Recurs:Cita de Popp 1

W. Köhler (1917 i 1921) va realitzar a Tenerife certs experiments amb micos antropoides. Es tractava de ximpanzés famolencs tancats en unes gàbies. Fora d'aquestes, hi havia racimos de plàtans, a tal distància, que directament era impossible prendre'ls; però a l'abast dels simis hi havia uns pals que es podien assemblar els uns amb els altres; només així era possible complir la comesa.

Els ximpanzés van intentar primerament aconseguir l'objectiu –plàtans o cireres– per la via directa; p. ex., assestaven forts cops contra el pany de la gàbia, etc.

Aviat van trobar uns mitjans auxiliars que els possibilitaven indirectament la tasca. Si els plàtans estaven fora, tirats pel sòl, a l'interior comptaven amb uns recursos vàlids –pals que es podien introduir uns dins d'uns altres–. Si s'havien col·locat els fruits sobre els sostres de les gàbies, tenien a la seva disposició calaixos que podien superposar-se.

Abans de la comprensió de la situació Köhler va observar que els ximpanzés reflexionaven. Estaven desenvolupant un comportament interior de tempteig, en el pla de les representacions. La meditació els va conduir per fi a la comprensió.

La comprensió va tenir lloc sobtadament i es denomina vivència «éureka!». Köhler va creure endevinar una lluentor especial en la mirada dels animals i la immediata solució en una sèrie de moviments ininterromputs.

La comprensió va consistir, per tant, a introduir els pals uns dins d'uns altres per a perllongar el braç prensor –direcció horitzontal–. Si es tractava d'aconseguir els plàtans col·locats sobre el sostre de la gàbia, la comprensió va apuntar a escurçar distàncies –direcció vertical–, mitjançant la construcció d'una torre amb els calaixos superposats de tal forma que els permetés encimbellar-se fins al menjar.

Es va observar que els ximpanzés que havien après a «estirar» el braç amb ajuda dels pals van ser també els primers a superposar correctament els calaixos. Havien comprès l'estructura de la primera situació i van ser capaços, doncs, de reestructurar més ràpidament la segona.

M. Popp, Los conceptos fundamentales de la psicología, Herder, Barcelona 1980, p. 115-116.

---

Original en castellà

W. Köhler (1917 y 1921) realizó en Tenerife ciertos experimentos con monos antropoides. Se trataba de chimpancés hambrientos encerrados en unas jaulas. Fuera de éstas, había racimos de plátanos, a tal distancia, que directamente era imposible tomarlos; pero al alcance de los simios había unos palos que se podían ensamblar unos con otros; sólo así era posible cumplir el cometido.

Los chimpancés intentaron primeramente alcanzar el objetivo –plátanos o cerezas– por la vía directa; p. ej., asestaban fuertes golpes contra la cerradura de la jaula, etc.

Pronto encontraron unos medios auxiliares que les posibilitaban indirectamente la tarea. Si los plátanos estaban fuera, tirados por el suelo, en el interior contaban con unos recursos válidos –palos que se podían introducir unos dentro de otros–. Si se habían colocado los frutos sobre el techos delas jaulas, tenían a su disposición cajones que podían superponerse.

Antes de la comprensión de la situación Köhler observó que los chimpancés reflexionaban. Estaban desarrollando un comportamiento interior de tanteo, en el plano de las representaciones. La meditación les condujo al fin a la compresión.

La comprensión tuvo lugar súbitamente y se denomina vivencia «¡éureka!». Köhler creyó adivinar un brillo especial en la mirada de los animales y la inmediata solución en una serie de movimientos ininterrumpidos.

La comprensión consistió, por tanto, en introducir los palos unos dentro de otros para prolongar el brazo prensor –dirección horizontal–. Si se trataba de alcanzar los plátanos colocados sobre el techo de la jaula, la comprensión apuntó a acortar distancias –dirección vertical–, mediante la construcción de una torre con los cajones superpuestos de tal forma que les permitiese encaramarse hasta la comida.

Se observó que los chimpancés que habían aprendido a «estirar» el brazo con ayuda de los palos fueron también los primeros en superponer correctamente los cajones. Habían comprendido la estructura de la primera situación y fueron capaces, pues, de reestructurar más rápidamente la segunda.