Diferència entre revisions de la pàgina «Sartre: l'origen del no-res»
De Wikisofia
(millora de redacció) |
m (bot: -per poder +per a poder) |
||
Línia 4: | Línia 4: | ||
Si es vol cenyir el problema, cal reconèixer primer que no podem concedir al no-res la propietat de «nihilizarse», ja que, encara que el verb «nihilizarse» hagi estat concebut per llevar-li al no-res fins al menys apunto de ser, cal confessar que només el ''ser'' pot nihilitzar-se, car, sigui com sigui, per a nihilitzar-se cal ser. Ara bé, el no-res ''no és. Si ''podem parlar d'això és perquè posseeix solament una aparença de ser, un ser prestat. Ho hem anotat més amunt. El no-res no és; el no-res ''«és estat». ''El no-res no s'anul·la; el no-res ''«és anul·lat». ''Ha d'existir un ésser -que no podria ser l'en si- i que té la propietat d'anul·lar el no-res, de suportar-la amb el seu ser, d'apuntalar-la perpètuament amb la seva mateixa existència, un ''ésser pel qual el no-res arriba a les coses. ''Però com ha de ser aquest Ésser en relació amb el no-res perquè pel seu intermedi el no-res arribi a les coses? Cal observar primer que el ser projectat no pot ser passiu respecte del no-res, no pot rebre-la; el no-res no podria ''arribar ''a aquest ésser sinó per mitjà d'un altre Ser -el que ens portaria a l'infinit-. Però, d'altra banda, l'Ésser pel qual el no-res arriba al món no pot ''produir ''el no-res romanent indiferent a aquesta producció, com la causa estoica que produeix el seu efecte sense alterar-se. Seria inconcebible que un ésser que és plena positivitat mantingués i creés fos de si una res de ser transcendent, ja que no hi hauria res en l'Ésser pel que el Ser pogués superar-se cap al no-Ser. L'Ésser pel qual el no-res arriba al món ha d'anul·lar el no-res en el seu Ser, i així i tot correria el risc d'establir el no-res com un transcendent en el cor mateix de la immanència si no anul·lés el no-res en el seu ser ''respecte del seu ser. ''L'Ésser pel qual el no-res arriba al món és un ésser en el qual, en el seu Ser, ja és qüestió del no-res del seu Ser. ''L'ésser pel qual el no-res arriba al món ha de ser la seva pròpia res. I ''cal entendre per això no un acte anulante, que requeriria al seu torn un fonament en l'Ésser, sinó una característica ontològica del Ser requerit. Queda per saber en quina regió delicada i exquisida del Ser trobarem en Ser que és la seva pròpia res. | Si es vol cenyir el problema, cal reconèixer primer que no podem concedir al no-res la propietat de «nihilizarse», ja que, encara que el verb «nihilizarse» hagi estat concebut per llevar-li al no-res fins al menys apunto de ser, cal confessar que només el ''ser'' pot nihilitzar-se, car, sigui com sigui, per a nihilitzar-se cal ser. Ara bé, el no-res ''no és. Si ''podem parlar d'això és perquè posseeix solament una aparença de ser, un ser prestat. Ho hem anotat més amunt. El no-res no és; el no-res ''«és estat». ''El no-res no s'anul·la; el no-res ''«és anul·lat». ''Ha d'existir un ésser -que no podria ser l'en si- i que té la propietat d'anul·lar el no-res, de suportar-la amb el seu ser, d'apuntalar-la perpètuament amb la seva mateixa existència, un ''ésser pel qual el no-res arriba a les coses. ''Però com ha de ser aquest Ésser en relació amb el no-res perquè pel seu intermedi el no-res arribi a les coses? Cal observar primer que el ser projectat no pot ser passiu respecte del no-res, no pot rebre-la; el no-res no podria ''arribar ''a aquest ésser sinó per mitjà d'un altre Ser -el que ens portaria a l'infinit-. Però, d'altra banda, l'Ésser pel qual el no-res arriba al món no pot ''produir ''el no-res romanent indiferent a aquesta producció, com la causa estoica que produeix el seu efecte sense alterar-se. Seria inconcebible que un ésser que és plena positivitat mantingués i creés fos de si una res de ser transcendent, ja que no hi hauria res en l'Ésser pel que el Ser pogués superar-se cap al no-Ser. L'Ésser pel qual el no-res arriba al món ha d'anul·lar el no-res en el seu Ser, i així i tot correria el risc d'establir el no-res com un transcendent en el cor mateix de la immanència si no anul·lés el no-res en el seu ser ''respecte del seu ser. ''L'Ésser pel qual el no-res arriba al món és un ésser en el qual, en el seu Ser, ja és qüestió del no-res del seu Ser. ''L'ésser pel qual el no-res arriba al món ha de ser la seva pròpia res. I ''cal entendre per això no un acte anulante, que requeriria al seu torn un fonament en l'Ésser, sinó una característica ontològica del Ser requerit. Queda per saber en quina regió delicada i exquisida del Ser trobarem en Ser que és la seva pròpia res. | ||
