Recurs:Lourier, Daniel: la filosofia del llenguatge

El nostre concepte del llenguatge implica que només hi ha llenguatge si hi ha alguna cosa que els subjectes utilitzen per representar-se alguna cosa (que és, d'altra banda, una de les maneres com Charles S. Peirce defineix el signe). Dit d'una altra forma, l'estudi del llenguatge suposa prendre en consideració tres elements, o, en altres termes, consisteix en gran part en l'intent d'aclarir les relacions existents entre els subjectes (els parlants que utilitzen el llenguatge), el llenguatge i el món. L'objectiu de la filosofia del llenguatge és arribar a una comprensió satisfactòria de les relacions que existeixen entre aquests tres elements. La majoria de qüestions bàsiques de la filosofia del llenguatge la suggereixen aquests triangles semiòtics:

• llenguatge :

Què és un signe? En què consisteix un sistema de signes? Quantes classes de signes hi ha? Com descriure l'estructura d'un llenguatge, és a dir, les relacions existents entre diferents categories de signes? En què consisteix el significat? Hi ha diverses classes de sentit (per exemple sentit literal i sentit «figurat»), i com poden distingir-se? En quines condicions pot dir-se que dues expressions tenen el mateix significat? O quan una expressió és ambigua?

• llenguatge/subjecte:

a) Quines relacions ha d'haver-hi entre una persona i un llenguatge perquè puguem dir que ho comprèn/coneix? Quins són les funcions del llenguatge i com les duu a terme? Baix quines condicions podem considerar que un enunciat posseeix sentit? O és veritable o fals?

b) Quines relacions ha d'haver-hi entre els membres d'una comunitat perquè pugui dir-se que utilitzen el mateix llenguatge, o que són capaços de comunicar-se entre si per mitjà del llenguatge?

• llenguatge/món:

Quines relacions ha d'haver-hi entre el llenguatge i el món perquè els enunciats d'aquest llenguatge estiguin proveïts de sentit? O perquè siguin veritables o falsos? De quina manera i baix quines condicions les paraules o els enunciats remeten a la realitat?

Introduction à la philosophie du langage, Mardaga, Lieja 1993, p. 14-15.

---

Original en castellà

Nuestro concepto del lenguaje implica que sólo hay lenguaje si hay algo que los sujetos utilizan para representarse alguna cosa (que es, por lo demás, una de las maneras como Charles S. Peirce define el signo). Dicho de otra forma, el estudio del lenguaje supone tomar en consideración tres elementos, o, en otros términos, consiste en gran parte en el intento de clarificar las relaciones existentes entre los sujetos (los hablantes que utilizan el lenguaje), el lenguaje y el mundo. El objetivo de la filosofía del lenguaje es llegar a una comprensión satisfactoria de las relaciones que existen entre estos tres elementos. La mayoría de cuestiones básicas de la filosofía del lenguaje la sugieren estos triángulos semióticos:

• lenguaje :

¿Qué es un signo? ¿En qué consiste un sistema de signos? ¿Cuántas clases de signos hay? ¿Cómo describir la estructura de un lenguaje, es decir, las relaciones existentes entre diferentes categorías de signos? ¿En qué consiste el significado? ¿Hay diversas clases de sentido (por ejemplo sentido literal y sentido «figurado»), y cómo pueden distinguirse? ¿En qué condiciones puede decirse que dos expresiones tienen el mismo significado? ¿O cuándo una expresión es ambigua?

• lenguaje/sujeto:

a) ¿Qué relaciones debe haber entre una persona y un lenguaje para que podamos decir que lo comprende/conoce? ¿Cuáles son las funciones del lenguaje y cómo las lleva a cabo? ¿Bajo qué condiciones podemos considerar que un enunciado posee sentido? ¿O es verdadero o falso?

b) ¿Qué relaciones debe haber entre los miembros de una comunidad para que pueda decirse que utilizan el mismo lenguaje, o que son capaces de comunicarse entre sí por medio del lenguaje?

• lenguaje/mundo:

¿Qué relaciones debe haber entre el lenguaje y el mundo para que los enunciados de este lenguaje estén provistos de sentido? ¿O para que sean verdaderos o falsos? ¿De qué manera y bajo qué condiciones las palabras o los enunciados remiten a la realidad?