Mecanicisme

Terme aparegut durant el segle XVII que designa una concepció filosòfica reduccionista, segons la qual tota realitat és entesa sobre la base dels models proporcionats per la mecànica, i que la interpreta solament sobre la base de les nocions de matèria i moviment local. Si, a més de teoria explicativa, sustenta que el real és una immensa màquina, llavors, no solament és una doctrina epistemològica sinó també ontològica. El mecanicisme pot ser compatible amb concepcions dualistes, com en el cas de Descartes, per exemple, i pot també ser compatible amb el materialisme, que nega una especificitat no material al mental (és el cas dels materialistes mecanicistes del segle XVIII). Però, ni tot dualisme implica formes de mecanicisme, ni tampoc el materialisme té per què ser mecanicista, com és el cas del materialisme de Marx, que és contrari al mecanicisme. Generalment, i ja que les lleis de la mecànica són deterministes, la majoria de les formulacions del mecanicisme també comparteixen aquesta característica. No obstant això, algunes concepcions filosòfiques, com l'atomisme antic de Leucip i Demòcrit poden, fins a cert punt, considerar-se mecanicistes però no deterministes.

T. Hobbes

René Descartes

Com a concepció mecanicista ontològica, un dels exemples més clars ho ofereix la filosofia de Hobbes, en el qual sí que s'uneixen el mecanicisme, el materialisme i el determinisme. Descartes ofereix també un model acabat de mecanicisme encara que, com hem dit, no és materialista, ja que sosté la irreductible diferència entre la substància pensant, no sotmesa a les lleis de la mecànica, i la substància extensa, totalment regida per aquestes. En aquest sentit considera que tota la realitat física pot i ha d'explicar-se a partir de la mecànica. Així, considera als animals com a mers autòmats, com a simples màquines, reduint la biologia a mecànica. També el cos humà ho considera com una màquina. Aquesta doctrina, en versió materialista, és a dir, negant la substància pensant com a diferent de la matèria, serà sustentada per La Mettrie (teoria del home-màquina) i la majoria dels filòsofs materialistes del segle XVIII que uneixen materialisme i mecanicisme (especialment D'Holbach i Helvetius). Ara bé, en la mesura en què la mecànica cartesiana vagi sent desplaçada per la mecànica newtoniana, aquesta apareixerà com el model de les teories mecanicistes, que tenen en Laplace al seu exemple més representatiu i més depurat. En Laplace s'integra el mecanicisme, el materialisme, la superfluïtat de considerar la necessitat de Déu («Sire, no tinc necessitat d'aquesta hipòtesi» va contestar Laplace a Napoleó quan aquest li va preguntar pel lloc de Déu en la cosmologia), i el determinisme més absolut (l'ideal de l'anomenat «dimoni de Laplace») basat en una fèrria concepció de la causalitat.

En l'àmbit estrictament físic, i sense pronunciar-se sobre el caràcter mecànic o no dels éssers vius, la majoria dels filòsofs i científics dels segles XVII i XVIII van adoptar tesis mecanicistes com a reacció contra l'escolàstica, contra l'animisme i les concepcions màgiques de molts filòsofs del Renaixement. En canvi, l'idealisme alemany i el romanticisme del s. XIX van afavorir una visió oposada i organicista de la vida, l'home i la societat. La imatge mecanicista del món es recolzava fonamentalment en el principi de causalitat pel qual es consideraven regits tots els fenòmens que descriu la física clàssica. Però el problema del determinisme mecanicista que posava en dubte la llibertat humana, juntament amb els desenvolupaments de la biologia i d'altres branques de la física difícilment reductibles a la mecànica newtoniana, van conduir a considerar que tota màquina pertany inevitablement al món inorgànic i, per tant, tota analogia amb els éssers vius era fictícia. Així, la filosofia romàntica, en nom de la humanitat, de la llibertat i de la vida, menyspreava la màquina i el mecanicisme. Des de posicions materialistes, Marx va combatre el mecanicisme estret dels autors del segle XVIII, però no va menysprear les màquines ni la seva gran influència en l'organització social del treball, sinó que va analitzar les complexes relacions entre l'home i la màquina amb l'adveniment del maquinisme i el desenvolupament de la gran indústria.