− | Ens ajudarà en la nostra investigació un examen més complet de la conducta que ens ha servit com a punt de partida. Cal tornar a l'interrogant. Recordem que hem vist que tota pregunta suposa, per essència, la possibilitat d'una resposta negativa. Per la pregunta s'interroga a un ésser sobre el seu ser o sobre la seva manera de ser. I aquesta manera de ser o aquest ésser està vetllat, quedant sempre oberta una possibilitat que es desvetlli com una res. Però pel fet mateix que es pretén que un existent pugui sempre desvetllar-se com a ''res'', tota pregunta suposa la realització d'un pas enrere anul·lador respecte al pas fet que es converteix en una simple ''presentació, ''oscil·lant entre l'Ésser i el no-res. És important que el que pregunta tingui la possibilitat permanent de deslligar-se de les sèries causals que constitueixen l'Ésser i que només poden produir ser. Si admetem, en efecte, que la pregunta està determinada en el qual pregunta pel determinisme universal, aquesta cessarà no solament de ser intel·ligible, sinó fins a concebible. Efectivament, una causa real produeix un efecte real i el ser encausat es troba completament compromès per la causa en la positivitat. En la mesura en què depèn en el seu ser de la causa no podria haver-hi en ell el menor germen de res, mentre que el que fa la pregunta, podent operar pel que fa al preguntat una espècie de reculada anulante, escapa a l'ordre causal del món i es desenganxa de l'Ésser. El que significa que, per un doble moviment d'anul·lació, anul·la al preguntat respecte a si mateix, situant-ho en un estat neutre entre l'ésser i el no-ser, i s'anul·la a si mateix respecte al preguntat, arrencant-se de l'ésser per poder extreure de si la possibilitat d'un no-ser. Així, amb la pregunta, és introduïda al món certa dosi de «negalidad». Veiem al no-res irisant el món, tornasolando sobre les coses. Però al mateix temps la pregunta emana d'un preguntador que es motiva a si mateix en un ser com preguntante, desenganxant de l'ésser. És, doncs, per definició, un procés humà. L'home es presenta llavors, almenys en aquest cas, com un ésser que fa florir el no-res al món, mentre que s'afecta a si mateix de no-ser per a aquesta fi. | + | Ens ajudarà en la nostra investigació un examen més complet de la conducta que ens ha servit com a punt de partida. Cal tornar a l'interrogant. Recordem que hem vist que tota pregunta suposa, per essència, la possibilitat d'una resposta negativa. Per la pregunta s'interroga a un ésser sobre el seu ser o sobre la seva manera de ser. I aquesta manera de ser o aquest ésser està vetllat, quedant sempre oberta una possibilitat que es desvetlli com una res. Però pel fet mateix que es pretén que un existent pugui sempre desvetllar-se com a ''res'', tota pregunta suposa la realització d'un pas enrere anul·lador respecte al pas fet que es converteix en una simple ''presentació, ''oscil·lant entre l'Ésser i el no-res. És important que el que pregunta tingui la possibilitat permanent de deslligar-se de les sèries causals que constitueixen l'Ésser i que només poden produir ser. Si admetem, en efecte, que la pregunta està determinada en el qual pregunta pel determinisme universal, aquesta cessarà no solament de ser intel·ligible, sinó fins a concebible. Efectivament, una causa real produeix un efecte real i el ser encausat es troba completament compromès per la causa en la positivitat. En la mesura en què depèn en el seu ser de la causa no podria haver-hi en ell el menor germen de res, mentre que el que fa la pregunta, podent operar pel que fa al preguntat una espècie de reculada anulante, escapa a l'ordre causal del món i es desenganxa de l'Ésser. El que significa que, per un doble moviment d'anul·lació, anul·la al preguntat respecte a si mateix, situant-ho en un estat neutre entre l'ésser i el no-ser, i s'anul·la a si mateix respecte al preguntat, arrencant-se de l'ésser per a poder extreure de si la possibilitat d'un no-ser. Així, amb la pregunta, és introduïda al món certa dosi de «negalidad». Veiem al no-res irisant el món, tornasolando sobre les coses. Però al mateix temps la pregunta emana d'un preguntador que es motiva a si mateix en un ser com preguntante, desenganxant de l'ésser. És, doncs, per definició, un procés humà. L'home es presenta llavors, almenys en aquest cas, com un ésser que fa florir el no-res al món, mentre que s'afecta a si mateix de no-ser per a aquesta fi. |
[...] | [...] |
Revisió del 23:38, 31 ago 2017
Si el no-res no pot ser concebuda ni fora de l'Ésser ni a partir de l'Ésser, i si, d'altra banda, sent no-ser, no pot trobar en si la força necessària per «nihilizarse», d'on ve el no-res?
