Autor:Quine, Williard Van Orman

Lògic i filòsof nord-americà, nascut a 1908 en Akron, Ohio, EUA Va estudiar matemàtiques i filosofia en Oberlin i va ser professor a Harvard, universitat on transcorre tota la seva carrera i on coneix a Alfred North Whitehead i Herbert Feigl, membre destacat del Cercle de Viena, qui li va suggerir freqüentar els cursos de Rudolf Carnap a Praga i Viena. A Varsòvia entra en contacte amb els lògics Lesniewski, Lukasiewicz i Tarski. Russell i Carnap són els filòsofs que més han influït en les seves idees. És considerat un dels filòsofs de major importància en l'àmbit anglosaxó i un dels principals en l'àmbit de la filosofia analítica. Les seves obres abasten no només estudis fonamentals sobre lògica matemàtica i filosofia del llenguatge, sinó també qüestions centrals d'epistemologia i ontologia. Va morir a Boston, Massachusetts, el 25 de desembre de 2000.

Els seus assajos més característics són Sobre el que hi ha (1948) i Dos dogmes de l'empirisme (1951); aquest últim suposa la seva crítica més profunda al positivisme lògic. Un d'aquests «dogmes» és la distinció entre veritats analítiques i veritats sintètiques, que critica per no haver-se traçat mai una neta distinció entre elles i perquè l'analiticitat precisa de la sinonímia per ser definida i aquesta d'aquella, amb el que mai se supera una definició circular.

El segon dels dogmes és el reductivisme, o la creença positivista en què, per a tot enunciat amb sentit, hi ha una experiència, lògicament formulable que ho confirma. Tots dos dogmes resulten ser dos falsos pilars sobre els quals se sosté l'empirisme lògic. Aquest reduccionisme, a més, remet al criteri empirista de significat, i aquest suposa que els enunciats poden confirmar-se o refutar-se individualment. Quine, en canvi, sosté que només poden sotmetre's a confirmació o refutació conjunts de creences teòriques (tesis de Duhem-Quine), o una teoria considerada en la seva globalitat. Per això, no hi ha enunciats inamovibles, ni tan sols les tradicionals veritats analítiques; tot pot ser refutat per l'experiència, encara que no d'una manera particular, quan aquesta imposa un canvi total al nostre sistema de creences. Pel mateix, tampoc són els enunciats singulars els portadors de significat, sinó que aquest s'aplica només a la teoria general o a conjunts d'enunciats (holisme semàntic). L'única excepció a aquest principi és l'enunciat observacional. Només aquesta classe d'enunciats, juntament amb les teories, tenen significat empíric: el que determina precisament un conjunt d'estímuls sensorials -l'estimulació no verbal-, que poden considerar-se constants d'individu a individu. Per tots els altres enunciats d'una teoria -i d'un llenguatge-, no hi ha significats unívocs ja donats, sinó només aquells que se'ls atribueix convencionalment per les conductes dels parlants. Una de les qüestions important que ha de resoldre una teoria és el problema de la referència del llenguatge que usa: tota teoria, transcrita en un llenguatge lògic, compromet a una ontologia, o obliga a un compromís ontològic. L'ontologia d'una teoria consisteix a dir a quins objectes es refereix o quins són els objectes que cal reconèixer en un marc extralingüístico. Quine es decideix per un nominalisme mitigat. A part dels objectes físics, en la seva teoria lògica només tenen referent els quantificadors: l'exigència de referent pot eliminar-se dels noms i dels predicats, però no de les variables lligades. Cap variable lligada s'empra amb sentit sense un àmbit de valor al fet que referir-se. Per això, «ser significa ser el valor d'una variable lligada». La qüestió de preguntar-se pel que hi ha és en filosofia més necessària i adequada que en les ciències empíriques: en totes es passa del concret i observacional al general i teòric; en totes hi ha un ascens semàntic cap a la teoria, que facilita la comprensió sobre allò que s'està parlant mitjançant la vestidura lingüística,però, si sempre es parla del món -en definitiva, del fons d'estimulació no verbal-, a la filosofia li competeix pròpiament l'anàlisi crítica de la creença en l'existència d'objectes físics i de classes. En això, i no en cap mètode radicalment diferent, estreba la diferència entre filosofia i ciència: no hi ha una demarcació dràstica entre una i una altra (veure cita i veure text).

• Bibliografia:Obres de W. V. O. Quine