Existència

(del llatí existere o exsistere, sortir de, elevar-se de, mostrar-se, que no és el sentit en què s'utilitza en filosofia)

L'altre element conceptual amb què, a més de l'essència es determina a tot ens; significa que alguna cosa és, en oposició a l'essència, que significa allò que una cosa és. S'oposa igualment a la possibilitat, pròpia de l'essència, i indica «actualitat», presència d'alguna cosa en la realitat. La filosofia escolàstica caracteritza amb aquest terme en ser que rep el seu ser d'un altre i al que defineix com aquell que té existència, però que no és l'existència. No és existència aquell ésser en el qual l'existència és diferent de l'essència: s'afegeix a l'essència d'un ésser finit perquè aquest existeixi (vegeu la citació). Segons Tomàs d'Aquino, tot ens és una essència actualitzada pel ser . No tota l'Escolàstica veu l'existència amb la mateixa perspectiva; no és estranya entre els escolàstics, per exemple, en l'escotisme, l'afirmació que l'existència és una manera de ser i fins a la que no forma part de la mateixa noció de ser (essencialisme).

Jean Paul Sartre

La filosofia moderna accepta el caràcter correlatiu d'essència i existència, distingint tots dos aspectes sense aprofundir en la problemàtica escolàstica, però discuteix sobre el valor de l'argument ontològic, basat en la noció d'una existència exigida, com una propietat o una característica, per l'essència. Kant posa l'accent que l'existència no és un predicat de l'essència, i l'entén com la «posició absoluta» d'una cosa (veg. text).

L'existencialisme replanteja el sentit del terme, sobretot en relació amb l'home.

Tant Heidegger com Sartre posen en relleu que només a partir de la seva existència comprèn l'home la seva essència. A l'existència de l'home, a la seva manera d'estar al món, que no és el mer «estar davant els ulls» d'una cosa, anomena Heidegger Dóna-Sein, «ser aquí» (vegeu la citació).

Sartre anomena a la realitat humana –que defineix com a mer existir– subjectivitat (veg. text) o també consciència.