Recurs:Text d'Ignacio Ramonet sobre la globalització

 IMPACTE DE LA GLOBALITZACIÓ ALS PAÏSOS EN DESENVOLUPAMENT

Ignacio Ramonet

Dos fenòmens centrals i imbricats caracteritzen avui al nostre planeta: d’una banda, tots els Estats participen de la dinàmica globalitzadora i, al mateix temps, el món assisteix a la revolució de la informació. Es tracta d’un procés important, comparable al del pas de l’economia agrària al de l’economia industrial. Vivim una segona revolució capitalista, el nom de la qual és: globalization. I què és en definitiva la globalització? Es tracta de la interdependència i de la imbricació cada cop més estreta de les economies de nombrosos països, sobretot el sector financer, ja que la llibertat de circulació de capitals, de fluxos financers, és total i fa que aquest sector domini, molt àmpliament, l’esfera econòmica.

La globalització arriba a tots els racons del planeta, ignorant o passant per alt tant els drets i regles d’individus i empreses com la independència dels pobles o la diversitat de règims polítics.

La globalització és la característica principal del cicle històric inaugurat per la caiguda del mur de Berlín, al novembre de 1989, i la desaparició de la Unió Soviètica, al desembre de 1991. La seva empenta i la seva potència són tals, que ens obliguen a redefinir conceptes fonamentals sobre els quals reposava l’edifici polític i democràtic aixecat a la fi del segle divuit: conceptes com a Estat-nació, sobirania, independència, fronteres, democràcia, Estat benefactor i ciutadania. La globalització no apunta a conquerir els països, sinó els mercats. La seva preocupació no és el control físic dels cossos ni la conquesta de territoris, com va ser el cas durant les invasions o els períodes colonials, sinó el control i la possessió de les riqueses.

La conseqüència de la globalització és la destrucció del col·lectiu, l’apropiació de les esferes pública i social pel mercat i l’interès privat. Actua com una mecànica de selecció permanent, en un context de competència generalitzada. Hi ha competència entre el capital i el treball, però -com els capitals circulen lliurement i els éssers humans són molt menys mòbils- el capital sempre guanya. Els fons privats dels mercats financers tenen ara en els seus mans el destí de moltes empreses nacionals i la sobirania de nombroses nacions i també, en certa manera, la sort o el destí econòmic del món. Els mercats financers poden dictar les seves lleis a les empreses i als Estats. En aquest nou paisatge politicoeconòmic, el financer s’imposa a l’empresari, allò global a allò nacional i els mercats a l’Estat.

En una economia globalitzada ni el capital ni el treball, ni les primeres matèries constitueixen en si mateixos el factor econòmic determinant, sinó que l’important resulta la relació òptima entre aquests tres factors. Per establir aquesta relació, les grans signatures globals no tenen en compte ni les fronteres ni les reglamentacions, sinó només el tipus d’explotació intel·ligent que poden realitzar de la informació, de l’organització del treball i de la revolució en els mètodes de gestió.

Això comporta amb freqüència la ruptura de la cadena de solidaritats a l’interior d’un país. S’arriba així al divorci entre l’interès de les grans multinacionals i el de les petites i mitjanes (fins i tot grans) empreses nacionals, entre l’interès dels accionistes de les grans empreses i el de la col·lectivitat nacional, entre la lògica financera i la lògica democràtica. Les grans empreses multinacionals no se senten concernides, ni de bon tros responsables, per aquesta situació, ja que subcontracten i venen en el món sencer i reivindiquen un caràcter supranacional que els permet actuar amb enorme llibertat, ja que no existeixen, per dir-ho així, institucions internacionals capaces de reglamentar amb eficàcia el seu comportament. La globalització constitueix una immensa ruptura econòmica, política i cultural; sotmet a les empreses i als ciutadans a un diktat únic: "adaptar-se", abdicar de la seva voluntat per obeir al mandat anònim dels mercats financers. La globalització, tal com es desenvolupa actualment, és l’economicisme portat a l’extrem.

Aquesta mundialització condemna per avançat, en nom del "realisme", qualsevol vel·leïtat de resistència i, fins i tot, de dissidència. Els espoderaments proteccionistes, la recerca d’alternatives, les temptatives de regulació democràtica i les crítiques als mercats financers són considerats "arcaics" o fins i tot oprobiosos. La mundialització erigeix a la competència en única, exclusiva, força motriu. Helmut Maucher, un expresident de Nestlé, va declarar per exemple al Fòrum de Davos: "Tant per a un individu, com per a una empresa o un país, l’important per sobreviure en aquest món és ser més competitiu que el veí".

Pobre del govern que no segueixi aquesta línia. "Els mercats ho sancionarien immediatament -va advertir Hans Tietmeyer, expresident del Bundesbank alemany- ja que els polítics estan ara sota control dels mercats financers". Marc Blondel, secretari del sindicat francès Force Ouvrière, va poder verificar això a Davos, el 1996: "En el millor dels casos, els poders públics només són sotscontractistes de les grans multinacionals. El mercat governa; el govern administra". Boutros Boutros-Ghali, exsecretari general de les Nacions Unides, va assenyalar per la seva banda: "La realitat del poder mundial escapa àmpliament als Estats. Això és així perquè la globalització implica l’emergència de nous poders, que transcendeixen les estructures estatals". I qui són, en aquest segle que comença, aquests "nous poders", aquests nous amos del món? Per cert, no constitueixen, com alguns imaginen, una mena d’estat major clandestí que conspiren en les ombres per controlar al món. Es tracta més aviat de forces que es mouen al seu antull gràcies a la globalització, que obeeixen a consignes precises, l’eslògan totalitari de la qual podria ser: "tot el poder als mercats".

