Qualia

Qualia és el plural de quale (del llatí qualis que etimològicament significa "com és"). En filosofia es fa servir per definir un concepte de l'experiència mental: la vivència personal i subjectiva de les coses. Així, doncs, els qualia no poden ser objectius, sinó profundament subjectius (i, fins i tot, solipsistes). Per altra part, també s'ha emprat aquest terme per designar l'antiga categoria aristotèlica de la qualitat. Alguns autors també ham emprat el terme qualia com a sinònim dels sense-data, o dades sensorials. En aquest sentit els qualia serien com les dades sensorials, però mentre que aquestes serien concretes els qualia serien universals. I, a més, el concepte de qualia es relaciona també amb les anomenades qualitats secundàries que va introduir Locke.

Per a Goodman, per exemple, l'anàlisi científica de la percepció, dels qualia, dels sense data o com vulguem anomenar-los, li va portar a considerar la realitat, els fets, com un artifici originat per símbols.

Els qualia i els seus defensors

Actualment, i especialment en l'àmbit de la filosofia de la ment, en les neurociències i en les ciències cognitives, el terme qualia fa referència a les experiències de la ment, a com la ment -el "jo" - registra les experiències, les emocions i les sensacions. Els filòsofs sovint utilitzen el terme qualia (singular quale) per referir-se als aspectes que consideren introspectivament accessibles i fenomènics de les nostres vides mentals.

Així, un quale és tota sensació, emoció o experiència que es tradueix en una vivència conscient, és a dir, en una concreta i personal interpretació subjectiva d'això que s'ha viscut i es destaca el principi segons el qual qualsevol experiència, encara que sigui realitzada en comú, és viscuda de manera personal i intransferible per cadascun dels subjectes que la comparteixen. En realitat no es pot saber si una experiència compartida és viscuda o no d'idèntica manera, només es pot saber que és personal i intransferible. En aquest ampli sentit del terme, que equivaldria a dir que tenim estats mentals amb propietats qualitatives, és difícil negar que hi ha qualia. El desacord generalment se centra en:

• 1) quins estats mentals tenen qualia, entesos com a qualitats intrínseques dels seus portadors,
• 2) com els qualia es relacionen amb el món físic tant dins com fora del cap, i
• 3) si els qualia es poden, o no, reduir o explicar a partir de propietats estrictament físiques.

L'estatus de qualia es debat en la filosofia en gran mesura perquè és fonamental per a una comprensió adequada de la naturalesa de la consciència i per això el problema dels qualia es troba al cor del problema de la relació entre cos i ment.

En general els defensors dels qualia els consideren

• intrínsecs (independents de les cadenes causals o funcionals entre imputs d'estats mentals i outputs d'altres estats mentals, és a dir: són concebuts com a propietats no relacionals, que no canvien depenent de la relació de l'experiència amb altres coses)
• privats (ja que totes les comparacions interpersonals dels qualia són impossibles)
• inefables ( ja que no poden ser comunicats o aprehesos per altres mitjans diferents de l'experiència directa)
• directament accessibles o aprehensibles per la consciència (ja que l'experiència d'un quale és saber que un experimenta directament el quale)
• exclusius dels estats mentals conscients.

Això, segons molts defensors dels qualia, els fa pensar que l'existència dels "qualia" condueix a la separació de dos conceptes: el de la ment en el "jo" subjectiu i el del cervell pel que fa al seu suport físic i material -amb independència o no del fet que sigui també l'origen de la ment conscient. Els defensors d'una concepció forta dels qualia generalment adopten una perspectiva dualista també forta.

Per tal de defensar el caràcter irreductible dels qualia a fenòmens purament físics diversos filòsofs han proposat una sèrie d'experiments mentals. Entre ells Searle va proposar l'«experiment mental» de l'habitació xinesa, en el qual Searle (veg. text de Searle sobre l'habitació xinesa) ataca directament la concepció funcionalista segons la qual el pensament pot ser representat com un conjunt de funcions i arremet també contra les tesis de l'anomenada intel·ligència artificial (IA) forta, i assenyala que –segons ell–, un computador digital no té veritable comprensió. Instanciar un programa correcte no és suficient per a tenir una ment, i per això s'oposa a l'equació ment/cervell = programari/maquinari. De fet no és un experiment mental adreçat a mostrar la irreductibilitat dels qualia pròpiament dits, però sí que indirectament relaciona els qualia amb el concepte de comprensió semàntica, i per això alguns autors apel·len a l'experiment mental de Searle per defensar les característiques mentals irreductibles dels qualia.

