Ideal del savi

 Sabio (del llatí sapiens, i en grec σοφός -sofos-) és el que posseeix la saviesa.

A partir de l'intel·lectualisme moral desenvolupat per Sòcrates, les escoles morals del període hel·lenístic van tendir a instaurar com a paradigma moral la realització de l'ideal del savi, basat en la pràctica de la virtut que, segons pensaven, solament pot estar plenament a l'abast del savi, ja que només el que és posseïdor del saber pot realment conèixer la virtut i practicar-la.

Amb això, la filosofia substitueix el paradigma moral de l'heroi (que havia estat considerat com el model a seguir en l'època arcaica, i l'expressió de la qual se'ns dóna en la Ilíada d'Homer), pel paradigma moral del savi. Sabio és, llavors, qui és posseïdor del coneixement i, especialment, del coneixement dirigit a l'acció moral. Tant els estoics com els epicuris, els cínics o els escèptics, defensaran la necessitat d'aconseguir aquest estat que es caracteritza per la serenitat d'esperit, que uns anomenen ataraxia i uns altres apatia, i per l'autarquia (veg. text 1 i text 2 ).

A partir de Filó d'Alexandria, del gnosticisme i del neoplatonisme, anirà apareixent un nou model de saviesa: el del saber religiós. A partir del triomf del cristianisme s'abandona l'intel·lectualisme moral i el paradigma del savi és substituït pel del sant. Mentre que el savi ho arriba a ser mitjançant l'estudi i el cultiu del coneixement –per tant, mitjançant l'intel·lecte–, el sant adquireix el seu estat gràcies a la voluntat i la gràcia divina, de manera que el cristianisme va suposar la substitució de l'intel·lectualisme per una forma de voluntarisme i per la intervenció de la providència.