George Soros, financer multimilionari, sosté que "els mercats voten tots els dies, per cert; forcen els governs a adoptar mesures impopulars, però indispensables. Són els mercats els que tenen sentit de l’Estat". No obstant això, la globalització mata al mercat nacional, en particular els dels països en desenvolupament, que és un dels fonaments del poder de l’Estat nació. Anul·lant al mercat, modifica el capitalisme nacional i disminueix el paper de les empreses locals i dels poders públics.

Les empreses locals, fins i tot els Estats, ja no disposen dels mitjans per oposar-se als mercats. Queden desproveïdes d’instruments per frenar els formidables fluxos de capital, molts cops purament especulatius, o per oposar-se a l’acció dels mercats contra els seus interessos i els interessos dels ciutadans. En general, els governs se sotmeten a les consignes de política econòmica definides per organismes mundials com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o l’Organització Mundial de Comerç, que exerceixen una vertadera dictadura sobre la política dels Estats.

La globalització no es redueix a la simple obertura de fronteres; tradueix sobretot el creixent poder dels mercats financers, el retrocés dels Estats nacionals i les dificultats per establir poders supranacionals capaços d’orientar-la cap a l’interès general.

Afavorint el lliure flux de capitals i les privatitzacions massives al llarg dels dos últims decennis, els responsables polítics han permès la transferència de decisions capitals (en matèria d’inversions, d’ocupació, de salut, d’educació, de cultura, de protecció del medi ambient), des de l’àmbit públic nacional cap a l’àmbit privat internacional. És per això que actualment més de la meitat de les dues-centes primeres economies del món no pertanyen a països, sinó a empreses privades. Si considerem la xifra de negocis global de les dues-centes principals empreses del planeta, veiem que aquella representa més d’un quart de l’activitat econòmica mundial. No obstant això, aquestes dues-centes firmes empren menys del 0.75 per cent de la mà d’obra del planeta. Mitjançant les fusions, es multiplica el nombre de empreses gegants, el pes de les qual és de vegades superior al dels Estats. La xifra de negocis de General Motors és superior al Producte Intern Brut de Dinamarca; la d’Exxon-Mobil supera el d’Àustria. Cadascuna de les 100 empreses multinacionals més importants ven més que no pas exporta cadascun dels 120 països més pobres del planeta. Les 23 multinacionals més poderoses venen més que no pas exporten alguns gegants del sud del planeta, com a Índia, Brasil, Indonèsia o Mèxic. Aquestes grans empreses controlen el 70 per cent del comerç mundial i amenacen d’asfixiar o absorbir a milers de petites i mitjanes empreses en el món. Els dirigents de les multinacionals i dels grans grups financers i mediàtics mundials tenen la realitat del poder i, a través dels seus poderosos lobbys, s’imposen sobre les decisions polítiques, confiscant en el seu benefici l’economia i la democràcia.

El volum de l’economia financera és 50 vegades superior al de l’economia real i els seus principals actors -els fons de pensió nord-americana, britànics i japonesos- dominen els mercats financers. Davant ells, el pes dels Estats i de les empreses locals, siguin quin siguin, resulta gairebé menyspreable. Cada cop més països que han venut (molts cops malvenut) les seves empreses públiques al sector privat internacional s’han convertit de fet en propietat dels grans grups multinacionals, que actualment dominen sectors sencers de l’economia del sud, servint-se dels Estats locals per exercir pressió sobre els fòrums internacionals i obtenir les decisions polítiques més favorables a la seva dominació global.

Les polítiques d’ajust estructural imposades als països en desenvolupament en els anys vuitanta en el marc del Consens de Washington han donat resultats satisfactoris a escala macroeconòmica, però han significat un cost social exorbitant i contraproductiu. Els governs han "sanejat" les economies únicament per afavorir la inversió internacional i, al mateix temps, han destruït les societats. L’acceleració de la globalització i les crisis financeres dels anys 1997 i 1998 van augmentar aquests perversos efectes. Van provocar una reducció de les despeses públiques en salut i educació en nom de la lluita contra el dèficit fiscal i un augment de les desigualtats i de la pobresa. És cert que als països en desenvolupament aquestes no són producte exclusiu de les polítiques d’ajust, però és innegable que aquestes polítiques han contribuït a acréixer-les.

Actualment, tant les estructures d’Estat com les econòmiques i socials dels països en desenvolupament han estat escombrades. L’Estat es desploma una mica en totes parts. Es desenvolupen zones on no hi ha el dret, una sort d’entitats caòtiques ingovernables al marge de tota legalitat on s’ha recaigut en un estat de barbàrie en què només les màfies imposen la seva llei. Apareixen nous perills: crim organitzat, delinqüència explosiva, inseguretat generalitzada, xarxes mafioses, fanatismes ètnics o religiosos, corrupció massiva, etcètera.

L’abundància de béns i el progrés de la tècnica aconsegueixen nivells sense precedents als països rics i desenvolupats, però als països en desenvolupament el nombre de què no tenen sostre, treball, medicaments ni prou per alimentar-se, augmenta sense parar. Sobre els 4,500 milions de persones que viuen als països en desenvolupament, més d’un terç (o sigui 1,500 milions) no té accés a l’aigua potable. El 20 per cent dels nens no ingereix les calories o proteïnes suficients i al voltant de 2 mil milions de persones, un terç de la humanitat, pateix d’anèmia.

La globalització ve acompanyada d’un impressionant procés de destrucció. Desapareixen indústries senceres en totes les regions, amb els patiments socials que això comporta: feroç explotació d’homes, dones i, més escandalós encara, de nens: 300 milions de nens són explotats en el món, en condicions de brutalitat sense precedents.

La mundialització comporta també devastació ecològica. Les grans empreses exploten el medi ambient valent-se de mitjans desmesurats; s’aprofiten sense frens ni escrúpols de riqueses naturals que representen el bé comú de la humanitat.