Els Principa de Newton

No obstant això, encara que Newton (que, d'altra banda, no era materialista) considera que tota la ciència és reductible a la mecànica, atès que en la seva concepció d'aquesta es considera el real des del punt de vista de models matemàtics (tals com a masses puntuals o punts inextensos), el mecanicisme va tendir a abandonar el caràcter ontològic per adoptar la forma epistemològica. És a dir, no es tractava tant d'afirmar que el món és una màquina, ni tan sols una màquina extremadament complexa, sinó que es tractava simplement de concebre-ho i explicar-ho com si ho fos, és a dir, explicar-ho a partir de les lleis de la mecànica sense pressuposar per això el caràcter mecànic del real. Això va donar lloc a un mecanicisme metodològic i a l'ideal de poder constituir una única ciència basada en els principis de la mecànica. Mentre que el mecanicisme ontològic s'oposa al vitalisme, a l'organicisme i al finalisme, el mecanicisme epistemològic tendeix a oposar-se al fenomenisme i a l'instrumentalisme, i acostuma a ser una forma de reduccionisme, ja que considera que tota ciència pot reduir-se a la mecànica i explicar-se per ella. (L'oposició del mecanicisme ontològic al finalisme ha de matisar-se, ja que podien sustentar-se ambdues concepcions si es considerava a Déu com el suprem artífex constructor o enginyer del món. De la mateixa manera que una màquina sofisticada suposa la intervenció d'un constructor i dissenyador expert, el món amb la seva meravellosa complexitat era concebut com una exaltació de la infinita saviesa del Déu concebut com a Gran Enginyer. D'aquesta manera, i seguint aquesta concepció antropomorfa, la finalitat estaria donada per la divinitat).

Rellotge de paret del S.XVII

Dibuixo de Vicenzo Galilei i V. Viviani: l'aplicació galileana del pèndol al rellotge.

És una constant en la història del pensament que en cada època la ciència més desenvolupada és la que és presa com a model a partir del qual s'intenta explicar el món. Per això, a partir de la constitució de la mecànica com a ciència més desenvolupada, especialment a partir de Galileu, Descartes i Newton, aquesta ciència va aparèixer com paradigmàtica. A més, en la mesura en què el rellotge va ser durant molt temps el prototip de màquina (que d'altra banda lliga el temps amb l'espai que ha de recórrer el pèndol o les agulles de la seva esfera), va aparèixer com el model de les concepcions mecanicistes dels segles XVII fins a mitjan segle XIX. Per això és corrent trobar moltes explicacions filosòfiques i científiques en les quals es recorre al rellotge com a metàfora (per exemple, en l'«harmonia preestablerta» de Leibniz). A partir del segle XIX s'aniran desenvolupant altres branques de la física, especialment la termodinàmica i l'electromagnetisme, així com altres ciències, especialment la biologia evolucionista, que no podien ser simplement reduïdes a la mecànica. D'altra banda, la mateixa mecànica començava a experimentar notables canvis, que van donar lloc a la teoria de la relativitat i la mecànica quàntica, incompatibles en molts aspectes amb la mecànica clàssica o newtoniana. Per això, en lloc de l'antic mecanicisme aniran apareixent altres diferents models teòrics que actuaran com a substituts d'aquell (l'energetisme, per exemple, basat en la termodinàmica, així com diverses concepcions filosòfiques que prendran la teoria de l'evolució, la teoria de la relativitat, la mecànica quàntica, la genètica, la cibernètica, etc. com a models alternatius al mecanicisme clàssic).

L'aparició de màquines generals, el primer exemple de les quals ho constitueix la teòrica màquina de Turing, juntament amb el qüestionament de la noció clàssica de causalitat (pel qual se substitueix el determinisme causal per un determinisme més general que ha d'incloure estats futurs només estadísticament predictibles), així com altres direccions actuals que permeten construir màquines amb teixits orgànics vius, ha provocat que sorgeixi una nova possibilitat de seguir prenent les màquines com a models. Així, per a Chomsky, les màquines generals poden actuar com a models per comprendre el llenguatge, i Turing considerava la possibilitat d'una màquina capaç de pensar. En aquest sentit, alguns dels teòrics de la intel·ligència artificial segueixen considerant les màquines generals com a models de la intel·ligència humana. En qualsevol cas, l'existència de màquines que efectuen operacions intel·lectuals obre una nova perspectiva. En lloc de transformar energia, són màquines que transformen símbols i que processen informació, i que en determinats casos són capaços de processos d'autoorganització i aprenentatge. En aquest sentit la definició mateixa de màquina queda transformada, i passa a ser considerada com un sistema material obert, o un sistema jeràrquic de sistemes, en els quals circulen energia i informació. Basant-se en les similituds entre certs processos descrits per les teories computacionals i els descrits en la biologia molecular, s'ha qüestionat l'oposició entre l'inorgànic i l'orgànic, i alguns autors que han renovat el mecanicisme parlen de solament dos tipus de màquines: a) les màquines naturals (els éssers vius, per exemple) i b) les màquines artificials.

Veure màquina.