Destí

(del llatí destinés, fixar, decidir, destinar)

Creença que el futur humà està determinat. Encara que en l'actualitat es recorre popularment al destí per a donar raó d'esdeveniments, generalment temuts, que cauen més enllà de la voluntat humana, l'origen del concepte en l'antiguitat es deu més aviat a la necessitat de donar un sentit coherent al conjunt de la vida humana; com la coherència i sentit de molts ens són desconeguts, se suposa que són atribuïbles a un poder sobrehumà de naturalesa indefinida. Al món homèric, aquest poder domina sobre homes i déus, i és personificat en la Moira, els decrets de la qual, justs i necessaris, d'altra banda, tenen més aviat el caràcter d'obligació moral; per això els herois grecs poden oposar-se al destí (vegeu la citació), no sense algun càstig per part de Némesis. F.M. Cornford situa la destinació, moira, en el mateix complex de termes que physis i nomos,que tenen en comú la seva referència a un principi ordinador de la naturalesa, física i humana, que ens permet comprendre-la. El destí de cada persona, és la part o el lot que aquell escull per a ella (eimarméne, distribució); aquesta distribució de la destinació l'entenen els estoics com una successió d'esdeveniments regits necessàriament per causes, i ells són els primers a discutir sobre els problemes que, per la llibertat de l'individu, planteja la necessitat causal del destí que tot ho embolica. No d'escàs interès són les discussions lògiques dels estoics amb els megàrics sobre els futurs contingents, l'«argument mandrós» (vegeu la citació) i l'«argument dominador».

Amb el cristianisme la destinació queda racionalment dominada per l'afirmació de la providència i, a nivell més teològic, la de la predestinació.

En l'actualitat, la referència al destí no pot ser entesa més que com a figura literària del futur o, si per ventura, metàfora per a al·ludir a l'aspecte inescrutable i inabordable, en tota la seva profunditat, de l'esdevenir de la vida humana. La insistència racional en què no hi ha més «destí» ni un altre futur que el que l'home prepara amb el seu present no aconsegueix evitar, no obstant això, el quotidià «argument mandrós» del que diu que «el que serà, serà», no entenent per tal cosa que «succeirà el que succeirà», sinó que succeirà el que ha de succeir (veg. text).

Vegeu fatum, moira.