Això s’acompanya així mateix d’una criminalitat financera lligada als negocis i als grans bancs, que reciclen sumes que superen el milió de milions de dòlars per any, és a dir, 20 per cent de tot el comerç mundial i més que el PNB d’un terç de la humanitat. La mercantilització generalitzada de les paraules i les coses, dels cossos i els esperits, de la natura i de la cultura, agreuja les desigualtats.

Les diferències d’ingrés a escala planetària es van ampliar en proporcions sense precedents en la historia. La relació entre el país més ric i el més pobre era d’al voltant de 3 a 1 el 1816, quan Argentina es va declarar independent. El 1950, era de 35 a 1, de 44 a 1 el 1973, de 72 a 1 el 1992 i de 82 a 1 el 1995! Si bé –gràcies a un creixement sostingut i als beneficis de l’anomenada nova economia- el món és globalment més ric, les polítiques d’ajuda als més pobres resulten un fiasco evident.

Entre 1990 i 1998, les progressió anual mitjana de l’ingrés per habitant va ser negativa en 50 països en desenvolupament. En més de 70 països, l’ingrés mitjà per habitant és avui menor que fa 20 anys. A escala planetària, un de cada dos nens pateix de malnutrició. Més de 3 mil milions de persones, la meitat de la humanitat, viuen amb menys de 2 dòlars per dia "Viuen" és una manera de dir, perquè amb dos dòlars per dia han de menjar, allotjar-se, curar-se, vestir-se, transportar-se.

A Amèrica Llatina, la pobresa aconseguia el 1980 al 35 per cents de les llars; el 1990, al 45 per cent, o sigui que va passar de 135 a 200 milions de persones. El 1998, més de 50 milions de persones, que abans pertanyien a les classes mitjanes, havien passat a la classe de "nous pobres".

La desigualtat augmenta entre països rics i pobres, en matèria d’accés a medicaments i d’investigació per al tractament de malalties pràcticament absents als països desenvolupats. Encara que el món ha progressat molt en matèria d’una millor salut per a tots, aquests avanços són relativitzats pel pitjor dels escàndols: la gravíssima desigualtat a l’accés a la salut. La senyora Brundtland, directora general de l’Organització Mundial de la Salut, constata que "més de mil milions de persones aborden el segle XXI sense haver gaudit de la revolució sanitària: les seves vides continuen sent breus i marcades per la malaltia".

La globalització és cada cop més excloent. En el nostre planeta, el cinquè més ric de la població disposa del 80 per cent dels recursos, mentre el cinquè més pobre disposa de menys del 0.5 per cent.

El nombre de persones que viu en la pobresa és més gran que mai i la distància en termes relatius entre els països desenvolupats i en desenvolupament mai no va ser més important. La fossa que separa el Nord del Sud és avui tan gran, que resulta difícil imaginar com podria desaparèixer.

Les exportacions mundials s’han més que duplicat, però la participació en elles dels països menys desenvolupats va passar del 0.6 el 1980 al 0.5 el 1990 i al 04 per cent el 1997.

Podem verificar amb satisfacció que en els últims vint anys més de 100 països es van desprendre de règims militars o de partit únic i que, per primera vegada en la història, la major part de la humanitat viu en democràcia. Però el desastre econòmic posa en dubte el progrés de les llibertats civils en molts països en desenvolupament. La pobresa disminueix el sentit de la democràcia. Es podria voler que la classe mitjana global reagrupa els propietaris d’automòbils, o sigui al voltant de 500 milions de persones. Si volem tres persones per cotxe, això fa 1,500 milions, o sigui el 25 per cent de la població mundial, de les quals quatre cinquenes parts viuen al Nord i consumeixen el 80 per cent dels recursos del planeta.

La comunitat mundial d’abonats a Internet coneix un creixement exponencial i representa actualment el 26 per cent de la població dels Estats Units, però menys de l’1 per cent del conjunt dels països en desenvolupament. Es considera que el nombre d’usuaris d’Internet, estimat en 142 milions el 1998, hauria de ser de 500 milions el 2003. La gran batalla de l’avenir serà entre empreses d’Estats Units, europees i japoneses per controlar les xarxes. Els països en desenvolupament i les seves empreses, excepte alguna excepció, estan per complet al marge d’aquesta nova font de riqueses i a penes recolliran unes molles del comerç electrònic. Embrionari el 1998, tot just 8 mil milions de dòlars d’intercanvi, el comerç electrònic arribarà a 40 mil milions aquest any i superarà els 80 mil milions el 2002.

Però en l’edat de la globalització, fins i tot els països rics no garanteixen un nivell de desenvolupament humà satisfactori a tots els seus habitants. Sectors sencers de la societat queden al marge de l’aparent prosperitat econòmica. En Estats Units, el 16 per cent de la població, o sigui una persona de cada sis, pateix d’exclusió social. El nombre de nens sense cobertura mèdica satisfactòria arriba el 37 per cent. A Texas, l’estat de George Bush, arriba al 46 per cent. En la primera potència econòmica del món, 32 milions de persones tenen una esperança de vida inferior als 60 anys; 44 milions estan privades de tota assistència mèdica; 46 milions viuen per sota dels nivells de pobresa i hi ha 52 milions d’illetrats. Al Regne Unit, un quarta part dels nens viu per sota dels nivells de pobresa; més de la meitat de les dones treballa en condicions precàries i, en el pla de l’assistència mèdica, Gran Bretanya està en l’última posició en l’Unió Europea, després de Grècia, Portugal i Irlanda. Hi ha a qui aquestes xifres semblin sorprenents o desmesurades...

A escala mundial, els països en desenvolupament necessitarien una 80 mil milions de dòlars per any (gairebé la meitat del deute extern argentí) per assegurar serveis de base per a tots.

