Diferència entre revisions de la pàgina «Bachelard: la construcció del real»
De Wikisofia
(modificant original) |
|||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{PendentRev}} | {{PendentRev}} | ||
+ | {{RecursWiki | ||
+ | |Tipus=Extractes d'obres | ||
+ | }} | ||
+ | {{RecursBase | ||
+ | |Nom=Bachelard: la construcció del real | ||
+ | |Idioma=Español | ||
+ | }} | ||
+ | Si intentem ara recollir i jutjar les garanties de realitat de les doctrines de la relativitat, no podrem impedir la sensació de que són bastant escasses i que es basen en fenòmens poc nombrosos i d'agudesa desconcertante. Els realitzadors s'aparten d'aquestes doctrines, perquè segons ells la realitat no pot esperar, cal agafar-la immediatament en el seu primer fenomen i comprovar-la amb les dimensions de l'experiència positiva. D'aquesta manera l'experiència és urgent i peremptòria. Per contra els relativistes pretenen fer un sistema de la seva llibertat espiritual d'organitzar la seva prudència: en primer lloc només volen aprendre dels caràcters completament assimilables pels seus mètodes de referència, confessant doncs que no estan disposats a lligar-se a ''tota'' la realitat; a més posaran tot el seu interès a relacionar fenòmens amb els raonaments suficients, fent prevaler l'objectivació sobre l'objectivitat. | ||
+ | |||
+ | Efectivament, és erroni voler veure en el real la determinant de l'objectivitat, quan en realitat només es pot aportar la ''prova'' d'una objectivació correcta. «La presència de la paraula real, com molt bé diu Campbell, significa sempre el perill de confondre el pensament.» Si es vol conservar la clarividència cal aconseguir plantejar el problema sistemàticament en termes d'objectivació, més que en termes d'objectivitat. Determinar un caràcter objectiu no significa definir un absolut, sinó provar que s'aplica correctament un mètode. S'argumentarà que el caràcter descobert és objectiu perquè pertany a l'objecte, i que només es proporcionarà la prova de la seva objectivitat en relació amb un mètode d'objectivació. La raó exposada és gratuïta, la prova, per contra, és positiva. Creiem, doncs, que és millor no parlar d'una objectivació del real sinó de l'objectivació d'un pensament a la recerca del real. La primera expressió condueix a una metafísica, la segona és més susceptible de seguir l'esforç científic d'un pensament. Precisament la relativitat [...] ens sembla un dels esforços més metòdics del pensament per aconseguir l'objectivitat. | ||
+ | |||
+ | Aquesta modificació en la direcció del procés d'objectivació ve a dir-nos que el problema de la veracitat d'una doctrina no deriva del problema de la seva realitat, sinó que, per contra, s'ha de jutjar la realitat en funció d'una organització del pensament que ja ha donat proves del seu valor lògic. Campbell va indicar aquest ordre filosòfic en termes particularment clars. Situant-se en el mateix punt de vista que el físic es preguntava si la relativitat pretén descobrir la veritable naturalesa del real. Aquesta és una pregunta a la qual cal respondre amb preguntes. Aquestes són les preguntes primordials: «Creuen els físics (no esmento als matemàtics o als filòsofs) en la realitat d'alguna cosa per altres raons que pel fet que aquesta cosa resulti de la concepció d'una llei veritable o d'una teoria veritable? Tenim alguna raó per afirmar que les molècules són reals, sinó pel fet que la teoria molecular és veritable, veritable en el sentit que prediu exactament i interpreta les prediccions en termes d'idees acceptables? Hem tingut una altra raó per dir que el tro i el llampec es produeixen realment en el mateix moment, que la concepció de simultaneïtat, que ens diu que aquesta afirmació és certa, i fa possible mesurar els intervals de temps? Quan hàgim respost a aquestes preguntes, es podrà discutir si la relativitat ens diu alguna cosa sobre el temps real i sobre l'espai real». | ||
