Recurs:Hegel: del bell i les seves formes

Georg W. F. Hegel

(Hegel, Del bell i les seves formes (Estètica), Col. Austral, EspasaCalpe, Argentina. Buenos Aires, 1946, pàg. 3345. Versió espanyola de la traducció francesa de Charles Bénard de les Lliçons sobre l'estètica, publicades amb el títol de Esthétique, 2 ’vols., París; 1875., Aquestes lliçons van ser recollides pel deixeble d'Hegel, G. Hotto, qui va iniciar la seva publicació en 1835, és a dir, quatre anys després de la mort del seu mestre. Del bell i les seves formes és el primer dels tres volums que, en aquesta edició espanyola, presenten l'estètica hegeliana. Els altres dos porten en ella, respectivament, els títols de Sistema de les arts i Poètica)

En el llindar de tota ciència es presenta aquesta doble qüestió: Existeix l'objecte d'aquesta ciència? Quin és?

En les ciències ordinàries no presenta cap dificultat la primera d'aquestes dues qüestions. Fins i tot, no es planteja. Seria ridícul preguntar-se si en geometria hi ha una extensió; en astronomia, si el sol existeix. No obstant això, fins i tot en el cercle de ciències no filosòfiques, pot sorgir el dubte sobre l'existència del seu objecte, com en la psicologia experimental i en la teologia pròpiament dita.

Quan aquests objectes no ens són donats pels sentits, sinó que els trobem en nosaltres com a fets de consciència, podem preguntar-nos si no són més que simples creacions del nostre esperit. Així, el bell ha estat representat com si no tingués realitat fora de nosaltres mateixos, sinó com un sentiment, com una fruïció, com una cosa purament subjectiva.

Aquest dubte i aquesta qüestió desperten en nosaltres la necessitat més elevada de la nostra intel·ligència, la veritable necessitat científica, en virtut de la qual un objecte no pot ser-nos proposat sinó a condició de ser demostrat com a necessari.

Aquesta demostració científicament desenvolupada satisfà alhora les dues parts del problema. Dóna a conèixer, no sols si l'objecte és, sinó que és.

En el que concerneix el bell en les arts i per a provar que és necessari, caldria demostrar que l'art o el bell són resultats d'un principi anterior. Estant fora de la nostra ciència aquest principi, no ens queda més que acceptar la idea de l'art com una espècie de lema o corol·lari; el que, d'altra banda, té lloc en totes les ciències filosòfiques quan les hi tracta aïlladament; perquè, formant totes elles part d'un sistema que té per objecte el coneixement de l'univers com un tot organitzat, estan en mútua relació i se suposen recíprocament. Són com els anells d'una cadena que es tanca sobre si mateixa, formant un cercle Així, demostrar la idea del bell per la seva naturalesa essencial i necessària, és una tasca que no hem de realitzar aquí i que pertany a l'exposició enciclopèdica de la filosofia íntegrament.

El que és pertinent fer en aquesta introducció, és examinar els principals aspectes sota els quals el sentit comú es representa ordinàriament la idea del bell en l'art. Aquest examen crític ens servirà de preparació per a la intel·ligència dels principis més elevats de la ciència. Col·locant-nos en el punt de vista del sentit comú, sotmetrem a examen les següents proposicions:

• a) L'art no és un producte de la naturalesa, sinó de l'activitat humana.
• b) Està essencialment fet per a l'home i, com es dirigeix als sentits, recorre més o menys al sensible.
• c) Té la seva fi en si mateix.

a) L'art com a producte de l'activitat humana

A aquesta manera de considerar l'art es lliguen diversos prejudicis que és necessari refutar.

1r Trobem primer la vulgar opinió que l'art s'aprèn conforme a regles. Però el que els preceptes poden comunicar es redueix a la part exterior, mecànica i tècnica de l'art; la part interior i viva és el resultat de l'activitat espontània del geni de l'artista. L'esperit, com una força intel·ligent, saca del seu propi fons el ric tresor d'idees i formes que escampa per les seves obres.

No obstant això, per a evitar un prejudici no cal caure en l'altre extrem, dient que l'artista no té necessitat de la pròpia consciència, perquè en el moment que crea ha de trobar-se en un estat particular de l'ànima que exclou la reflexió; a saber, la inspiració. Sens dubte, hi ha en el talent i en el geni un element que no brolla més que de la naturalesa; però necessita ser desembolicat per la reflexió i l'experiència. A més, totes les arts tenen un costat tècnic que no s'aprèn més que pel treball i l'hàbit. L'artista necessita, per a no veure's detingut en les seves creacions, aquesta habilitat que li confereix mestratge i li permet disposar fàcilment dels materials de l'art.

