Diferència entre revisions de la pàgina «Th. H. Huxley: l'agnosticisme»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "panteísta" a "panteista") |
m (Text de reemplaçament - "gnóstico" a "gnòstic") |
||
Línia 4: | Línia 4: | ||
Quan vaig arribar a la maduresa intel·lectual i vaig començar a preguntar-me a mi mateix si era ateu, o teista, o panteista, materialista o idealista, cristià o lliure pensador, vaig veure que com més aprenia i reflexionava sobre aquestes coses menys disposat estava a donar una reposada. Fins que, per fi, vaig arribar a la conclusió que jo no tenia art ni part en cap d'aquestes denominacions, excepte l'última. L'única cosa en què estava d'acord la majoria d'aquella bona gent era l'única cosa en què jo em considerava diferent. Ells tenien l'absoluta certesa que havien aconseguit una certa ''gnosi'', amb major o menor èxit havien solucionat el problema de l'existència; mentre que personalment estava totalment cert que jo no i bastant convençut que el problema era insoluble. Tenint a Hume i a Kant del meu costat, no em podia considerar presumptuós a deixar-me portar per aquesta opinió. | Quan vaig arribar a la maduresa intel·lectual i vaig començar a preguntar-me a mi mateix si era ateu, o teista, o panteista, materialista o idealista, cristià o lliure pensador, vaig veure que com més aprenia i reflexionava sobre aquestes coses menys disposat estava a donar una reposada. Fins que, per fi, vaig arribar a la conclusió que jo no tenia art ni part en cap d'aquestes denominacions, excepte l'última. L'única cosa en què estava d'acord la majoria d'aquella bona gent era l'única cosa en què jo em considerava diferent. Ells tenien l'absoluta certesa que havien aconseguit una certa ''gnosi'', amb major o menor èxit havien solucionat el problema de l'existència; mentre que personalment estava totalment cert que jo no i bastant convençut que el problema era insoluble. Tenint a Hume i a Kant del meu costat, no em podia considerar presumptuós a deixar-me portar per aquesta opinió. | ||
− | Aquesta era la meva situació quan vaig tenir la bona sort que se'm concedís ocupar un lloc entre els membres d'aquesta notable confraternitat d'antagonistes, ja fa temps desapareguda, però de perenne i piadosa memòria, la Societat Metafísica. Allí es trobaven representades totes les varietats d'opinions filosòfiques i teològiques, que podien manifestar-se amb total franquesa. La majoria dels meus col·legues pertanyien a un «''isme''» d'un signe o un altre; i, per més amables i amistosos que poguessin ser, jo, que mancava de tota etiqueta que posar-me damunt, no aconseguia alliberar-me de certs incòmodes sentiments, semblats als quals possiblement va tenir la guineu de la història quan, després d'alliberar-se del parany en què havia quedat presa la seva cua, es va presentar davant els seus companys degudament dotats. A causa d'això, vaig reflexionar i vaig inventar el que imaginava era el títol adequat d' «agnòstic». Em va venir a la ment com suggeridorament antitético del de | + | Aquesta era la meva situació quan vaig tenir la bona sort que se'm concedís ocupar un lloc entre els membres d'aquesta notable confraternitat d'antagonistes, ja fa temps desapareguda, però de perenne i piadosa memòria, la Societat Metafísica. Allí es trobaven representades totes les varietats d'opinions filosòfiques i teològiques, que podien manifestar-se amb total franquesa. La majoria dels meus col·legues pertanyien a un «''isme''» d'un signe o un altre; i, per més amables i amistosos que poguessin ser, jo, que mancava de tota etiqueta que posar-me damunt, no aconseguia alliberar-me de certs incòmodes sentiments, semblats als quals possiblement va tenir la guineu de la història quan, després d'alliberar-se del parany en què havia quedat presa la seva cua, es va presentar davant els seus companys degudament dotats. A causa d'això, vaig reflexionar i vaig inventar el que imaginava era el títol adequat d' «agnòstic». Em va venir a la ment com suggeridorament antitético del de «gnòstic» de la història de l'Església, que tant saber professava del mateix que jo tant ignorava. Vaig aprofitar la primera oportunitat que vaig tenir d'exposar-ho davant la nostra Societat, per mostrar que també jo tenia cua com les restants guineus. Per a gran satisfacció meva, el terme va quallar; i quan el «Spectator» ho va apadrinar, va desaparèixer per complet, de les ments de la gent respectable, qualsevol sospita que pogués haver despertat en elles el fet d'haver sabut qui li havia donat origen. |
