Diferència entre revisions de la pàgina «Omne quod movetur ab alio movetur»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "Aquino, Tomàs de" a "Auino, Tomàs d'") |
m (Text de reemplaçament - "Auino" a "Aquino") |
||
Línia 2: | Línia 2: | ||
Expressió llatina que significa «tot el que es mou és mogut per un altre». Amb aquesta expressió es designava la tesi [[aristotelisme|aristotèlica]] segons la qual tot quant es mou ha d'estar mogut per algun motor (''Física ''VII, 1, 241b), raó per la qual, allò que es mou no té en sí el principi del seu moviment i, per tant, precisa d'un [[primer motor|primer motor]] ([[Recurs:Aristòtil: el primer motor.|veure text]] ). | Expressió llatina que significa «tot el que es mou és mogut per un altre». Amb aquesta expressió es designava la tesi [[aristotelisme|aristotèlica]] segons la qual tot quant es mou ha d'estar mogut per algun motor (''Física ''VII, 1, 241b), raó per la qual, allò que es mou no té en sí el principi del seu moviment i, per tant, precisa d'un [[primer motor|primer motor]] ([[Recurs:Aristòtil: el primer motor.|veure text]] ). | ||
− | En l'Edat Mitjana aquesta expressió serà represa pels filòsofs vinculats a la tradició aristotèlica. Així, al segle XIII, [[Autor: | + | En l'Edat Mitjana aquesta expressió serà represa pels filòsofs vinculats a la tradició aristotèlica. Així, al segle XIII, [[Autor:Aquino, Tomàs d' (sant)|Sant Tomàs]] , en una de les seves [[cinc vies|cinc vies]], adaptarà aquesta tesi aristotèlica per utilitzar-la com a argument per demostrar l'existència de [[Déu|Déu]]. Duns Escot, en canvi, va sustentar que aquest principi no sempre és aplicable ja que, segons ell, alguns éssers es mouen per si mateixos mitjançant una forma d'«acte virtual». |
Des de l'àmbit de la física, aquesta tesi plantejava el problema de l'explicació dels anomenats moviments violents, i especialment del moviment dels projectils, ja que un projectil, una vegada llançat, perd el contacte amb el «motor» encara que, no obstant això, en contra del manifestat per la sentència a la qual ens estem referint, segueix movent-se. Per superar aquesta dificultat es va crear la teoria de l'[[ímpetu, teoria de l'|''ímpetus'']]. En l'època moderna, des que [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]] primer, i [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] després, formulessin el principi d'inèrcia, que posteriorment va ser sistematitzat per [[Autor:Newton, Isaac|Newton]] i integrat en el ''corpus'' teòric de la denominada [[mecànica clàssica newtoniana|mecànica clàssica]] o newtoniana, aquesta tesi va quedar completament abandonada. | Des de l'àmbit de la física, aquesta tesi plantejava el problema de l'explicació dels anomenats moviments violents, i especialment del moviment dels projectils, ja que un projectil, una vegada llançat, perd el contacte amb el «motor» encara que, no obstant això, en contra del manifestat per la sentència a la qual ens estem referint, segueix movent-se. Per superar aquesta dificultat es va crear la teoria de l'[[ímpetu, teoria de l'|''ímpetus'']]. En l'època moderna, des que [[Autor:Galilei,_Galileu|Galileu]] primer, i [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] després, formulessin el principi d'inèrcia, que posteriorment va ser sistematitzat per [[Autor:Newton, Isaac|Newton]] i integrat en el ''corpus'' teòric de la denominada [[mecànica clàssica newtoniana|mecànica clàssica]] o newtoniana, aquesta tesi va quedar completament abandonada. |
Revisió del 19:20, 21 març 2015
Expressió llatina que significa «tot el que es mou és mogut per un altre». Amb aquesta expressió es designava la tesi aristotèlica segons la qual tot quant es mou ha d'estar mogut per algun motor (Física VII, 1, 241b), raó per la qual, allò que es mou no té en sí el principi del seu moviment i, per tant, precisa d'un primer motor (veure text ).
En l'Edat Mitjana aquesta expressió serà represa pels filòsofs vinculats a la tradició aristotèlica. Així, al segle XIII, Sant Tomàs , en una de les seves cinc vies, adaptarà aquesta tesi aristotèlica per utilitzar-la com a argument per demostrar l'existència de Déu. Duns Escot, en canvi, va sustentar que aquest principi no sempre és aplicable ja que, segons ell, alguns éssers es mouen per si mateixos mitjançant una forma d'«acte virtual».
Des de l'àmbit de la física, aquesta tesi plantejava el problema de l'explicació dels anomenats moviments violents, i especialment del moviment dels projectils, ja que un projectil, una vegada llançat, perd el contacte amb el «motor» encara que, no obstant això, en contra del manifestat per la sentència a la qual ens estem referint, segueix movent-se. Per superar aquesta dificultat es va crear la teoria de l'ímpetus. En l'època moderna, des que Galileu primer, i Descartes després, formulessin el principi d'inèrcia, que posteriorment va ser sistematitzat per Newton i integrat en el corpus teòric de la denominada mecànica clàssica o newtoniana, aquesta tesi va quedar completament abandonada.