Camp

En sentit ampli, àmbit o sector que es pren en consideració o que se sotmet a estudi; el camp propi d'una ciència ho constitueix el seu objecte d'estudi. En sentit estricte, camp de forces o porció de l'espai en el qual actuen forces; propi d'un camp de forces és actuar com un tot dinàmicament unitari.

En psicologia les denominades «teories de camp», d'inspiració gestaltista, consideren que tota conducta humana està condicionada per un camp, o estructura psíquica global, en la configuració de la qual intervenen diverses forces i factors psicològics. Koffka ho denomina «camp de conducta», i el psicòleg social, Kurt Lewin (1890-1947), que s'inspira directament en el concepte físic de camp electromagnètic, «espai de vida»; Lewin aplica a les relacions interpersonals els principis de la psicologìa de la Gestalt i les estudia amb mètodes matemàtics.

En lògica fa referència, en les relacions, a la summa lògica del domini, subconjunt de l'abast, i el codomini, subconjunt del rang, d'una relació, R. En la relació «ser pare de», el camp ho constitueixen la summa lògica entre el conjunt dels homes que són pares (domini, DR) i el dels fills (codomini, CR), que en aquest cas són tots els homes. S'identifica amb univers de discurs (O) quan els elements que donen sentit a la relació (univers) són els mateixos que la fan veritable (camp), com succeeix amb «ser contemporani de», relació en la qual «la classe dels homes» constitueix alhora el domini, el codomini, el camp i l'univers.

En física aquest concepte designa una regió de l'espai en la qual es fa patent l'acció d'una força gravitatòria, magnètica, electrostàtica o d'un altre tipus. Com a model teòric es concep aquesta regió com recorreguda per línies de força imaginàries, que es representen molt juntes on el camp és més intens i més espaiades on és més feble. El concepte de camp va ser introduït per Michael Faraday (1791-1867), per a explicar la inducció electromagnètica, reelaborada matemàticament per James Clerk Maxwell (1831-1879) i William Thomson (1824-1907), i posteriorment confirmada de manera experimental, es va convertir en el nucli de les teories de camp de començaments del s. XX, de Heinrich Hertz i Hendrik Lorenz i uns altres, que permeten interpretar l'acció contínua com una magnitud matemàtica que representa energia física, de caràcter electromagnètic, però no mecànic (veg. text).