Homo mensura

Expressió que significa que «l'home és la mesura de totes les coses». Aquesta expressió forma part de la frase que s'atribueix a Protàgores: «L'home és la mesura de totes les coses, de les quals són en tant que són i de les quals no són en tant que no són» (Sobre la veritat ).

Aquesta frase ha estat interpretada de les més diverses maneres, però sembla clar que Protàgores es refereix a l'home individual, i usa el terme «mesurada» (métron) en el sentit de criteri. Així, significaria que cada individu humà és el criteri del que és, la qual cosa desemboca en un subjectivisme extrem que implica que no hi ha més realitat que les aparences, que es manifesten a l'home en la percepció. D'aquesta manera la percepció passa a ser el criteri (particular) amb que es regeix l'home, desapareix tota possibilitat d'accedir a una impossible veritat, i fins i tot es dilueix la concepció mateixa de la physis.

Demòcrit, a qui es remunta la distinció entre qualitats primàries i secundàries, també havia afirmat que totes les sensacions eren subjectives (calenta i fred, dolç i amarg, no tenen autèntica realitat en la naturalesa), però podien ser explicades com una interacció entre els àtoms del nostre cos i els de els objectes percebuts. Així, sustentava una physis com a realitat permanent: els àtoms i el buit. En canvi, en el subjectivisme i escepticisme de Protàgores desapareix la physis mateixa.

Ja en l'antiguitat es va discutir el sentit d'aquesta frase de Protàgores que està en el començament de la seva obra Sobre la veritat. Plató, Aristòtil i Sext Empíric, entre d'altres, es van ocupar de l'anàlisi d'aquesta sentència, i van coincidir a atribuir-li l'esmentat significat de subjectivisme extrem. Plató tracta aquesta qüestió en el Teetet (152b, veure text ), on afirma que si el mateix vent és fred per a mi que ho sento fred, i és calent per a tu que ho asseguis calent, significa això que el vent és en si mateix alhora fred i calent, o que el vent no és en si mateix ni fred ni calent? És a dir, pot dir-se davant això:

1) que en un objecte coexisteixen totes les propietats percebudes per qualsevol, però que algunes són percebudes per uns i unes altres per uns altres;

2) que les propietats perceptives no tenen existència independentment de l'objecte, sinó que es fan en el moment en què són percebudes per i per al perceptor.

L'opció 1 suposa que les qualitats sensibles existeixen independentment del perceptor, encara que la percepció no pot captar-les totes i està condicionada per cada perceptor; l'opció 2 suposa la posició profundament escèptica i absolutament subjectivista que és la que Plató atribueix a Protàgores, al com critica també pel seu antropocentrisme en haver posat a l'home com a criteri (per què no al porc, per exemple?, es pregunta Plató), i al que ataca per voler aparèixer com a savi (si res és veritat, què li autoritza a ensenyar?). També Sext Empíric glossa la sentència de Protàgores així: «la veritat és relativa, ja que tot el que apareix o sembla a algú és, al seu torn, real en relació a ell». Per la seva banda, Aristòtil

(Metafísica, 1053a31), a més d'assenyalar el subjectivisme de Protàgores, critica l'ús que fa de la noció de «mesura», i conclou que sembla que hagi dit alguna cosa profund quan, en realitat, no ha dit veritablement res.