Aquesta és la història de l'origen del terme agnòstic i agnosticisme. | Aquesta és la història de l'origen del terme agnòstic i agnosticisme. | ||
{{Ref|Ref=De l'assaig ''Agnosticism'', citat per a. Castell i D. M. Borchert, ''An Introduction to Modern Philosophy'', Macmillan, Nova York-Londres 1983, 4ª ed., p. 215-216.|Cita=true}} | {{Ref|Ref=De l'assaig ''Agnosticism'', citat per a. Castell i D. M. Borchert, ''An Introduction to Modern Philosophy'', Macmillan, Nova York-Londres 1983, 4ª ed., p. 215-216.|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} |
Revisió del 22:50, 18 jul 2015
Mirant cap a enrere, gairebé cinquanta anys lluny, em veig com un noi, l'educació del qual s'ha vist interrompuda i que, intel·lectualment, va quedar, durant alguns anys, a la mercè del seu propi enginy. Era, aleshores, un voraç lector omnívor; un somiador amant d'especulacions, dotat del coratge que porta a interessar-se per qualsevol tema, que és la beneïda compensació de la joventut i la inexperiencia. Entre els llibres i els assajos que vaig llegir per aquella època, que abastaven qualsevol qüestió des de la metafísica a l'heràldica, dues van deixar una impressió indeleble en la meva ment. Un va ser la Història de la civilització, de Guizot, l'altre l'assaig de Sir William Hamilton Sobre la filosofia de l'incondicionat. Aquest últim era una lectura rara per a un noi de la meva edat i és possible que no comprengués bona part del mateix; no obstant això, ho vaig devorar amb avidesa i va deixar gravada en la meva ment la intensa convicció que els homes sempre estan disposats a dir enginyoses frases com a resposta, fins a en les qüestions més solemnes i importants, i que la limitació de les nostres possibilitats fa que, per a aquestes qüestions, la resposta no sigui només impossible de fet, sinó teòricament inconcebible.
Quan vaig arribar a la maduresa intel·lectual i vaig començar a preguntar-me a mi mateix si era ateu, o teista, o panteista, materialista o idealista, cristià o lliure pensador, vaig veure que com més aprenia i reflexionava sobre aquestes coses menys disposat estava a donar una reposada. Fins que, per fi, vaig arribar a la conclusió que jo no tenia art ni part en cap d'aquestes denominacions, excepte l'última. L'única cosa en què estava d'acord la majoria d'aquella bona gent era l'única cosa en què jo em considerava diferent. Ells tenien l'absoluta certesa que havien aconseguit una certa gnosi, amb major o menor èxit havien solucionat el problema de l'existència; mentre que personalment estava totalment cert que jo no i bastant convençut que el problema era insoluble. Tenint a Hume i a Kant del meu costat, no em podia considerar presumptuós a deixar-me portar per aquesta opinió.
Aquesta era la meva situació quan vaig tenir la bona sort que se'm concedís ocupar un lloc entre els membres d'aquesta notable confraternitat d'antagonistes, ja fa temps desapareguda, però de perenne i piadosa memòria, la Societat Metafísica. Allí es trobaven representades totes les varietats d'opinions filosòfiques i teològiques, que podien manifestar-se amb total franquesa. La majoria dels meus col·legues pertanyien a un «isme» d'un signe o un altre; i, per més amables i amistosos que poguessin ser, jo, que mancava de tota etiqueta que posar-me damunt, no aconseguia alliberar-me de certs incòmodes sentiments, semblats als quals possiblement va tenir la guineu de la història quan, després d'alliberar-se del parany en què havia quedat presa la seva cua, es va presentar davant els seus companys degudament dotats. A causa d'això, vaig reflexionar i vaig inventar el que imaginava era el títol adequat d' «agnòstic». Em va venir a la ment com suggeridorament antitético del de «gnòstic» de la història de l'Església, que tant saber professava del mateix que jo tant ignorava. Vaig aprofitar la primera oportunitat que vaig tenir d'exposar-ho davant la nostra Societat, per mostrar que també jo tenia cua com les restants guineus. Per a gran satisfacció meva, el terme va quallar; i quan el «Spectator» ho va apadrinar, va desaparèixer per complet, de les ments de la gent respectable, qualsevol sospita que pogués haver despertat en elles el fet d'haver sabut qui li havia donat origen.