Per tot arreu, la regla és la pobresa i el confort l’excepció. La desigualtat creixent és una de les característiques estructurals de la mundialització. Estimacions recents de l’ONU assenyalen que el 1999 la fortuna acumulada per les 200 persones més riques del món representa més d’un milió de milions de dòlars. A títol comparatiu, diguem que els 582 milions d’habitants dels 43 països menys desenvolupats van totalitzar un ingrés de 146 mil milions de dòlars.

Hi ha individus més rics que els Estats: el patrimoni de les 15 persones més riques supera el PIB del conjunt de l’Àfrica subsahariana. La riquesa de les tres persones més riques del món és superior a la suma del Producte Nacional Brut de tots els països menys desenvolupats, o sigui 600 milions de persones. La globalització ha afavorit una gegantina dilatació de l’esfera financera: la suma de les transaccions del mercat de divises es va multiplicar per cinc des de 1980, per arribar a prop de dos milions de milions de dòlars per dia! La suma de les transaccions financeres internacionals és 50 vegades més important que el valor del comerç internacional de béns i serveis. La suma dels actius en poder dels inversionistes institucionals (companyies d’assegurances, fons de pensió, etc.) supera els 25 milions de milions de dòlars, o sigui més que la totalitat de les riqueses produïdes anualment a tot el món. I les autoritats no poden fer gran cosa davant el poder de l’especulació. Per exemple Japó, país que posseeix la més important reserva de divises del món (més de 200 mil milions de dòlars), no és res davant el poder financer dels tres primers fons de pensió dels Estats Units: més de 500 mil milions de dòlars!

Si un govern democràtic desitja protegir les seves empreses nacionals i realitzar una política favorable al creixement i a l’ocupació reduint els guanys de les grans empreses i tolerant un petit augment de la inflació, els inversionistes internacionals l’acusaran immediatament de proteccionisme i sancionaran al país, sigui atacant la seva moneda, sigui venent massivament les accions de les seves empreses. Aquesta reacció brutal provoca una crisi i fa impossible l’aplicació d’una política que ha estat democràticament triada pels ciutadans. Rubens Recúpero, secretari general de la Comissió de Nacions Unides per al Comerç i el Desenvolupament, acaba de llançar el següent crit d’alarma: "És necessari controlar els moviments de capital volàtil. L’economia mundial és avui més inestable que mai des de la Segona Guerra Mundial. Els països en vies de desenvolupament són els més vulnerables. La reforma de l’arquitectura financera planetària ha de ser la primera prioritat mundial".

James Wolfensohn, president del Banc Mundial, va admetre el fracàs d’una certa política, a punt tal que va declarar en Ginebra, el 26 de juny passat: "Sabem ara que l’estabilitat macroeconòmica, la liberalització i les privatitzacions són importants, però no suficients. El desenvolupament té múltiples facetes. Fer funcionar els mercats, apunta a reduir la pobresa, però demanda un entorn social sòlid. La pobresa és multidimensional: una millor qualitat de vida no es tradueix només per ingressos més elevats, sinó que ha de representar així mateix més llibertats civils i polítiques, més seguretat i participació a la vida pública, més educació, alimentació i salut, un medi ambient més protegit i un aparell d’Estat que funcioni realment".

En conclusió, la globalització construeix societats duals: d’un costat un grup de privilegiats i hiperactius i, de l’altre, una immensa massa de precaris, desocupats i marginats.

Els anys noranta són els anys de l’exclusió social, amb tots els riscos que això suposa, ja que el creixement de la pobresa i la desaparició de tota esperança de sortir d’ella afavoreix l’augment de la violència als països en desenvolupament. En alguns d’ells, la violència ha adquirit la dimensió d’una vertadera guerra. A Brasil, per exemple, al voltant de 600 mil persones han mort assassinades en els últims 20 anys.

En països com Japó o França, el nombre de persones assassinades és, respectivament, de 2 i 3 per cada 100 mil persones. A Brasil, és de 58 i a Colòmbia de 78 persones assassinades per cada 100 mil! En certes ciutats aquesta proporció és encara més tràgica: en Cali és de 88, i en certs barris de Sant Pau de 102 ! I la tendència és a l’agreujament. El 1988, van ser assassinades a Brasil 21 mil persones; el 1999, 42 mil, o sigui el doble, sense comptar els robatoris, les agressions, violacions i segrestos.

Al voltant de 2,500 persones són segrestades anualment a Colòmbia; cents a Brasil, Mèxic, Guatemala. En certes ciutats d’Amèrica Llatina, més del 50 per cent de les persones interrogades declaren que ja no surten de casa seva a la nit, la qual cosa comporta un desastre econòmic per a molts comerços i empreses.

Quan acabarem per comprendre, per acceptar, que l’equitat i la justícia social, lluny de constituir frens al desenvolupament, són al contrari favorables a mitjà i llarg termini a l’eficàcia econòmica, a l’expansió del comerç i a la prosperitat de les empreses? Cal prendre mesures redistributives, destinades a facilitar l’accés dels pobres a la renda, i posar en pràctica polítiques que estimulin la participació dels pobres en la vida social i econòmica. El veritablement important seria reduir el pes del servei del deute extern i alliberar aquests recursos per a la inversió productiva i la despesa social. El pagament del deute és, en alguns països, la major partida de la despesa governamental i arriba a consumir fins al 30 i el 40 per cent d’aquest. En el pla internacional, es requereix primer que res un entorn d’estabilitat que afavoreixi el creixement econòmic i marcs reguladors que limitin els fluxos especulatius i eliminin la volatilitat financera associada a la globalització. També és clau l’obertura comercial dels països industrialitzats, a través d’una nova ronda de negociacions multilaterals, però aquesta només contribuirà a millores socials si va acompanyada de clàusules socials i ambientals. Només així aconseguirem humanitzar la globalització i fer-la compatible amb una concepció elevada de la democràcia i de la dignitat humana.

IGNACIO RAMONET, Impacte de la globalització als països en desenvolupament.