Si es vol cenyir el problema, cal reconèixer primer que no podem concedir al no-res la propietat de «nihilizarse», ja que, encara que el verb «nihilizarse» hagi estat concebut per llevar-li al no-res fins al menys apunto de ser, cal confessar que només el ser pot nihilitzar-se, car, sigui com sigui, per a nihilitzar-se cal ser. Ara bé, el no-res no és. Si podem parlar d'això és perquè posseeix solament una aparença de ser, un ser prestat. Ho hem anotat més amunt. El no-res no és; el no-res «és estat». El no-res no s'anul·la; el no-res «és anul·lat». Ha d'existir un ésser -que no podria ser l'en si- i que té la propietat d'anul·lar el no-res, de suportar-la amb el seu ser, d'apuntalar-la perpètuament amb la seva mateixa existència, un ésser pel qual el no-res arriba a les coses. Però com ha de ser aquest Ésser en relació amb el no-res perquè pel seu intermedi el no-res arribi a les coses? Cal observar primer que el ser projectat no pot ser passiu respecte del no-res, no pot rebre-la; el no-res no podria arribar a aquest ésser sinó per mitjà d'un altre Ser -el que ens portaria a l'infinit-. Però, d'altra banda, l'Ésser pel qual el no-res arriba al món no pot produir el no-res romanent indiferent a aquesta producció, com la causa estoica que produeix el seu efecte sense alterar-se. Seria inconcebible que un ésser que és plena positivitat mantingués i creés fos de si una res de ser transcendent, ja que no hi hauria res en l'Ésser pel que el Ser pogués superar-se cap al no-Ser. L'Ésser pel qual el no-res arriba al món ha d'anul·lar el no-res en el seu Ser, i així i tot correria el risc d'establir el no-res com un transcendent en el cor mateix de la immanència si no anul·lés el no-res en el seu ser respecte del seu ser. L'Ésser pel qual el no-res arriba al món és un ésser en el qual, en el seu Ser, ja és qüestió del no-res del seu Ser. L'ésser pel qual el no-res arriba al món ha de ser la seva pròpia res. I cal entendre per això no un acte anulante, que requeriria al seu torn un fonament en l'Ésser, sinó una característica ontològica del Ser requerit. Queda per saber en quina regió delicada i exquisida del Ser trobarem en Ser que és la seva pròpia res.