Aquesta és la història de l'origen del terme agnòstic i agnosticisme.
De l'assaig Agnosticism, citat per a. Castell i D. M. Borchert, An Introduction to Modern Philosophy, Macmillan, Nova York-Londres 1983, 4ª ed., p. 215-216. |
Original en castellà
Mirando hacia atrás, casi cincuenta años lejos, me veo como un muchacho, cuya educación se ha visto interrumpida y que, intelectualmente, quedó, durante algunos años, a merced de su propio ingenio. Era, por aquel entonces, un voraz lector omnívoro; un soñador amante de especulaciones, dotado del coraje que lleva a interesarse por cualquier tema, que es la bendita compensación de la juventud y la inexperiencia. Entre los libros y los ensayos que leí por aquella época, que abarcaban cualquier cuestión desde la metafísica a la heráldica, dos dejaron una impresión indeleble en mi mente. Uno fue la Historia de la civilización, de Guizot, el otro el ensayo de Sir William Hamilton Sobre la filosofía de lo incondicionado. Este último era una lectura rara para un muchacho de mi edad y es posible que no comprendiera buena parte del mismo; sin embargo, lo devoré con avidez y dejó grabada en mi mente la intensa convicción de que los hombres siempre están dispuestos a decir ingeniosas frases como respuesta, hasta en las cuestiones más solemnes e importantes, y que la limitación de nuestras posibilidades hace que, para estas cuestiones, la respuesta no sea sólo imposible de hecho, sino teóricamente inconcebible.
Cuando llegué a la madurez intelectual y empecé a preguntarme a mí mismo si era ateo, o teísta, o panteísta, materialista o idealista, cristiano o libre pensador, vi que cuanto más aprendía y reflexionaba sobre estas cosas menos dispuesto estaba a dar una repuesta. Hasta que, al fin, llegué a la conclusión de que yo no tenía arte ni parte en ninguna de estas denominaciones, excepto la última. La única cosa en que estaba de acuerdo la mayoría de aquella buena gente era la única cosa en que yo me consideraba distinto. Ellos tenían la absoluta certeza de que habían alcanzado una cierta gnosis, con mayor o menor éxito habían solucionado el problema de la existencia; mientras que personalmente estaba totalmente cierto de que yo no y bastante convencido de que el problema era insoluble. Teniendo a Hume y a Kant de mi lado, no me podía considerar presuntuoso en dejarme llevar por esta opinión.
Ésta era mi situación cuando tuve la buena suerte de que se me concediera ocupar un sitio entre los miembros de esta notable confraternidad de antagonistas, ya hace tiempo desaparecida, pero de perenne y piadosa memoria, la Sociedad Metafísica. Allí se hallaban representadas todas las variedades de opiniones filosóficas y teológicas, que podían manifestarse con total franqueza. La mayoría de mis colegas pertenecían a un «ismo» de un signo u otro; y, por más amables y amistosos que pudieran ser, yo, que carecía de toda etiqueta que ponerme encima, no lograba liberarme de ciertos incómodos sentimientos, parecidos a los que posiblemente tuvo la zorra de la historia cuando, tras liberarse de la trampa en que había quedado prendida su cola, se presentó ante sus compañeros debidamente dotados. Debido a esto, reflexioné e inventé el que imaginaba era el título adecuado de «agnóstico». Me vino a la mente como sugerentemente antitético del de «gnóstico» de la historia de la Iglesia, que tanto saber profesaba de lo mismo que yo tanto ignoraba. Aproveché la primera oportunidad que tuve de exponerlo ante nuestra Sociedad, para mostrar que también yo tenía cola como las restantes zorras. Para gran satisfacción mía, el término cuajó; y cuando el «Spectator» lo apadrinó, desapareció por completo, de las mentes de la gente respetable, cualquier sospecha que pudiera haber despertado en ellas el hecho de haber sabido quién le había dado origen.
Ésta es la historia del origen del término agnóstico y agnosticismo.