Ignacio Ramonet: Director de Le Monde diplomatique, Paris, Profesor en la Universidad Paris-VII

Info ATTAC

Asociación por una Tasa sobre las Transacciones especulativas para Ayuda a los Ciudadanos

---

Original en castellà

Dos fenómenos centrales –e imbricados- caracterizan hoy a nuestro planeta: por una parte, todos los Estados participan de la dinámica globalizadora. Al mismo tiempo, el mundo asiste a la revolución de la información. Se trata de un proceso importante, comparable al del pasaje de la economía agraria al de la economía industrial.

Vivimos una segunda revolución capitalista, cuyo nombre es: globalization.

¿Y qué es en definitiva la globalización? Se trata de la interdependencia y de la imbricación cada vez más estrecha de las economías de numerosos países, sobre todo el sector financiero, ya que la libertad de circulación de capitales, de flujos financieros, es total y hace que este sector domine, muy ampliamente, a la esfera económica.

La globalización llega a todos los rincones del planeta, ignorando o pasando por alto tanto los derechos y reglas de individuos y empresas como la independencia de los pueblos o la diversidad de regímenes políticos.

La globalización es la característica principal del ciclo histórico inaugurado por la caída del muro de Berlín, en noviembre de 1989, y la desaparición de la Unión Soviética, en diciembre de 1991.

Su empuje y su potencia son tales, que nos obligan a redefinir conceptos fundamentales sobre los que reposaba el edificio político y democrático levantado a finales del siglo dieciocho: conceptos como Estado-nación, soberanía, independencia, fronteras, democracia, Estado benefactor y ciudadanía.

La globalización no apunta a conquistar los países, sino los mercados. Su preocupación no es el control físico de los cuerpos ni la conquista de territorios, como fue el caso durante las invasiones o los períodos coloniales, sino el control y la posesión de las riquezas.

La consecuencia de la globalización es la destrucción de lo colectivo, la apropiación de las esferas pública y social por el mercado y el interés privado. Actúa como una mecánica de selección permanente, en un contexto de competencia generalizada. Existe competencia entre el capital y el trabajo, pero como los capitales circulan libremente y los seres humanos son mucho menos móviles, el capital siempre gana.

Los fondos privados de los mercados financieros tienen ahora en sus manos el destino de muchas empresas nacionales y la soberanía de numerosas naciones. También, en cierta medida, la suerte o el destino económico del mundo.

Los mercados financieros pueden dictar sus leyes a las empresas y a los Estados. En este nuevo paisaje político-económico, el financista se impone al empresario, lo global a lo nacional y los mercados al Estado.

En una economía globalizada ni el capital, ni el trabajo, ni las materias primas constituyen en sí mismos el factor económico determinante, sino que lo importante resulta la relación óptima entre esos tres factores. Para establecer esa relación las grandes firmas globales no tienen en cuenta ni las fronteras ni las reglamentaciones, sino solamente el tipo de explotación inteligente que pueden realizar de la información, de la organización del trabajo y de la revolución en los métodos de gestión.

Esto comporta con frecuencia la ruptura de la cadena de solidaridades en el interior de un país. Se llega así al divorcio entre el interés de las grandes multinacionales y el de las pequeñas y medianas (incluso grandes) empresas nacionales; entre el interés de los accionistas de las grandes empresas y el de la colectividad nacional, entre la lógica financiera y la lógica democrática.

Las grandes multinacionales no se sienten concernidas, ni mucho menos responsables, por esta situación, ya que subcontratan y venden en el mundo entero y reivindican un carácter supranacional que les permite actuar con enorme libertad ya que no existen, por decirlo así, instituciones internacionales capaces de reglamentar con eficacia su comportamiento.

La globalización constituye una inmensa ruptura económica, política y cultural; somete a las empresas y a los ciudadanos a un diktat único: «adaptarse», abdicar de su voluntad para obedecer al mandato anónimo de los mercados financieros. La globalización, tal como se desarrolla actualmente, es el economicismo llevado al extremo.

Esta mundialización condena por adelantado, en nombre del «realismo», cualquier veleidad de resistencia e, incluso, de disidencia. Los pujos proteccionistas, la búsqueda de alternativas, las tentativas de regulación democrática y las críticas a los mercados financieros son consideradas «arcaicas» e incluso oprobiosas.

La mundialización erige a la competencia en única, exclusiva, fuerza motriz. Helmut Maucher, un ex presidente de Nestlé, declaró por ejemplo en el Foro de Davos: «Tanto para un individuo, como para una empresa o un país, lo importante para sobrevivir en este mundo es ser más competitivo que el vecino».

Y pobre del gobierno que no siga esta línea. «Los mercados lo sancionarían de inmediato -advirtió Hans Tietmeyer, ex presidente del Bundesbank alemán- ya que los políticos están ahora bajo control de los mercados financieros». Marc Blondel, secretario del sindicato francés Force ouvrière, pudo verificar esto en Davos, en 1996: «En el mejor de los casos, los poderes públicos sólo son subcontratistas de las grandes multinacionales. El mercado gobierna; el gobierno administra», declaró.

Boutros Boutros-Ghali, ex secretario general de Naciones Unidas, señaló por su parte: «La realidad del poder mundial escapa ampliamente a los Estados. Esto es así porque la globalización implica la emergencia de nuevos poderes, que trascienden las estructuras estatales»

¿Y quiénes son, en este siglo que comienza, esos «nuevos poderes», esos nuevos amos del mundo ?

Por cierto no constituyen, como algunos imaginan, una especie de estado mayor clandestino conspirando en las sombras para controlar al mundo. Se trata más bien de fuerzas que se mueven a su antojo gracias a la globalización. Que obedecen a consignas precisas, cuyo slogan totalitario podría ser: «todo el poder a los mercados».