Ens ajudarà en la nostra investigació un examen més complet de la conducta que ens ha servit com a punt de partida. Cal tornar a l'interrogant. Recordem que hem vist que tota pregunta suposa, per essència, la possibilitat d'una resposta negativa. Per la pregunta s'interroga a un ésser sobre el seu ser o sobre la seva manera de ser. I aquesta manera de ser o aquest ésser està vetllat, quedant sempre oberta una possibilitat que es desvetlli com una res. Però pel fet mateix que es pretén que un existent pugui sempre desvetllar-se com a res, tota pregunta suposa la realització d'un pas enrere anul·lador respecte al pas fet que es converteix en una simple presentació, oscil·lant entre l'Ésser i el no-res. És important que el que pregunta tingui la possibilitat permanent de deslligar-se de les sèries causals que constitueixen l'Ésser i que només poden produir ser. Si admetem, en efecte, que la pregunta està determinada en el qual pregunta pel determinisme universal, aquesta cessarà no solament de ser intel·ligible, sinó fins a concebible. Efectivament, una causa real produeix un efecte real i el ser encausat es troba completament compromès per la causa en la positivitat. En la mesura en què depèn en el seu ser de la causa no podria haver-hi en ell el menor germen de res, mentre que el que fa la pregunta, podent operar pel que fa al preguntat una espècie de reculada anulante, escapa a l'ordre causal del món i es desenganxa de l'Ésser. El que significa que, per un doble moviment d'anul·lació, anul·la al preguntat respecte a si mateix, situant-ho en un estat neutre entre l'ésser i el no-ser, i s'anul·la a si mateix respecte al preguntat, arrencant-se de l'ésser per a poder extreure de si la possibilitat d'un no-ser. Així, amb la pregunta, és introduïda al món certa dosi de «negalidad». Veiem al no-res irisant el món, tornasolando sobre les coses. Però al mateix temps la pregunta emana d'un preguntador que es motiva a si mateix en un ser com preguntante, desenganxant de l'ésser. És, doncs, per definició, un procés humà. L'home es presenta llavors, almenys en aquest cas, com un ésser que fa florir el no-res al món, mentre que s'afecta a si mateix de no-ser per a aquesta fi.
[...]
El ser només pot engendrar a l'ésser, i si l'home es troba englobat en aquest procés de generació, d'ell no sortirà més que ser. Si ha de poder preguntar sobre aquest procés, o sigui, posar-ho en dubte, convé que pugui tenir-ho a la vista com un conjunt, és a dir, posar-se a si mateix fos de l'ésser i, al mateix temps, afeblir l'estructura de ser de l'ésser. Així i tot, a la «realitat humana» no li és donat anul·lar provisionalment la massa de ser que està situada enfront d'ella. El que sí pot modificar és la seva relació amb aquest ésser. Per a ella posar fora de joc a un existent particular ve a ser posar-se fora de joc a si mateixa respecte d'aquest existent. En aquest cas s'escapa d'ell, està fora del seu abast, no pot rebre la seva acció, s'ha retirat allèn una res. A aquesta possibilitat que té la realitat humana de segregar una res que l'aïlla, Descartes, seguint als estoics, li va donar un nom: és la llibertat. Però aquí la llibertat no és més que una paraula. Si volem penetrar a fons en la qüestió no hem de donar-nos per satisfets amb aquesta resposta i hem de preguntar-nos ara: què deu ser la realitat humana si el no-res ha d'advenir al món per ella?
El Ser y la nada, Losada, Buenos Aires 1976, traducción de Juan Valmar, p. 63-66. |
Original en castellà
Si la nada no puede ser concebida ni fuera del Ser ni a partir del Ser, y si, por otro lado, siendo no-ser, no puede encontrar en sí la fuerza necesaria para «nihilizarse», ¿de dónde viene la nada?
Si se quiere ceñir el problema, hay que reconocer primero que no podemos conceder a la nada la propiedad de «nihilizarse», ya que, aunque el verbo «nihilizarse» haya sido concebido para quitarle a la nada hasta el menos asomo de ser, hay que confesar que sólo el Ser puede nihilizarse, pues, como quiera que sea, para nihilizarse hay que ser. Ahora bien, la nada no es. Si podemos hablar de ello es porque posee solamente una apariencia de ser, un ser prestado. Lo hemos anotado más arriba. La nada no es; la nada «es sido». La nada no se anula; la nada «es anulada». Debe existir un ser –que no podría ser el en sí– y que tiene la propiedad de anular la nada, de soportarla con su ser, de apuntalarla perpetuamente con su misma existencia, un ser por el que la nada llega a las cosas. ¿Pero cómo debe ser este Ser en relación con la nada para que por su intermedio la nada llegue a las cosas? Hay que observar primero que el ser proyectado no puede ser pasivo respecto de la nada, no puede recibirla; la nada no podría llegar a este ser sino por medio de otro Ser –lo que nos llevaría al infinito–. Pero, por otro lado, el Ser por el que la nada llega al mundo no puede producir la nada permaneciendo indiferente a esta producción, como la causa estoica que produce su efecto sin alterarse. Sería inconcebible que un ser que es plena positividad mantuviera y creara fuera de sí una nada de ser trascendente, puesto que no habría nada en el Ser por lo que el Ser pudiera superarse hacia el no-Ser. El Ser por el que la nada llega al mundo debe anular la nada en su Ser, y aun así correría el riesgo de establecer la nada como un trascendente en el corazón mismo de la inmanencia si no anulara la nada en su ser respecto de su ser. El Ser por el que la nada llega al mundo es un ser en el que, en su Ser, ya es cuestión de la nada de su Ser. El ser por el que la nada llega al mundo debe ser su propia nada. Y hay que entender por ello no un acto anulante, que requeriría a su vez un fundamento en el Ser, sino una característica ontológica del Ser requerido. Queda por saber en qué región delicada y exquisita del Ser encontraremos al Ser que es su propia nada.