Però això no és tot: com més alt estigui col·locat l'artista en l'escala de l'art, més ha d'haver penetrat en les profunditats del cor humà. Sota aquest aspecte hi ha diferència entre les arts. El talent musical, per exemple, pot desenvolupar-se en una extremada joventut, aliar-se a una gran mediocritat d'esperit i a la feblesa de caràcter. Una altra cosa ocorre amb la poesia. És aquí, sobretot, on el geni, per a produir una cosa madura, substancial i perfecte ha d'haver-se format en l'experiència de la vida i per la reflexió. Les primeres produccions de Schiller i Goethe es fan notar per la manca de maduresa, per una verdor salvatge i per una barbàrie aterridora. Va ser a una edat madura a la qual es deuen aquestes obres profundes, plenes i sòlides, fruits d'una veritable inspiració, i treballades amb aquesta perfecció de manera que el vell Homer ha sabut donar als seus cants immortals.

2n Una altra manera de veure, no menys errònia, respecte a l'art considerat com a producte de l'activitat humana, es refereix al lloc que ocupen les obres d'art comparades amb les de la naturalesa L'opinió vulgar jutja les primeres com a inferiors a les segones, basada en el principi que el que sali de les mans de l'home és inanimat, mentre que els productes de la naturalesa són orgànics, vivents en el seu interior i en totes les seves parts. En les obres d'art la vida no és més que una aparença superficial; el fons és sempre de fusta, de tela, pedres o paraules.

Però no és aquesta realitat exterior i material la que constitueix l'obra d'art; el seu caràcter essencial és l'ésser una creació de l'esperit, el fet de pertànyer al domini de l'esperit, el fet d'haver rebut el baptisme de l'esperit; en una paraula, no representar més que el que ha estat concebut i executat sota la inspiració i la veu de l'esperit. Allò que ens interessa veritablement, és el realment significatiu en un fet o en una circumstància, en un caràcter, en el desenvolupament o desenllaç d'una acció. L'art l'aprehèn i ens el manifesta de manera més viva, més pura i clara que com es troba en els objectes de la naturalesa o en els fets de la vida real. Heus aquí per què les creacions de l'art són més elevades que els productes de la naturalesa. Cap existència real expressa l'ideal com l'expressa l'art.

D'altra banda, sota la relació de l'existència exterior, l'esperit sap donar a allò que saca de si mateix, a les seves pròpies creacions, una perpetuïtat, una durada que no tenen els éssers peribles de la naturalesa.

3r Aquesta elevada posició pròpia de les obres d'art, sofreix també la crítica d'un altre prejudici del sentit comú. La naturalesa i les seves produccions són, es diu, obres de Déu, de la seva saviesa i bondat; els monuments de l'art no són més que obres de l'home. Prejudici que consisteix a creure que Déu no obra en l'home i per l'home, i que el cercle de la seva activitat no s'estén fora de la naturalesa. És aquesta una opinió falsa, encara que no es pot descartar to talment si volem formar-nos una veritable idea de l'art. Lluny d'això, és la proposició contrària la veritable: Déu obté molt més honor i glòria de l'activitat de l'esperit que del fet de produir de la naturalesa; perquè no solament hi ha alguna cosa de diví en l'home, sinó que el diví es manifesta en ell sota una forma molt més elevada que en la naturalesa. Déu és esperit i, per conseqüència, l'home és el seu veritable intermediari i el seu òrgan. En la naturalesa, el mitjà pel qual Déu es revela és d'existència purament exterior. El que no se sap a si mateix és més inferior en dignitat que el conscient.

b) Principi i origen de l'art

L'art està reconegut com una creació de l'esperit. Pot, doncs, preguntar-se quina necessitat té l'home de produir obres d'art. Aquesta necessitat és accidental, és un capritx o una fantasia, o bé una tendència fonamental de la nostra naturalesa?

L'art té el seu origen en el principi en virtut del qual l'home és un ésser que pensa, que té consciència de si; és a dir, que no solament existeix, sinó que existeix per a si. Ser en si i per a si, és reflexionar sobre si mateix, prendre's per objecte del seu propi pensament i per això desembolicar-se com a activitat reflexiva; heus aquí el que constitueix i distingeix a l'home, la qual cosa li fa esperit. Ara bé, aquesta consciència de si mateix l'obté l'home de dues maneres: teòrica l'una, pràctica l'altra; una, per la ciència; l'altra, per l'acció. Per la ciència, quan es coneix a si mateix en el desplegament de la seva pròpia naturalesa, o es reconeix en l'exterior, en el que constitueix l'essència o raó de les coses. Per l'activitat pràctica, quan una tendència li empeny a manifestar-se en l'exterior, en el que li envolta, i així a reconèixer-se en les seves obres. Aconsegueix aquesta fi pels canvis que fa sofrir als objectes físics, als quals marca amb el seu segell, i en els quals reconeix les seves pròpies determinacions.

Aquesta necessitat revesteix diferents formes, fins a arribar a aquella manera de manifestació de si mateix en les coses exteriors que anomenem art. Tal és el principi de tota acció i de tot saber. L'art troba en ell el seu origen necessari. Quin sigui el seu caràcter especial i distintiu, per oposició a la manera de manifestar-se l'activitat política, religiosa i científica, és el que veurem més endavant.

Però aquí tenim més d'una falsa opinió que refutar al que concerneix l'art com dirigint-se a la sensibilitat de l'home i provenint més o menys del principi sensible.