Autor:Xenòfanes de Colofó

Filòsof presocràtic, nascut probablement en el 570 aC en Colofó, ciutat jònia de l'Àsia Menor, que va abandonar a 25 anys quan va ser presa pels perses cap a 546/5 aC. Va tenir una llarga vida, segons consta en els fragments dels doxògrafs, que va dedicar a recórrer tot el territori de Grècia i de la Magna Grècia, Itàlia del sud i Sicília, sobretot, recitant, com un rapsode errant, les seves pròpies composicions en vers, i les d'uns altres, crítiques contra els costums i les creences dels grecs. Encara que no és possible determinar amb exactitud entre quins anys va viure, al·ludeix en els seus poemes a Pitàgores i a Tales, i Heràclit, per part seva, al·ludeix a ell, raó per la qual és considerat contemporani d'Anaxímenes i dels anys finals d'Anaximandre, del que va ser probablement deixeble. Part de la seva vida transcorre a Elea i fins i tot es considera el fundador de l'escola eleàtica; Plató i Aristòtil comparteixen aquesta opinió, a més de Teofrast i Simplici.

Part de la seva obra –entre la qual estarien llibres sobre física, amb el títol genèric de Sobre la naturalesa– es compon d'elegies i sàtires (en grec silloi, libels satírics), de temàtica moral i teològica, amb les quals denuncia les concepcions encara mítiques dels seus contemporanis. Els critica el valor que concedeixen a l'esforç i a la destresa físics i als esports, mentre que desconsideren el que té relació amb el saber (vegeu la citació). Les seves composicions més famoses, amb tot, es refereixen a les idees dels grecs sobre els déus. Critica d'ells el seu politeisme antropomòrfic, que els fa éssers com els humans que viuen com els humans; en el seu lloc, proposa una concepció monoteista més elevada d'un sol déu (o d'un déu que domina sobre els altres), els atributs dels quals són l'omnipotència, l'omnisciència i l'espiritualitat (vegeu la citació). L'atribució a aquest déu de la unitat, la immutabilitat i l'eternitat ha fet que la tradició doxogràfica l'hagi identificat o confós amb l'ésser de Parmènides; aquests atributs poden afirmar-se tant de déu com de la naturalesa parmenídea (vegeu la citació).

Enfront d'aquestes prerrogatives divines, l'home apareix feble i imperfecte. De fet, el més elevat de l'home, el seu saber, sigui sobre els déus o sobre la naturalesa, no és més que conjectura; al costat de l'optimisme intel·lectual de pitagòrics i jonis, Xenòfanes introdueix un escepticisme radical: no és possible conèixer la veritat (vegeu la citació).