valor (valor de cambio) es un atributo de las cosas, la riqueza (valor de uso) un atributo del hombre. El valor, considerado en este sentido, implica necesariamente el cambio; la riqueza, no. «La riqueza (valor de uso) es atributo del hombre; el valor, atributo de las mercancías. Un hombre o una sociedad son ricos; una perla o un diamante son valiosos. .. Una perla o un diamante encierran valor como tal perla o diamante.»Hasta hoy, ningún químico ha logrado descubrir valor de cambio en el diamante o en la perla. Sin embargo, los descubridores económicos de esta sustancia química, jactándose de su gran sagacidad crítica, entienden que el valor de uso de las cosas es independiente de sus cualidades materiales y, en cambio, su valor inherente a ellas. Y en esta opinión los confirma la peregrina circunstancia de que el hombre realiza el valor de uso de las cosas sin cambio, en un plano de relaciones directas con ellas, mientras que el valor sólo se realiza mediante el cambio, es decir en un proceso social. Oyendo esto, se acuerda uno de aquel buen Dogberry, cuando le decía a Seacoal, el sereno: «La traza y la figura las dan las circunstancias, pero el saber leer y escribir es un don de la naturaleza».