Un altre de les famoses argumentacions relacionades amb els qualia és la del famós text What is it like to be a bat? de Thomas Nagel. En aquest text, Nagel argumenta que les teories materialistes de la ment ometen el component essencial de la consciència, és a dir, que hi ha alguna cosa que és (o se sent) com ser un particular i conscient. Argumenta que un organisme té estats mentals conscients, "si i només si hi ha alguna cosa que és com si fos aquest organisme -alguna cosa que fa que l'organisme sigui el mateix". Segons Nagel un caràcter subjectiu de l'experiència no pot ser explicat per cap sistema d'estats funcionals o intencionals, de manera que la consciència no es pot explicar sense el caràcter subjectiu de l'experiència, i el caràcter subjectiu de l'experiència és un fenomen mental que no es pot reduir al materialisme.

Però de la munió d'experiments mentals relacionats amb els qualia, el més destacat és el que va proposar Frank Jackson conegut com l'experiment mental de «Mary en colors», o de «l'habitació de Mary », conegut també com argument del coneixement, en el qual es vol destacar la impossibilitat que els qualia es puguin reduir a purs fenòmens físics. Aquest experiment mental, emprat per Fank Jackson i desenvolupat per molts autors (per exemple Fodor, Block, Thomas Nagel) i àmpliament discutit, es proposa demostrar que és possible que dos sistemes siguin funcionalment idèntics encara que siguin mentalment diferents. Tal distinció pot donar-se a causa de la presència dels qualia. D'aquesta manera, Jackson argumenta que el funcionalisme seria incapaç de donar compte tant de les propietats qualitatives dels estats mentals fenomenològics com de les propietats semàntiques dels estats mentals intencionals. Vegeu «Mary en colors» i L'habitació de Mary.

Hi ha molts altres experiments mentals semblants, com l'experiment mental dels zombis o de les qualitats absents -éssers que actuen exactament igual que nosaltres, però no tenen qualia-, o el dels qualia invertits -persones que, sense ser conscients d'això, tenen invertits, per exemple, el blau i el vermell-. Tots aquests experiments mentals a favor dels qualia tenen una estructura semblant: presenten una situació, força extrema i inversemblant que ens condueixen a una conclusió que se'ns presenta com a lògica i que ens porta a pensar que estem davant una refutació del caràcter material d'algun procés humà mental.

Crítiques als qualia

Els filòsofs, eliminativistes, fisicalistes i alguns funcionalistes, han criticat, en general, la concepció mateixa dels qualia com a entitats amb les propietats esmentades més amunt (intrínseques, privades, inefables, directament accessibles, i exclusives dels estats conscients). Una de les crítiques més punyent és l'elaborada per Dan Dennett, però molts altres autors han criticat la noció de qualia tal com s'ha exposat anteriorment. Entre ells hi ha, per exemple, Sidney Shoemaker, Paul i Patrícia Churchland, Rodolfo Llinàs, C. I. Lewis i molts altres.

Segons Dan Dennett, i fent referència a l'experiment mental de Mary en colors, Mary podria conèixer, en virtut del seu immens saber, "exactamente quins efectes -descrits en termes neurofisiològics- tindria cada color sobre el seu sistema nerviós " i també, quins pensaments tindria una vegada que s'enfronta amb les experiències cromàtiques rellevants, fins i tot abans de tenir-los efectivament: "perquè, després de tot, la «mera disposició» a pensar sobre això o allò no és un dels seus famosos qualia, no?". En efecte, donat que en principi es suposa que els pensaments no són el tipus d'estats mentals que haurien de ser afectats per l'argument del coneixement (en la mesura en què seria possible donar-ne compte d'ells en termes d'estat físico-funcionals), Mary podria anticipar algunes reaccions que tindria en veure coses colorades entre les quals ens trobaríem pensaments com "Així és com és veure alguna cosa vermella" i coses per l'estil.

Dan Dennett proposa una alternativa al model tradicional del funcionament mental basat en una perspectiva neodarwinista. Per això es proposarà un mètode per a l'estudi de la consciència, l'heterofenomenologia, i atacarà el que ell anomena "materialisme cartesià" (que seria un model que es deriva del dualisme metafísic cartesià. Una vegada enderrocat el dualisme i esborrada la ment immaterial, queda encara de manera residual l'esquema mental del teatre cartesià, o cervell comandat per una central general que pren les decisions en darrera instància, en el sentit criticat per Gilbert Ryle). Segons Dennett els qualia han de pertànyer a algun dels subsistemes cerebrals, optimitzats i desenvolupats mitjançant el procés de selecció natural que ha sofert la espècie humana durant milions d'anys, i tenir una determinada funció dins d'ell. Entre aquestes funcions presents en el cervell es troben les sensacions, els colors, les disposicions reactives, els instints, etc., que han estat desenvolupades per processos d'adaptació i que són tan físiques i es poden estudiar per mitjans empírics com el sistema endocrí o el digestiu, encara que el seu estudi pot presentar dificultats tècniques.