George Soros, financista multimillonario, sostiene que «los mercados votan todos los días… por cierto, fuerzan a los gobiernos a adoptar medidas impopulares, pero indispensables. Son los mercados los que tienen sentido del Estado».

Sin embargo, la globalización mata al mercado nacional –en particular los de los países en desarrollo-, que es uno de los fundamentos del poder del Estado-nación. Anulando al mercado, modifica el capitalismo nacional y disminuye el papel de las empresas locales y de los poderes públicos.

Las empresas locales, incluso los Estados, ya no disponen de los medios para oponerse a los mercados. Quedan desprovistas de instrumentos para frenar los formidables flujos de capital, muchas veces puramente especulativos, o para oponerse a la acción de los mercados contra sus intereses y los intereses de los ciudadanos. En general los gobiernos se someten a las consignas de política económica definidas por organismos mundiales como el Fondo Monetario Internacional, el Banco Mundial o la Organización Mundial de Comercio, que ejercen una verdadera dictadura sobre la política de los Estados.

La globalización no se reduce a la simple apertura de fronteras; traduce sobre todo el creciente poder de los mercados financieros, el retroceso de los Estados nacionales y las dificultades para establecer poderes supranacionales capaces de orientarla hacia el interés general.

Favoreciendo el libre flujo de capitales y las privatizaciones masivas a lo largo de las dos últimas décadas, los responsables políticos han permitido la transferencia de decisiones capitales (en materia de inversiones, de empleo, de salud, de educación, de cultura, de protección del medio ambiente), desde el ámbito público nacional hacia el ámbito privado internacional. Es por eso que actualmente más de la mitad de las doscientas primeras economías del mundo no pertenecen a países, sino a empresas privadas.

Si consideramos la cifra de negocios global de las doscientas principales empresas del planeta, vemos que ésta representa más de un cuarto de la actividad económica mundial. Sin embargo, esas doscientas firmas emplean menos del 0,75% de la mano de obra del planeta…

Mediante las fusiones se multiplica el número de firmas gigantes, cuyo peso es a veces superior al de los Estados. La cifra de negocios de General Motors es superior al Producto Bruto Interno de Dinamarca; la de Exxon-Mobil supera el de Austria. Cada una de las 100 multinacionales más importantes vende más de lo que exporta cada uno de los 120 países más pobres del planeta. Y las 23 multinacionales más poderosas venden más de lo que exportan algunos gigantes del sur del planeta, como la India, el Brasil, Indonesia o México. Esas grandes firmas controlan el 70% del comercio mundial y amenazan con asfixiar o absorber a millares de pequeñas y medianas empresas en el mundo.

Los dirigentes de las multinacionales y de los grandes grupos financieros y mediáticos mundiales detentan la realidad del poder y, a través de sus poderosos lobbies, se imponen sobre las decisiones políticas, confiscando en su beneficio la economía y la democracia.

El volumen de la economía financiera es 50 veces superior al de la economía real y sus principales actores -los fondos de pensión estadounidenses, británicos y japoneses- dominan los mercados financieros. Ante ellos, el peso de los Estados y de las empresas locales, cualesquiera que sean, resulta casi despreciable.

Cada vez más países que han vendido (muchas veces malvendido) sus empresas públicas al sector privado internacional se han convertido de hecho en propiedad de los grandes grupos multinacionales, que actualmente dominan sectores enteros de la economía del sur, sirviéndose de los Estados locales para ejercer presión sobre los foros internacionales y obtener las decisiones políticas más favorables a su dominación global.

Las políticas de ajuste estructural impuestas a los países en desarrollo en los años ’80 en el marco del «Consenso de Washington» han dado resultados satisfactorios a escala macroeconómica, pero han significado un costo social exorbitante y contraproductivo. Los gobiernos han «saneado» las economías únicamente para favorecer la inversión internacional y, al mismo tiempo, han destruido las sociedades.

La aceleración de la globalización y las crisis financieras de los años 1997 y 1998 aumentaron estos perversos efectos. Provocaron una reducción de los gastos públicos en salud y educación en nombre de la lucha contra el déficit fiscal y un aumento de las desigualdades y de la pobreza.

Es cierto que en los países en desarrollo éstas no son producto exclusivo de las políticas de ajuste, pero es innegable que esas políticas han contribuido a acrecentarlas.

Actualmente, tanto las estructuras de Estado como las económicas y sociales de los países en desarrollo han sido barridas. El Estado se desploma un poco en todas partes. Se desarrollan zonas donde no existe el derecho; una suerte de entidades caóticas ingobernables al margen de toda legalidad donde se ha recaído en un estado de barbarie en el que sólo las mafias imponen su ley. Aparecen nuevos peligros: crimen organizado, delincuencia explosiva, inseguridad generalizada, redes mafiosas, fanatismos étnicos o religiosos, corrupción masiva, etc.

La abundancia de bienes y el progreso de la técnica alcanzan niveles sin precedentes en los países ricos y desarrollados, pero en los países en desarrollo el número de los que no tienen techo, ni trabajo, ni medicamentos, ni lo suficiente para alimentarse, aumenta sin cesar. Sobre los 4.500 millones de personas que viven en los países en desarrollo, más de un tercio (o sea 1.500 millones) no tiene acceso al agua potable… El 20% de los niños no ingiere las calorías o proteínas suficientes y alrededor de 2.000 millones de personas, un tercio de la humanidad, sufre de anemia.

La globalización viene acompañada de un impresionante proceso de destrucción. Desaparecen industrias enteras en todas las regiones, con los sufrimientos sociales que eso comporta: feroz explotación de hombres, mujeres y, más escandaloso aún, de niños: 300 millones de niños son explotados en el mundo, en condiciones de brutalidad sin precedentes.

La mundialización comporta también devastación ecológica. Las grandes firmas pillan el medio ambiente valiéndose de medios desmesurados; se aprovechan sin frenos ni escrúpulos de riquezas naturales que representan el bien común de la humanidad.

