Diferència entre revisions de la pàgina «Eco, Umberto»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "modelo" a "model") |
|||
| Línia 8: | Línia 8: | ||
Després dels seus estudis d'estètica medieval, s'interessa per les formes estètiques de la modernitat, la teoria de la comunicació, tant de masses com a popular i, en definitiva, per la [[semiòtica|semiòtica]] en totes les seves formes comunicatives i referida tant als [[signe|signes]] lingüístics com als no lingüístics (institucions, mites populars, modes, mobles, formes de comportament, etc.). El seu punt de partida teòric i metodològic són les teories de l'[[estructuralisme|estructuralisme]] francès i dels semiòlegs americans, especialment, [[Autor:Peirce, Charles Sanders|Peirce]]. | Després dels seus estudis d'estètica medieval, s'interessa per les formes estètiques de la modernitat, la teoria de la comunicació, tant de masses com a popular i, en definitiva, per la [[semiòtica|semiòtica]] en totes les seves formes comunicatives i referida tant als [[signe|signes]] lingüístics com als no lingüístics (institucions, mites populars, modes, mobles, formes de comportament, etc.). El seu punt de partida teòric i metodològic són les teories de l'[[estructuralisme|estructuralisme]] francès i dels semiòlegs americans, especialment, [[Autor:Peirce, Charles Sanders|Peirce]]. | ||
| − | [[File: | + | [[File:eco.gif|thumb]] |
Veu l' [[art, arts|art]], en general -segons els principis de la ''Estètica'' del seu mestre Luigi Pareyson-, com una manera de «formar» o comprendre el món, a través de les estructures formals de l'obra d'art; l'art construeix, així, la realitat, perquè construeix [[model|models]] d'ella i, per això, és ''poètica ''en el sentit del ''poiein'' grec i en el de la tradició estructuralista de producció d'un objecte artístic per al consum. En aquesta tasca de construcció de la realitat compresa vés necessària la complicitat del «lector», o intèrpret, al que l'obra incita a desenvolupar les seves diverses possibilitats de sentit: d'aquí que la noció d' «obra oberta» sigui una de les constants del seu pensament, i una de les característiques fonamentals dels productes artístics actuals ([[Recurs:Umberto Eco: obra oberta|veure text]]). | Veu l' [[art, arts|art]], en general -segons els principis de la ''Estètica'' del seu mestre Luigi Pareyson-, com una manera de «formar» o comprendre el món, a través de les estructures formals de l'obra d'art; l'art construeix, així, la realitat, perquè construeix [[model|models]] d'ella i, per això, és ''poètica ''en el sentit del ''poiein'' grec i en el de la tradició estructuralista de producció d'un objecte artístic per al consum. En aquesta tasca de construcció de la realitat compresa vés necessària la complicitat del «lector», o intèrpret, al que l'obra incita a desenvolupar les seves diverses possibilitats de sentit: d'aquí que la noció d' «obra oberta» sigui una de les constants del seu pensament, i una de les característiques fonamentals dels productes artístics actuals ([[Recurs:Umberto Eco: obra oberta|veure text]]). | ||
Són de notable importància les seves obres ''A Theory of Semiotics ''(1976) [Una teoria de la semiòtica] i ''Semiotics and the Philosophy of Language ''(1984) [Semiòtica i filosofia del llenguatge], escrites primer en anglès i després traduïdes a l'italià. | Són de notable importància les seves obres ''A Theory of Semiotics ''(1976) [Una teoria de la semiòtica] i ''Semiotics and the Philosophy of Language ''(1984) [Semiòtica i filosofia del llenguatge], escrites primer en anglès i després traduïdes a l'italià. | ||
| − | Les seves | + | Les seves novel·les:'' El nom de la rosa'' (1980), ''El pèndol de Foucault'' (1988), ''L'illa del dia d'abans ''(1995), ''Baudolino'' (2000), ''La misteriosa flama de la Reina Loana'' (2004) i ''El cementiri de Praga'' (2010), ''Número Zero'' (2015), en les quals no descura referències a teories semiòtiques, li han donat fama mundial. |
| + | |||
| + | Altres obres: | ||
| + | |||
| + | ''Opera Aperta, Diari mínim, Kant i l'ornitorinc, El signe, Art i bellesa a l'estètica medieval, Els límits de la interpretació, Sis passejades pels boscos narratius, Lector in fabula, Apocalíptics i integrats, Sobre Literatura, A la recerca de la llengua perfecta, Història de la bellesa, Història de la lletjor.'' | ||
| + | |||
| + | |||
{{ImatgePrincipal | {{ImatgePrincipal | ||
|Imatge=ressò2.gif | |Imatge=ressò2.gif | ||
Revisió del 15:57, 11 juny 2015
Avís: El títol a mostrar «Umberto Eco» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Eco, Umberto».
Filòsof, semiòleg, crític i novel·lista italià, nascut a 1932, a Alessandria (Piemont). Estudia filosofia a la universitat de Torí i s'especialitza en història i estètica medieval, amb una tesi sobre Tomàs d'Aquino (El problema estètic en Tomàs d'Aquino). De 1956 a 1971, ensenya a Torí, Florència, Milà i Nova York i, en 1975, obté la càtedra de semiòtica a la universitat de Bolonya.
Després dels seus estudis d'estètica medieval, s'interessa per les formes estètiques de la modernitat, la teoria de la comunicació, tant de masses com a popular i, en definitiva, per la semiòtica en totes les seves formes comunicatives i referida tant als signes lingüístics com als no lingüístics (institucions, mites populars, modes, mobles, formes de comportament, etc.). El seu punt de partida teòric i metodològic són les teories de l'estructuralisme francès i dels semiòlegs americans, especialment, Peirce.
Veu l' art, en general -segons els principis de la Estètica del seu mestre Luigi Pareyson-, com una manera de «formar» o comprendre el món, a través de les estructures formals de l'obra d'art; l'art construeix, així, la realitat, perquè construeix models d'ella i, per això, és poètica en el sentit del poiein grec i en el de la tradició estructuralista de producció d'un objecte artístic per al consum. En aquesta tasca de construcció de la realitat compresa vés necessària la complicitat del «lector», o intèrpret, al que l'obra incita a desenvolupar les seves diverses possibilitats de sentit: d'aquí que la noció d' «obra oberta» sigui una de les constants del seu pensament, i una de les característiques fonamentals dels productes artístics actuals (veure text).
Són de notable importància les seves obres A Theory of Semiotics (1976) [Una teoria de la semiòtica] i Semiotics and the Philosophy of Language (1984) [Semiòtica i filosofia del llenguatge], escrites primer en anglès i després traduïdes a l'italià.
Les seves novel·les: El nom de la rosa (1980), El pèndol de Foucault (1988), L'illa del dia d'abans (1995), Baudolino (2000), La misteriosa flama de la Reina Loana (2004) i El cementiri de Praga (2010), Número Zero (2015), en les quals no descura referències a teories semiòtiques, li han donat fama mundial.
Altres obres:
Opera Aperta, Diari mínim, Kant i l'ornitorinc, El signe, Art i bellesa a l'estètica medieval, Els límits de la interpretació, Sis passejades pels boscos narratius, Lector in fabula, Apocalíptics i integrats, Sobre Literatura, A la recerca de la llengua perfecta, Història de la bellesa, Història de la lletjor.