Paul Churchland, per exemple (que també critica el concepte dels qualia), indica que, segons ell, quan Mary sortís de l'habitació, ni tan sols tindria la capacitat de veure ni saber què és el color vermell, però no pels arguments de Jackson i els defensors del qualia, sinó perquè un cervell ha d'aprendre i desenvolupar com veure colors i per això els patrons s'han de desenvolupar en la secció V4 de l'escorça visual. Aquests patrons es formen a partir de l'exposició a longituds d'ona de la llum i aital exposició cal que es produeixi durant les primeres etapes del desenvolupament del cervell. En el cas de Mary, les identificacions i categoritzacions de color només seran referides a representacions de blanc i negre. En aquest sentit considera la situació de Mary, pel que fa als colors, semblant a les dels nens feréstecs o salvatges que, perquè no han estat socialitzats amb humans, no poden desenvolupar el llenguatge.

Des de l'àmbit de la neurobiologia Rodolfo Llinàs argumenta (com ho ha fet Dennett) que els qualia són productes de l'evolució necessaris per a la supervivència d'un organisme i físicament són un producte de l'oscil·lació neuronal. Llinás dóna com a prova l'anestèsia del cervell i posterior estimulació del sistema límbic per demostrar que els qualia es poden "desactivar" canviant només la variable d'oscil·lació neuronal (activitat cerebral elèctrica local), mentre que totes les altres connexions romanen intactes, argumentant fortament un origen oscil·latori-elèctric dels qualia, o aspectes importants d'ells.

C. I. Lewis empra la distinció entre «saber que» (knowledge that, que es refereix a informació) i «saber com» (knowledge how, que es refereix a habilitats) i l'aplica als casos de qualia. Lewis discuteix l'argument de l'habitació de Mary (veg. l'habitació de Mary i està d'acord amb la conclusió de l'argument segons el qual Mary no pot aprendre el que sembla vermell a través dels seus estudis monocromàtics. Però ell diu que això no és rellevant. L'aprenentatge teòric transmet informació, però experimentar qualia no transmet informació, sinó que comunica habilitats. Quan Mary veu el vermell, no rep informació realment nova, però sí que adquireix noves habilitats: ara pot recordar què és el vermell, imagina altres coses vermelles i reconèixer altres casos de vermell. Tanmateix, en l'experiment de pensament, Mary, tancada en la seva habitació, només pot utilitzar l'aprenentatge basat en el «saber que», i se li impedeix utilitzar l'experiència per obtenir el «saber com», que li permetria recordar, imaginar i reconèixer el color vermell. Lewis, doncs, en sustentar que la informació (el «saber que») i la capacitat (el «saber com») són coses potencialment diferents, conclou que el fisicisme encara és compatible amb la conclusió que Mary obté un nou saber en ser alliberada de l'habitació monocromàtica. També aplica aquesta distinció a altres instàncies de qualia, com en el cas de l'experiment mental de Thomas Nagel sobre què és ser un rat penat. Per Lewis "ser un ratpenat" és una habilitat, de manera que es tracta d'un «saber com» (knowledge how).

Per altra part, una de les crítiques a l'«argument del coneixement» derivat de l'experiment mental de l'habitació de Mary procedeix del seu autor mateix, ja que si bé inicialment el filòsof australià Frank Jackson va utilitzar l'argument per establir un tipus de dualisme, segons el qual determinats estats mentals, especialment els qualitatius, no són físics. i va defensar una versió modesta de l'epifenomenalisme (l'opinió segons la qual determinats estats mentals no són físics i que, tot i que se'ls fa aparèixer per les manifestacions físiques, no provoquen cap canvi en el món físic), posteriorment el mateix Jackson va rebutjar l'argument del coneixement, així com altres arguments contra el fisicalisme i va concloure que els arguments basats en la intuïció contra el fisicalisme (com l'argument del coneixement i l'argument zombi) en última instància són enganyosos.

Vegeu «Mary en colors» i L'habitació de Mary.

---