Nos ayudará en nuestra investigación un examen más completo de la conducta que nos ha servido como punto de partida. Hay que volver al interrogante. Recordemos que hemos visto que toda pregunta supone, por esencia, la posibilidad de una respuesta negativa. Por la pregunta se interroga a un ser sobre su ser o sobre su manerade ser. Y esta manera de ser o este ser está velado, quedando siempre abierta una posibilidad de que se desvele como una nada. Pero por el hecho mismo de que se pretende que un existente pueda siempre desvelarse como nada, toda pregunta supone la realización de un paso atrás anulante respecto al dado que se convierte en una simple presentación, oscilando entre el Ser y la nada. Es importante que el que pregunta tenga la posibilidad permanente de desligarse de las series causales que constituyen el Ser y que sólo pueden producir ser. Si admitimos, en efecto, que la pregunta está determinada en el que pregunta por el determinismo universal, ésta cesará no solamente de ser inteligible, sino hasta concebible. Efectivamente, una causa real produce un efecto real y el ser encausado se halla por entero comprometido por la causa en la positividad. En la medida en que depende en su ser de la causa no podría haber en él el menor germen de nada, mientras que el que hace la pregunta, pudiendo operar con respecto al preguntado una especie de retroceso anulante, escapa al orden causal del mundo y se despega del Ser. Lo que significa que, por un doble movimiento de anulación, anula al preguntado respecto a sí mismo, situándolo en un estado neutro entre el ser y el no-ser, y se anula a sí mismo respecto al preguntado, arrancándose del ser para poder extraer de sí la posibilidad de un no-ser. Así, con la pregunta, es introducida en el mundo cierta dosis de «negalidad». Vemos a la nada irisando el mundo, tornasolando sobre las cosas. Pero al mismo tiempo la pregunta emana de un preguntador que se motiva a sí mismo en un ser como preguntante, despegando del ser. Es, pues, por definición, un proceso humano. El hombre se presenta entonces, por lo menos en este caso, como un ser que hace florecer la nada en el mundo, en tanto que se afecta a sí mismode no-ser para este fin.
[...]
El ser sólo puede engendrar al ser, y si el hombre se halla englobado en este proceso de generación, de él no saldrá más que ser. Si debe poder preguntar acerca de este proceso, o sea, ponerlo en tela de juicio, conviene que pueda tenerlo a la vista como un conjunto, es decir, ponerse a sí mismo fuera del ser y, al mismo tiempo, debilitar la estructura de ser del ser. Aun así, a la «realidad humana» no le es dado anular provisionalmente la masa de ser que está situada frente a ella. Lo que sí puede modificar es su relación con este ser. Para ella poner fuera de juego a un existente particular viene a ser ponerse fuera de juego a sí misma respecto de este existente. En este caso se escapa de él, está fuera de su alcance, no puede recibir su acción, se ha retirado allende una nada. A esta posibilidad que tiene la realidad humana de segregar una nada que la aísla, Descartes, siguiendo a los estoicos, le dio un nombre: es la libertad. Pero aquí la libertad no es más que una palabra. Si queremos penetrar a fondo en la cuestión no debemos darnos por satisfechos con esta respuesta y debemos preguntarnos ahora: ¿qué debe de ser la realidad humana si la nada tiene que advenir al mundo por ella?