Recurs:Dobzhansky: racisme i darwinisme social

Els esforços de l'home per a conèixer-se a si mateix es veuen sovint frustrats per la seva tendència a ocultar-se la veritat. La revolució industrial no va aconseguir beneficiar a tots per igual. Al segle XIX coexistien a les ciutats d'Europa i Amèrica la pobresa i la brutícia amb un confort i luxe creixents. En realitat no es tractava de res nou; la disparitat de riquesa i posició social han intervingut cada vegada més en l'escena social des que les simples economies d'acumulació d'aliments i baixes densitats de població van donar pas a estructures econòmiques més complexes i poblacions creixents. El que constituïa una novetat era la ràpida estructuració del món en imperis colonials. La major part de la humanitat es va convertir en «races dominades», a les quals calia elevar i fins i tot civilitzar; el mètode pedagògic consistia a posar a treballar als sotmesos en profit dels seus amos blancs. Si algun d'aquests sentia la necessitat de tenir la consciència tranquil·la, un himne eclesiàstic resolia el problema:

L'home ric al seu castell, el pobre en la seva cabanya.

Déu va fer els poderosos i els humils. Ell va ordenar els seus estaments.

A mesura que transcorria el temps, més i més gent considerava molt convenient complementar l'anterior amb una justificació científica. Els darwinistes socials van descobrir que Darwin, o la seva teoria, complien molt bé aquest propòsit; tot el que es necessitava suposar era que Darwin no només havia descobert les lleis de l'evolució biològica, sinó també les que regeixen la vida de les societats humanes. Com es demostrarà amb més detalls [...], va ser la fraseologia més que l'essència mateixa del darwinisme el que es va prestar fàcilment a abús per part dels sociòlegs darwinistes.

En realitat, la paraula «lluita» en la «lluita per l'existència» era per Darwin una metàfora. Aquesta lluita no és necessàriament una contesa amb vessament de sang. Els animals i les plantes «lluiten» per a evitar els perills del fred, calor, dessecació, inundació, vents forts, però no congelen, cremen o inunden a altres individus de la seva mateixa espècie o d'unes altres. La paraula «natural» en «selecció natural» no significa salvatgisme o condicions que precedeixin o excloguin els canvis realitzats per l'home en el medi ambient. La selecció natural està actuant en totes les societats humanes, des de les més primitives tècnicament fins a les més avançades. La selecció natural és simplement l'antonímia de la selecció artificial. Aquella significa reproducció diferencial dels posseïdors de diferents dotacions genètiques a causa de la seva acomodació o desajustament a un determinat mitjà, mentre que la selecció artificial significa elecció de progenitors o de les seves progènies per a un determinat propòsit o amb la intenció d'una certa fi [...]. Un problema molt complex que fins ara no ha estat totalment aclarit és precisar a qui es designa com «més apte» en la frase evolucionista «supervivència del més apte» [...]. El que sí que és clar és que el més apte no és necessàriament una figura romàntica, ni un conqueridor victoriós, ni un superhome; és més probable que sigui simplement un progenitor prolífic.

Els sociòlegs darwinistes no coneixien, o no volien conèixer, cap d'aquestes subtileses i excepcions. Per a ells tenia el mateix significat abundància i ocupació de llocs per part del poderós que adaptabilitat biològica; i laissez faire econòmic, competència a degollament i rivalitat que selecció natural [...]. Els ciutadans benestants i conservadors pensaven conseqüentment que l'èxit en els negocis és la mesura de la vàlua d'una persona; els sociòlegs darwinistes explicaven que és també una mesura de la idoneïtat biològica. Sumner (18401910), un ideòleg americà del darwinisme social, ensenyava que «els milionaris són un producte obtingut per la selecció natural actuant sobre la totalitat dels homes per a triar els que puguin convenir a les exigències de cert treball que ha de realitzar-se». D'altra banda, «el fort i el feble són termes que no admeten cap definició, tret que es facin equivalents al laboriós i al mandrós, al frugal i al malgastador... Si no ens agrada la supervivència del més apte, només tenim una alternativa possible, i és la supervivència del més inepte». John D. Rockefeller, Sr., compartia aquesta opinió de tot cor: «el creixement d'un gran negoci és simplement una supervivència del més apte... Es tracta senzillament de la realització d'una llei de la naturalesa i de Déu» [...]. Nombrosos esperits mediocres van rebre amb entusiasme aquestes opinions o les van consentir. Aquestes opinions van arribar a ser, i continuen sent, argument dels conservadors; però en l'actualitat la majoria de la gent les rebutja instintivament, i amb més freqüència s'addueixen en discussions polítiques verbals que es gosa imprimir-les.

El darwinisme social va ser encara més lluny en exaltar l'individualisme desmesurat, encara que és massa evident que l'home és un animal social i la fidelitat al grup pot sobreposar-se de vegades als interessos individuals. (Els homes d'estat i els polítics són també partidaris d'utilitzar aquests sentiments.) Els sociòlegs darwinistes suposaven que el progrés humà exigeix una lluita i una concurrència no només entre individus, sinó també entre classes socials, nacions, estats i races (vegeu capítol 6). Es considerava que aquest tipus de lluita era la forma superior, específicament humana, de la selecció natural. Mentre que Darwin estava encara elaborant les seves teories, Gobineau va anticipar de fet el darwinisme social en proclamar l'existència d'una raça biològica superior, els nòrdics (vegeu capítol 3). Aviat es va fer popular entre la gent influent parlar de races biològicament superiors i inferiors. Els que proposaven tals creences vociferaven més a Alemanya; entre ells estaven Houston Chamberlain, que era anglès de naixement, i Wagner, que és més conegut com a compositor. El desenllaç culminant de les idees racistes va tenir lloc en intentar Hitler conquistar el món per a la Raça Superior.

Ara bé, el racisme estava lluny de ser endèmic d'Alemanya. Un ideòleg de l'Imperi Britànic va declarar que «el poble anglès estava destinat per naturalesa a governar les races inferiors del món per a profit d'ambdues parts». En 1899 es va dir en el Senat dels Estats Units que «Déu no ha estat preparant durant un milió d'anys als pobles teutònics i de parla anglesa per una vana i inútil autoadmiració... Ens ha fet mestres al govern perquè puguem governar als salvatges i pobles senils» [...]. Sempre record a un «cavaller» d'Alabama que defensava amb certa eloqüència la inconveniència de difondre l'educació entre els mexicans, una raça que només està dotada biològicament per a servir. Aquesta classe de teories no ha atret exclusivament a les nacions grans i poderoses; l'orgull de grup actua fàcilment en imaginar-se un membre d'una petita i oprimida elit superior.

Evolución humana, Ariel, Barcelona 1969, p.26-28.