Physis

(del grec φύσις, physis. Procedeix de l'arrel indoeuropea bhû que en sànscrit significa néixer, produir-se alguna cosa, brollar, o com a substantiu: lloc, estat. En aquest sentit pot traduir-se per naturalesa -del llatí nascor- que també significa néixer, generar)

En la seva primera accepció, doncs, la physis designa tant l'origen com el desenvolupament de qualsevol cosa o procés. Especialment aquest és el sentit que adquireix en la primera filosofia presocràtica, raó per la qual Aristòtil els anomena els físics (referint-se als jònics, Empèdocles, Anaxàgores i els atomistes, i excloent als eleates i els pitagòrics: Física, 184b 17). En tant que pels milesis la physis és la causa de tot moviment i de tota vida, aquesta noció va unida al seu hilozoisme.

En el període sofista la physis es contraposa al nomos, com allò que té la seva raó de ser en si mateix respecte del que és fruit d'un conveni, acord o convenció. Per aquest motiu Antifont afirmi que mentre les lleis humanes poden ser transgredides, les lleis de la physis no poden ser-ho (veure naturalesa i convenció).

Aristòtil

Per a Aristòtil mateix la physis és la causa immanent de tot canvi, per tant, del repòs i del moviment (Física, 192b 13 et seq., veg. text). O dit d'una altra manera, és l'essència dels éssers que posseeixen en si mateixos el principi del seu moviment. Això permet distingir les coses que són per physis, de les coses que són per techné (τέχνη), o coses artificials i que impliquen la intervenció de l'activitat humana. També les coses que són per physis es distingeixen dels ens no engendrats o eterns, objecte d'estudi de les matemàtiques i la filosofia primera. En el que és natural regeix el principi immanent del canvi que impulsa aquestes coses cap a la realització plena de la seva pròpia essència en funció d'un fi (teleologia), mentre que el que és artificial (per τέχνη) és un mer artefacte que no posseeix en si mateix activitat, i en la mesura en què la posseeix és perquè accidentalment està constituït per fusta, ferro, terra o qualsevol altre element natural.

Posteriorment els estoics relacionaran la physis amb el foc (Πύρ) i, en tant que principi actiu, l'associaran amb el logos (λόγος). L'ètica, segons ells, deriva de les lleis de la mateixa physis, i el savi és qui segueix els designis de la naturalesa. Per part seva els neoplatònics conceben la physis com la part més inferior de l'ànima, en contacte amb el que ja gairebé pròpiament no és, raó per la qual Plotí defineix la physis com l'ànima fora de si. En el cristianisme, fortament influenciat per l'estoïcisme i el neoplatonisme, es té en compte, no obstant això, la necessària separació entre Déu creador i naturalesa creada, ja que es tracta d'una teologia de la pura transcendència, no de la immanència pròpia del pensament pagà. D'aquí la famosa divisió entre natura naturans i natura naturata.

En l'època contemporània Heidegger ha assenyalat que l'antiga noció de physis no ha d'entendre's simplement com un néixer sense més, ni amb la força o poder que engendra aquest néixer, sinó que, en relació amb la concepció del ser com a presència, Heidegger diu que la physis és un néixer entès com sortir a la llum l'ocult i, per tant, és un desocultament (en relació amb la noció d'aletheia- ἀλήθεια-), un fer-se present, com ho destaca l'aforisme de Heràclit: «la naturalesa es complau a ocultar-se». D'aquesta manera la physis destaca l'ésser de l'ens, o delimita el pròpiament veritable perquè neix de si mateix.