Esto se acompaña asimismo de una criminalidad financiera ligada a los negocios y a los grandes bancos, que reciclan sumas que superan el millón de millones de dólares por año, es decir 20% de todo el comercio mundial y más que el Producto Nacional Bruto de un tercio de la humanidad.

La mercantilización generalizada de las palabras y las cosas, de los cuerpos y los espíritus, de la naturaleza y de la cultura, agrava las desigualdades.

Las diferencias de ingreso a escala planetaria se ampliaron en proporciones sin precedentes en la historia. La relación entre el país más rico y el más pobre era de alrededor de 3 a 1 en 1816, cuando Argentina se declaró independiente. En 1950 era de 35 a 1; de 44 a 1 en 1973; de 72 a 1 en 1992 y de ¡82 a 1 en 1995!

Si bien gracias a un crecimiento sostenido y los beneficios de la llamada nueva economía el mundo es globalmente más rico, las políticas de ayuda a los más pobres resultan un fiasco evidente.

Entre 1990 y 1998 la progresión anual media del ingreso por habitante fue negativa en 50 países en desarrollo. En más de 70 países, el ingreso medio por habitante es hoy menor que hace 20 años…

A escala planetaria, uno de cada dos niños sufre de malnutrición. Más de 3.000 millones de personas, la mitad de la humanidad, viven con menos de 2 dólares por día… «Viven» es una manera de decir, porque con dos dólares por día deben comer, alojarse, curarse, vestirse, transportarse…

En América Latina, la pobreza alcanzaba en 1980 al 35% de los hogares; en 1990, al 45%. O sea que pasó de 135 a 200 millones de personas. En 1998, más de 50 millones de personas, que antes pertenecían a las clases medias, habían pasado a la clase de «nuevos pobres»…

La desigualdad aumenta entre países ricos y pobres, en materia de acceso a medicamentos y de investigación para el tratamiento de enfermedades prácticamente ausentes en los países desarrollados.

Aunque el mundo ha progresado mucho en materia de una mejor salud para todos, esos avances son relativizados por el peor de los escándalos: la gravísima desigualdad en el acceso a la salud. La señora Brundtland, directora general de la Organización Mundial de la Salud, constata que «más de 1.000 millones de personas abordan el siglo XXI sin haber gozado de la revolución sanitaria: sus vidas siguen siendo breves y marcadas por la enfermedad».

La globalización es cada vez más excluyente. En nuestro planeta, el quinto más rico de la población dispone del 80% de los recursos, mientras el quinto más pobre dispone de menos del 0,5%….

El número de personas que viven en la pobreza es más grande que nunca, y la distancia en términos relativos entre los países desarrollados y en desarrollo nunca fue más importante. La fosa que separa el Norte del Sur es hoy tan grande, que resulta difícil imaginar cómo podría desaparecer.

Las exportaciones mundiales se han más que duplicado, pero la participación en ellas de los países menos desarrollados pasó del 0,6% en 1980 al 0,5% en 1990 y al 0,4% en 1997.

Podemos verificar con satisfacción que en los últimos veinte años más de 100 países se desprendieron de regímenes militares o de partido único y que, por primera vez en la historia, la mayor parte de la humanidad vive en democracia. Pero el desastre económico pone en cuestión el progreso de las libertades civiles en muchos países en desarrollo. La pobreza disminuye el sentido de la democracia.

Se podría estimar que la clase media global reagrupa a los propietarios de automóviles, o sea alrededor de 500 millones de personas. Si estimamos tres personas por coche, eso hace 1.500 millones, o sea el 25% de la población mundial, de las cuales cuatro quintas partes viven en el Norte y consumen el 80% de los recursos del planeta.

La comunidad mundial de abonados a Internet conoce un crecimiento exponencial y representa actualmente el 26% de la población de Estados Unidos, pero menos del 1% del conjunto de los países en desarrollo.

Se considera que el número de utilizadores de Internet, estimado en 142 millones en 1998, debería ser de 500 millones en 2003… La gran batalla del porvenir será entre empresas estadounidenses, europeas y japonesas por controlar las redes. Los países en desarrollo y sus empresas, salvo alguna excepción, están por completo al margen de esta nueva fuente de riquezas y apenas recogerán unas migas del comercio electrónico. Embrionario en 1998, con apenas 8.000 millones de dólares de intercambio, el comercio electrónico llegará a 40.000 millones este año y superará los 80.000 millones en 2002.

Pero en la edad de la globalización, incluso los países ricos no garantizan un nivel de desarrollo humano satisfactorio a todos sus habitantes. Sectores enteros de la sociedad quedan al margen de la aparente prosperidad económica. En Estados Unidos, el 16% de la población –o sea una persona de cada seis- sufre de exclusión social. El número de niños sin cobertura médica satisfactoria ¡llega el 37%! En Tejas, el Estado de George Bush, llega al 46%… En la primera potencia económica del mundo, 32 millones de personas tienen una esperanza de vida inferior a los 60 años; 44 millones están privadas de toda asistencia médica; 46 millones viven por debajo de los niveles de pobreza y hay 52 millones de iletrados… En el Reino Unido, un cuarto de los niños vive por debajo de los niveles de pobreza: más de la mitad de las mujeres trabaja en condiciones precarias y, en el plano de la asistencia médica, Gran Bretaña está en la última posición en la Unión Europea, después de Grecia, Portugal e Irlanda…

A quien estas cifras parezcan asombrosas o desmesuradas…

A escala mundial, los países en desarrollo necesitarían una 80.000 millones de dólares por año (casi la mitad de la deuda externa argentina) para asegurar servicios de base para todos.

