Recurs:Leibniz: l'harmonia preestablerta 2

Figureu-vos dos rellotges en perfecta correspondència. Doncs bé, aquesta correspondència pot tenir lloc de tres maneres. La primera consisteix en la influència mútua d'un rellotge sobre un altre; la segona, en la cura d'un home que s'ocupa d'ells; la tercera, en la seva pròpia precisió. La primera manera -la de la influència- ha estat experimentada pel difunt Sr. Huygens, amb gran sorpresa per part seva. Va fixar dos pèndols a una mateixa peça de fusta. Els cops continus dels pèndols comunicaven vibracions semblants a les partícules de fusta; però aquestes diferents vibracions no podien subsistir harmònicament i sense interferir-se, tret que els pèndols es concertessin. I heus aquí que, per una sort de meravella succeïa que tot i que s'alterés a dretcient el ritme dels seus cops, els pèndols tornaven de seguida a copejar alhora com dues cordes a l'unísono.

La segona manera de fer que dos rellotges, per dolents que siguin, estiguin contínuament concertats, podria consistir a fer que s'ocupi d'ells constantment un artesà hàbil que els posi d'acord a cada moment: aquesta és la que denomino «via de l'assistència».

La tercera manera, en fi, consistirà a construir des d'un principi aquests dos pèndols amb tal art i precisió que permeti assegurar el seu concert posterior. Aquesta és la via del concert preestablert.

Posi's ara l'ànima i el cos en el lloc d'aquests dos rellotges. El seu concert o simpatia tindrà també lloc d'una d'aquestes tres maneres. La via de la influència és la de la filosofia vulgar; però com no és possible concebre ni partícules materials ni espècies o qualitats immaterials capaces de passar d'una d'aquestes substàncies a l'altra, ens veiem obligats a abandonar aquesta opinió. La via de l'assistència és la pròpia del sistema de causes ocasionals; però sostinc que això és portar a Déu exmachina per a una cosa natural i ordinària quan, segons la raó, no ha d'intervenir d'una altra manera que com ocorre a totes les altres coses de la naturalesa. Així, doncs, no queda sinó la meva Hipòtesi, és a dir, la via de l'harmonia preestablerta per un artífex diví previsor que des del principi ha format cadascuna d'aquestes substàncies d'una manera tan perfecta i les ha regulat amb tal precisió que, seguint solament les seves pròpies lleis rebudes amb la seva ser, es troba, no obstant això, concertada amb l'altra: com si hi hagués entre elles una influència mútua o com si Déu intervingués contínuament més enllà del seu concurs general.

Carta a M.D.L; Edición de Gerhardt, Olms, Hildesheim 1965, vol. IV, p.500-501 (citado por J. Manuel Navarro Cordón y T. Calvo Martínez, Textos filosóficos. Antología, Anaya, Madrid 1982, p. 225-226).

---

Original en castellà

Figuraos dos relojes en perfecta correspondencia. Pues bien, esta correspondencia puede tener lugar de tres maneras. La primera consiste en la influencia mutua de un reloj sobre otro; la segunda, en el cuidado de un hombre que se ocupa de ellos; la tercera, en su propia precisión. La primera manera -la de la influencia- ha sido experimentada por el difunto Sr. Huygens, con gran asombro por su parte. Fijó dos péndulos a una misma pieza de madera. Los golpes continuos de los péndulos comunicaban vibraciones semejantes a las partículas de madera; pero estas distintas vibraciones no podían subsistir armónicamente y sin interferirse, a menos que los péndulos se concertaran. Y he aquí que, por una suerte de maravilla sucedía que aun cuando se alterara adrede el ritmo de sus golpes, los péndulos volvían enseguida a golpear a la vez como dos cuerdas al unísono.

La segunda manera de hacer que dos relojes, por malos que sean, estén continuamente concertados, podría consistir en hacer que se ocupe de ellos constantemente un artesano habilidoso que los ponga de acuerdo en cada momento: ésta es la que denomino «vía de la asistencia».

La tercera manera, en fin, consistirá en construir desde un principio estos dos péndulos con tal arte y precisión que permita asegurar su concierto posterior. Ésta es la vía del concierto preestablecido.

Póngase ahora el alma y el cuerpo en el lugar de estos dos relojes. Su concierto o simpatía tendrá también lugar de una de estas tres maneras. La vía de la influencia es la de la filosofía vulgar; pero como no es posible concebir ni partículas materiales ni especies o cualidades inmateriales capaces de pasar de una de estas sustancias a la otra, nos vemos obligados a abandonar esta opinión. La vía de la asistencia es la propia del sistema de causas ocasionales; pero sostengo que esto es traer a Dios ex machina para una cosa natural y ordinaria cuando, según la razón, no debe intervenir de otro modo que como ocurre a todas las otras cosas de la naturaleza. Así, pues, no queda sino mi Hipótesis, es decir, la vía de la armonía preestablecida por un artífice divino previsor que desde el principio ha formado cada una de estas sustancias de un modo tan perfecto y las ha regulado con tal precisión que, siguiendo solamente sus propias leyes recibidas con su ser, se halla, sin embargo, concertada con la otra: como si hubiera entre ellas una influencia mutua o como si Dios interviniera continuamente más allá de su concurso general.