Existència

(del llatí existere o exsistere, sortir de, elevar-se de, mostrar-se, que no és el sentit en què s'utilitza en filosofia)

L'altre element conceptual amb què, a més de l'essència es determina a tot ens; significa que alguna cosa és, en oposició a l'essència, que significa allò que una cosa és. S'oposa igualment a la possibilitat, pròpia de l'essència, i indica «actualitat», presència d'alguna cosa en la realitat. La filosofia escolàstica caracteritza amb aquest terme en ser que rep el seu ser d'un altre i al que defineix com aquell que té existència, però que no és l'existència. No és existència aquell ésser en el qual l'existència és diferent de l'essència: s'afegeix a l'essència d'un ésser finit perquè aquest existeixi (veure cita). Segons Tomàs d'Aquino, tot ens és una essència actualitzada pel ser . No tota l'Escolàstica veu l'existència amb la mateixa perspectiva; no és estranya entre els escolàstics, per exemple, en l'escotisme, l'afirmació que l'existència és una manera de ser i fins a la que no forma part de la mateixa noció de ser (essencialisme).

Jean Paul Sartre

La filosofia moderna accepta el caràcter correlatiu d'essència i existència, distingint tots dos aspectes sense aprofundir en la problemàtica escolàstica, però discuteix sobre el valor de l'argument ontològic, basat en la noció d'una existència exigida, com una propietat o una característica, per l'essència. Kant posa l'accent que l'existència no és un predicat de l'essència, i l'entén com la «posició absoluta» d'una cosa (vegeu el text).

El existencialisme replanteja el sentit del terme, sobretot en relació amb l' home.

Tant Heidegger com Sartre posen en relleu que només a partir de la seva existència comprèn l'home la seva essència. A l'existència de l'home, a la seva manera d'estar al món, que no és el mer «estar davant els ulls» d'una cosa, anomena Heidegger Dóna-Sein, «ser aquí» (veure cita).

Sartre anomena a la realitat humana -que defineix com a mer existir- subjectivitat (vegeu el text) o també consciència.