Recurs:Echeverría, J.: mètodes de la ciència

La història mostra un evident pluralisme metodològic en cadascuna de les ciències. A part dels mètodes d'inferència lògica, qualsevol tractat de metodologia ofereix una àmplia panòplia de mètodes científics. Sense pretendre elaborar una taula exhaustiva, i sense prejudici que molts d'ells estiguin vinculats entre si, poden esmentar-se els següents:

-els mètodes deductius i inductius, que van ser teoritzats per primera vegada per Aristòtil.

-els mètodes d'anàlisi i síntesi, que van ser utilitzats pels geòmetres grecs; a partir de la reaparició en el Renaixement italià de l'obra de Pappus, Collectiones Mathematicae, aquesta metodologia es va contraposar a la sil·logística aristotèlica i va donar lloc a una profunda renovació dels mètodes científics (Galileu, Descartes, lògica de Port Royal, Leibniz, Newton, etc.), que va afectar a moltes ciències.

-els mètodes experimentals, considerats bàsics per Bacon i, a partir d'ell, per nombrosos filòsofs i científics.

-el mètode axiomàtic, que ha estat utilitzat profusament en matemàtica i lògica, però que també ha estat aplicat a altres ciències.

-els diversos mètodes matemàtics (computacionals, algebraics, infinitesimals, estadístics, etc.), la utilització dels quals ha estat considerada per molts com el signe de cientificitat per antonomàsia.

-els mètodes d'observació, particularment problemàtics en les ciències humanes, que han subratllat la importància dels instruments en l'activitat científica.

-els mètodes de mesurament.

-els mètodes de classificació (o taxonomies).

-els mètodes heurístics, que parteixen de simulacions, hipòtesis o conjectures no comprovades per intentar extreure conseqüències de més fàcil tractament, i en general per ampliar la problemàtica d'una determinada ciència.

-el mètode hipoteticodeductiu, que per Popper i molts altres constitueix el paradigma metodològic de la investigació científica.

-els mètodes computacionals, i en concret la seva aplicació per interpretar l'activitat científica des d'una perspectiva cognitiva.

-el mètode basat en la comprensió dels fenòmens estudiats, indispensable en moltes de les ciències humanes.

-els mètodes hermenèutics i contextuals, imprescindibles per a l'estudi de fenòmens històrics, però també per a la lectura dels textos científics clàssics.

-els mètodes metacientíficos, que parteixen d'una prèvia formalització de les teories científiques i estudien a partir d'elles les propietats sintàctiques, semàntiques i fins i tot algunes característiques pragmàtiques de les teories.

-els mètodes d'implementació tècnica del coneixement científic i construcció d'artefactes científics.

Aquesta llarga enumeració no esgota l'espectre del que sol estar inclòs sota la rúbrica d'una metodologia científica. Encara que alguns pensadors clàssics, com Bacon i Descartes, i més recentment autors com Bunge, han propugnat concepcions unitàries de la ciència sobre la base de la noció de mètode científic, la veritat és que aquest programa no sembla res prometedor en l'actualitat. La filosofia de la ciència no només ha de prendre com a punt de partida el pluralisme de les ciències, sinó també el pluralisme metodològic de cadascuna d'elles.

Filosofía de la ciencia, Akal, Madrid 1995, p. 116-118.

---

Original en castellà

La historia muestra un evidente pluralismo metodológico en cada una de las ciencias. Aparte de los métodos de inferencia lógica, cualquier tratado de metodología ofrece una amplia panoplia de métodos científicos. Sin pretender elaborar una tabla exhaustiva, y sin prejuicio de que muchos de ellos estén vinculados entre sí, pueden mencionarse los siguientes:

-los métodos deductivos e inductivos, que fueron teorizados por primera vez por Aristóteles.

-los métodos de análisis y síntesis, que fueron utilizados por los geómetras griegos; a partir de la reaparición en el Renacimiento italiano de la obra de Pappus, Collectiones Mathematicae, esta metodología se contrapuso a la silogística aristotélica y dio lugar a una profunda renovación de los métodos científicos (Galileo, Descartes, lógica de Port Royal, Leibniz, Newton, etc.), que afectó a muchas ciencias.

-los métodos experimentales, considerados básicos por Bacon y, a partir de él, por numerosos filósofos y científicos.

-el método axiomático, que ha sido utilizado profusamente en matemática y lógica, pero que también ha sido aplicado a otras ciencias.

-los diversos métodos matemáticos (computacionales, algebraicos, infinitesimales, estadísticos, etc.), cuya utilización ha sido considerada por muchos como el signo de cientificidad por antonomasia.

-los métodos de observación, particularmente problemáticos en las ciencias humanas, que han subrayado la importancia de los instrumentos en la actividad científica.

-los métodos de medición.

-los métodos de clasificación (o taxonomías).

-los métodos heurísticos, que parten de simulaciones, hipótesis o conjeturas no comprobadas para intentar extraer consecuencias de más fácil tratamiento, y en general para ampliar la problemática de una determinada ciencia.

-el método hipotético-deductivo, que para Popper y otros muchos constituye el paradigma metodológico de la investigación científica.

-los métodos computacionales, y en concreto su aplicación para interpretar la actividad científica desde una perspectiva cognitiva.

-el método basado en la comprensión de los fenómenos estudiados, indispensable en muchas de las ciencias humanas.

-los métodos hermenéuticos y contextuales, imprescindibles para el estudio de fenómenos históricos, pero también para la lectura de los textos científicos clásicos.

-los métodos metacientíficos, que parten de una previa formalización de las teorías científicas y estudian a partir de ellas las propiedades sintácticas, semánticas e incluso algunas características pragmáticas de las teorías.

-los métodos de implementación técnica del conocimiento científico y construcción de artefactos científicos.

Esta larga enumeración no agota el espectro de lo que suele estar incluido bajo la rúbrica de una metodología científica. Aunque algunos pensadores clásicos, como Bacon y Descartes, y más recientemente autores como Bunge, han propugnado concepciones unitarias de la ciencia en base a la noción de método científico, lo cierto es que dicho programa no parece nada prometedor en la actualidad. La filosofía de la ciencia no sólo ha de tomar como punto de partida el pluralismo de las ciencias, sino también el pluralismo metodológico de cada una de ellas.