+ | |||
+ | És així com es veu, provocat per un físic, el problema filosòfic de les relacions entre la veritat i el real. Proposem que es formuli de la manera següent: Com la veritat pot preparar el real, o fins i tot, en cert sentit, com la veritat pot convertir-se en real? En efecte, formulat així el problema sembla més susceptible de recollir la important contribució aportada per la relativitat. Evidentment, la doctrina relativista apareix com a veritable abans d'aparèixer com a real, es refereix llarg temps a si mateixa per a poder estar primer segura de si. Es tracta d'un dubte provisional més metòdica encara i especialment més activa que el dubte cartesià, doncs prepara i funda una veritable dialèctica matemàtica. D'altra banda no es veu en absolut el que la prova experimental podria fer contra aquest dubte essencialment constructiu erigida en sistema de coherència matemàtica. Una vegada iniciats en la relativitat, ens adonem que en la construcció ha de situar-se abans l´apodíctic que l'assertoric. Primer de tot cal prendre consciència de la necessitat constructiva i obligar-se a rebutjar [...] tot allò que no ens sembli necessari. La construcció del real necessita més la prova de la necessitat que la necessitat mateixa: la construcció del real no pot confiar-se només a una necessitat que provingui de la realitat, cal que el pensament constructiu reconegui la seva pròpia necessitat. Com a contrapartida, assegurar la construcció per una realitat ja acabada només pot i ha de ser supererrogatori. | ||
+ | {{Ref|Ref=''Epistemología'' (Textos escogidos por Dominique Lecourt), Anagrama, Barcelona 1973, p. 38-41.|Títol=Epistemología|Cita=true}} | ||
+ | {{InfoWiki}} |
Revisió de 12:47, 11 nov 2017
Si intentem ara recollir i jutjar les garanties de realitat de les doctrines de la relativitat, no podrem impedir la sensació de que són bastant escasses i que es basen en fenòmens poc nombrosos i d'agudesa desconcertante. Els realitzadors s'aparten d'aquestes doctrines, perquè segons ells la realitat no pot esperar, cal agafar-la immediatament en el seu primer fenomen i comprovar-la amb les dimensions de l'experiència positiva. D'aquesta manera l'experiència és urgent i peremptòria. Per contra els relativistes pretenen fer un sistema de la seva llibertat espiritual d'organitzar la seva prudència: en primer lloc només volen aprendre dels caràcters completament assimilables pels seus mètodes de referència, confessant doncs que no estan disposats a lligar-se a tota la realitat; a més posaran tot el seu interès a relacionar fenòmens amb els raonaments suficients, fent prevaler l'objectivació sobre l'objectivitat.
Efectivament, és erroni voler veure en el real la determinant de l'objectivitat, quan en realitat només es pot aportar la prova d'una objectivació correcta. «La presència de la paraula real, com molt bé diu Campbell, significa sempre el perill de confondre el pensament.» Si es vol conservar la clarividència cal aconseguir plantejar el problema sistemàticament en termes d'objectivació, més que en termes d'objectivitat. Determinar un caràcter objectiu no significa definir un absolut, sinó provar que s'aplica correctament un mètode. S'argumentarà que el caràcter descobert és objectiu perquè pertany a l'objecte, i que només es proporcionarà la prova de la seva objectivitat en relació amb un mètode d'objectivació. La raó exposada és gratuïta, la prova, per contra, és positiva. Creiem, doncs, que és millor no parlar d'una objectivació del real sinó de l'objectivació d'un pensament a la recerca del real. La primera expressió condueix a una metafísica, la segona és més susceptible de seguir l'esforç científic d'un pensament. Precisament la relativitat [...] ens sembla un dels esforços més metòdics del pensament per aconseguir l'objectivitat.
