Naturalisme ètic

En sentit ampli, aquelles teories ètiques que, en definir el «bé» o el «bé», cauen en la fal·làcia naturalista. En sentit estricte, tota teoria que equipara les seves enunciats ètics a enunciats empírics, o que redueix els seus enunciats de valor a enunciats de fets, de manera que el sentit d'un enunciat ètic no és diferent del sentit d'un enunciat empíric, o «natural», i l'argumentació ètica no és diferent de qualsevol altra argumentació: els seus enunciats (ètics) es poden confirmar o desconfirmar, com qualsevol altre enunciat, mitjançant l'observació (vegeu el text). Així, per exemple, dir que «tal cosa no és justa» equival a dir que «no aprovem moralment una cosa», o afirmar que «alguna cosa és just» equival a dir que «la majoria de la gent ho aprova com a moral», de la mateixa manera que «és desitjable» és el mateix que dir «és desitjat per tot el món». Són destacats naturalistes ètics Edward Westermack, per qui «reprensible» és igual a «moralment dolent» i «digne de lloança» «moralment admirable», i Ralph Barton Perry, que defineix «bé» com «tot el que és desitjat, vingut de gust, gaudit, volgut i esperat». L'anomenada teoria del «observador ideal» representa també una «ètica naturalista».