Por todas partes la regla es la pobreza y el confort la excepción. La desigualdad creciente es una de las características estructurales de la mundialización. Estimaciones recientes de Naciones Unidas señalan que en 1999 la fortuna acumulada por las 200 personas más ricas del mundo representa más de un millón de millones de dólares. A título comparativo digamos que los 582 millones de habitantes de los 43 países menos desarrollados totalizaron un ingreso de 146.000 millones de dólares.

Existen individuos más ricos que los Estados: el patrimonio de las 15 personas más ricas supera el Producto Bruto Interno del conjunto del Africa subsahariana… La riqueza de las tres personas más ricas del mundo es superior a la suma del Producto Nacional Bruto de todos los países menos desarrollados, o sea 600 millones de personas…

La globalización ha favorecido una gigantesca dilatación de la esfera financiera: el monto de las transacciones del mercado de divisas se multiplicó por cinco desde 1980, para llegar a cerca de ¡dos millones de millones de dólares por día! El monto de las transacciones financieras internacionales es 50 veces más importante que el valor del comercio internacional de bienes y servicios. El monto de los activos en poder de los inversores institucionales (compañías de seguros, fondos de pensión, etc.) supera los 25 millones de millones de dólares, o sea más que la totalidad de las riquezas producidas anualmente en todo el mundo.

Y las autoridades no pueden hacer gran cosa ante el poder de la especulación. Por ejemplo Japón, país que posee la más importante reserva de divisas del mundo (más de 200.000 millones de dólares), no es nada ante el poder financiero de los tres primeros fondos de pensión de Estados Unidos: ¡más de 500.000 millones de dólares!

Si un gobierno democrático desea proteger sus empresas nacionales y realizar una política favorable al crecimiento y al empleo reduciendo las ganancias de las grandes empresas y tolerando un pequeño aumento de la inflación, los inversores internacionales lo acusarán de inmediato de proteccionismo y sancionarán al país, sea atacando su moneda, sea vendiendo masivamente las acciones de sus empresas. Esta reacción brutal provoca una crisis y hace imposible la aplicación de una política que ha sido democráticamente elegida por los ciudadanos.

Rubens Recúpero, secretario general de la Comisión de Naciones Unidas para el Comercio y el Desarrollo, acaba de lanzar el siguiente grito de alarma: «Es necesario controlar los movimientos de capital volátil. La economía mundial es hoy más inestable que nunca desde la segunda guerra mundial. Los países en vías de desarrollo son los más vulnerables. La reforma de la arquitectura financiera planetaria debe ser la primera prioridad mundial».

Y James Wolfensohn, presidente del Banco Mundial, admitió el fracaso de una cierta política, a punto tal que declaró en Ginebra, el 26 de junio pasado: «Sabemos ahora que la estabilidad macroeconómica, la liberalización y las privatizaciones son importantes, pero no suficientes. El desarrollo tiene múltiples facetas. Hacer funcionar los mercados apunta a reducir la pobreza, pero demanda un entorno social sólido. La pobreza es multidimensional: una mejor calidad de vida no se traduce solamente por ingresos más elevados, sino que debe representar asimismo más libertades civiles y políticas, más seguridad y participación a la vida pública, más educación, alimentación y salud, un medio ambiente más protegido y un aparato de Estado que funcione realmente».

En conclusión, la globalización construye sociedades duales: de un lado un grupo de privilegiados e híperactivos y, del otro, una inmensa masa de precarios, desempleados y marginados.

Los años 90 son los años de la exclusión social. Con todos los riesgos que ello supone, ya que el crecimiento de la pobreza y la desaparición de toda esperanza de salir de ella favorece el aumento de la violencia en los países en desarrollo. En algunos de ellos la violencia ha adquirido la dimensión de una verdadera guerra. En Brasil, por ejemplo, alrededor de 600.000 personas han muerto asesinadas en los últimos 20 años.

En países como Japón o Francia, el número de personas asesinadas es, respectivamente, de 2 y 3 por cada 100.000 personas. En Brasil es de 58 y en Colombia… ¡de 78 personas asesinadas por cada 100.000! En ciertas ciudades esa proporción es aún más trágica: en Cali es de 88, y en ciertos barrios de San Pablo ¡de 102!

Y la tendencia es al agravamiento. En 1988 fueron asesinadas en Brasil 21.000 personas. En 1999, 42.000, o sea el doble… Esto sin contar los robos, las agresiones, violaciones y secuestros. Alrededor de 2.500 personas son secuestradas anualmente en Colombia; cientos en Brasil, México, Guatemala… En ciertas ciudades de América Latina, más del 50% de las personas interrogadas declaran que ya no salen de su casa por la noche, lo que comporta un desastre económico para muchos comercios y empresas.

¿Cuándo acabaremos por comprender, por aceptar, que la equidad y la justicia social, lejes de constituir frenos al desarrollo, son por el contrario favorables a mediano y largo plazo a la eficacia económica, a la expansión del comercio y a la prosperidad de las empresas?

Hay que tomar medidas redistributivas, destinadas a facilitar el acceso de los pobres a la renta, y poner en práctica políticas que estimulen la participación de los pobres en la vida social y económica.

Lo verdaderamente importante sería reducir el peso del servicio de la deuda externa y liberar esos recursos para la inversión productiva y el gasto social. El pago de la deuda es, en algunos países, la mayor partida del gasto gubernamental, llegando a consumir hasta el 30% y el 40% del mismo.

En el plano internacional se requiere ante todo un entorno de estabilidad que favorezca el crecimiento económico y marcos reguladores que limiten los flujos especulativos y eliminen la volatilidad financiera asociada a la globalización.

También es clave la apertura comercial de los países industrializados, a través de una nueva ronda de negociaciones multilaterales; pero ésta sólo contribuirá a mejoras sociales si va acompañada de cláusulas sociales y ambientales.

Solo así conseguiremos humanizar la globalización y hacerla compatible con una concepción elevada de la democracia y de la dignidad humana.