Diferència entre revisions de la pàgina «Barthes, Roland»
De Wikisofia
m (bot: - per estudiar tot + per a estudiar tot) |
m (bot: - per comprendre la + per a comprendre la) |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
|Cognom=Barthes | |Cognom=Barthes | ||
}} | }} | ||
| − | Escriptor, crític i filòsof francès, natural de Cherbourg. Després d'ensenyar a Bucarest i Alexandria, va ser professor de l'École d'Hautes Études i del Collège de France, a París. És conegut, sobretot, per aplicar l'[[estructuralisme|estructuralisme]] a la [[semiòtica|semiòtica]]. Recolzant-se en la teoria dels signes de [[Autor:Saussure, Ferdinand de|F. de Saussure]], intenta una interpretació crítica de la [[societat|societat]] moderna. El seu mètode d'investigació pot considerar-se interdisciplinària, ja que recorre tant a l'[[antropologia|antropologia]] i a la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]], com a la [[lingüística|lingüística]] i a la [[sociologia|sociologia]], per a estudiar tot [[signe|signe]] que apareix en la societat. Part del supòsit que tots els productes que aquesta ofereix –rituals, convencions, gestos, imatges, música, fotografia, cinema, moda, etc.– poden considerar-se com a «signes», lingüístics o translingüísticos, que estableixen relacions d'[[estructura|estructura]] entre si i que obeeixen a [[codi|codis]] ocults de diversos sistemes de discurs amb què s'expressa l'[[inconscient|inconscient]] humà que, juntament amb el discurs pròpiament lingüístic, constitueixen un sistema de [[llenguatge|llenguatge]] únic. El que importa, per comprendre la societat, no són les coses que aquesta fa o diu, sinó les [[relació|relacions]] que les coses ocultament estableixen entre si. | + | Escriptor, crític i filòsof francès, natural de Cherbourg. Després d'ensenyar a Bucarest i Alexandria, va ser professor de l'École d'Hautes Études i del Collège de France, a París. És conegut, sobretot, per aplicar l'[[estructuralisme|estructuralisme]] a la [[semiòtica|semiòtica]]. Recolzant-se en la teoria dels signes de [[Autor:Saussure, Ferdinand de|F. de Saussure]], intenta una interpretació crítica de la [[societat|societat]] moderna. El seu mètode d'investigació pot considerar-se interdisciplinària, ja que recorre tant a l'[[antropologia|antropologia]] i a la [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]], com a la [[lingüística|lingüística]] i a la [[sociologia|sociologia]], per a estudiar tot [[signe|signe]] que apareix en la societat. Part del supòsit que tots els productes que aquesta ofereix –rituals, convencions, gestos, imatges, música, fotografia, cinema, moda, etc.– poden considerar-se com a «signes», lingüístics o translingüísticos, que estableixen relacions d'[[estructura|estructura]] entre si i que obeeixen a [[codi|codis]] ocults de diversos sistemes de discurs amb què s'expressa l'[[inconscient|inconscient]] humà que, juntament amb el discurs pròpiament lingüístic, constitueixen un sistema de [[llenguatge|llenguatge]] únic. El que importa, per a comprendre la societat, no són les coses que aquesta fa o diu, sinó les [[relació|relacions]] que les coses ocultament estableixen entre si. |
En la seva labor com a crític literari desenvolupa els mateixos principis: la literatura té la mateixa problemàtica que el llenguatge. El crític, i d'alguna forma el lector, desvetlla en un llenguatge de la seva època, que obeeix a un sistema amb codis propis, el [[sistema|sistema]] i el codi al fet que pertanyen l'autor i la seva obra. | En la seva labor com a crític literari desenvolupa els mateixos principis: la literatura té la mateixa problemàtica que el llenguatge. El crític, i d'alguna forma el lector, desvetlla en un llenguatge de la seva època, que obeeix a un sistema amb codis propis, el [[sistema|sistema]] i el codi al fet que pertanyen l'autor i la seva obra. | ||
Revisió del 09:54, 13 oct 2017
Avís: El títol a mostrar «Roland Barthes» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Barthes, Roland».
Escriptor, crític i filòsof francès, natural de Cherbourg. Després d'ensenyar a Bucarest i Alexandria, va ser professor de l'École d'Hautes Études i del Collège de France, a París. És conegut, sobretot, per aplicar l'estructuralisme a la semiòtica. Recolzant-se en la teoria dels signes de F. de Saussure, intenta una interpretació crítica de la societat moderna. El seu mètode d'investigació pot considerar-se interdisciplinària, ja que recorre tant a l'antropologia i a la psicoanàlisi, com a la lingüística i a la sociologia, per a estudiar tot signe que apareix en la societat. Part del supòsit que tots els productes que aquesta ofereix –rituals, convencions, gestos, imatges, música, fotografia, cinema, moda, etc.– poden considerar-se com a «signes», lingüístics o translingüísticos, que estableixen relacions d'estructura entre si i que obeeixen a codis ocults de diversos sistemes de discurs amb què s'expressa l'inconscient humà que, juntament amb el discurs pròpiament lingüístic, constitueixen un sistema de llenguatge únic. El que importa, per a comprendre la societat, no són les coses que aquesta fa o diu, sinó les relacions que les coses ocultament estableixen entre si.
En la seva labor com a crític literari desenvolupa els mateixos principis: la literatura té la mateixa problemàtica que el llenguatge. El crític, i d'alguna forma el lector, desvetlla en un llenguatge de la seva època, que obeeix a un sistema amb codis propis, el sistema i el codi al fet que pertanyen l'autor i la seva obra.
Es va interessar per tots els mitjans de comunicació de masses, aplicant a articles periodístics, fotos de revistes, pel·lícules, música, etc., els mateixos criteris d'interpretació; és en la comunicació on es veu amb major claredat que els sistemes de signes obeeixen a estructures i que els codis són anteriors al missatge, independents d'ell i de l'emissor. En Sistema de la moda (1967) estudia el vestit com a mitjà de comunicació, analitzant les fotografies de dues revistes publicades durant un any.
En la seva última fase posestructuralista, que inicia a partir de El imperi dels signes (1970), S/z (1970), Roland Barthes per Roland Barthes (1975) i Fragments del discurs d'un amant (1977), Barthes redefineix la semiòtica com una labor de «desconstrucció» del llenguatge, quan expressa aquest l'estructura del poder, en posicions properes a Derrida i Foucault.