Aquesta modificació en la direcció del procés d'objectivació ve a dir-nos que el problema de la veracitat d'una doctrina no deriva del problema de la seva realitat, sinó que, per contra, s'ha de jutjar la realitat en funció d'una organització del pensament que ja ha donat proves del seu valor lògic. Campbell va indicar aquest ordre filosòfic en termes particularment clars. Situant-se en el mateix punt de vista que el físic es preguntava si la relativitat pretén descobrir la veritable naturalesa del real. Aquesta és una pregunta a la qual cal respondre amb preguntes. Aquestes són les preguntes primordials: «Creuen els físics (no esmento als matemàtics o als filòsofs) en la realitat d'alguna cosa per altres raons que pel fet que aquesta cosa resulti de la concepció d'una llei veritable o d'una teoria veritable? Tenim alguna raó per afirmar que les molècules són reals, sinó pel fet que la teoria molecular és veritable, veritable en el sentit que prediu exactament i interpreta les prediccions en termes d'idees acceptables? Hem tingut una altra raó per dir que el tro i el llampec es produeixen realment en el mateix moment, que la concepció de simultaneïtat, que ens diu que aquesta afirmació és certa, i fa possible mesurar els intervals de temps? Quan hàgim respost a aquestes preguntes, es podrà discutir si la relativitat ens diu alguna cosa sobre el temps real i sobre l'espai real».
És així com es veu, provocat per un físic, el problema filosòfic de les relacions entre la veritat i el real. Proposem que es formuli de la manera següent: Com la veritat pot preparar el real, o fins i tot, en cert sentit, com la veritat pot convertir-se en real? En efecte, formulat així el problema sembla més susceptible de recollir la important contribució aportada per la relativitat. Evidentment, la doctrina relativista apareix com a veritable abans d'aparèixer com a real, es refereix llarg temps a si mateixa per a poder estar primer segura de si. Es tracta d'un dubte provisional més metòdica encara i especialment més activa que el dubte cartesià, doncs prepara i funda una veritable dialèctica matemàtica. D'altra banda no es veu en absolut el que la prova experimental podria fer contra aquest dubte essencialment constructiu erigida en sistema de coherència matemàtica. Una vegada iniciats en la relativitat, ens adonem que en la construcció ha de situar-se abans l´apodíctic que l'assertoric. Primer de tot cal prendre consciència de la necessitat constructiva i obligar-se a rebutjar [...] tot allò que no ens sembli necessari. La construcció del real necessita més la prova de la necessitat que la necessitat mateixa: la construcció del real no pot confiar-se només a una necessitat que provingui de la realitat, cal que el pensament constructiu reconegui la seva pròpia necessitat. Com a contrapartida, assegurar la construcció per una realitat ja acabada només pot i ha de ser supererrogatori.
Epistemología (Textos escogidos por Dominique Lecourt), Anagrama, Barcelona 1973, p. 38-41. |
Original en castellà
Si intentamos ahora recoger y juzgar las garantías de realidad de las doctrinas de la relatividad, no podremos impedir la sensación de que son bastante escasas y que se basan en fenómenos poco numerosos y de agudeza desconcertante. Los realizadores se apartan de estas doctrinas, porque según ellos la realidad no puede esperar, hay que cogerla inmediatamente en su primer fenómeno y comprobarla con las dimensiones de la experiencia positiva. De este modo la experiencia es apremiante y perentoria. Por el contrario los relativistas pretenden hacer un sistema de su libertad espiritual de organizar su prudencia: en primer lugar sólo quieren aprender de los caracteres completamente asimilables por sus métodos de referencia, confesando pues que no están dispuestos a ligarse a toda la realidad; además pondrán todo su interés en relacionar fenómenos con los razonamientos suficientes, haciendo prevalecer la objetivación sobre la objetividad.
Efectivamente, es erróneo querer ver en lo real la determinante de la objetividad, cuando en realidad sólo se puede aportar la prueba de una objetivación correcta. «La presencia de la palabra real, como muy bien dice Campbell, significa siempre el peligro de confundir el pensamiento.» Si se quiere conservar la clarividencia hay que conseguir plantear el problema sistemáticamente en términos de objetivación, más que en términos de objetividad. Determinar un carácter objetivo no significa definir un absoluto, sino probar que se aplica correctamente un método. Se argumentará que el carácter descubierto es objetivo porque pertenece al objeto, y que sólo se proporcionará la prueba de su objetividad con relación a un método de objetivación. La razón expuesta es gratuita, la prueba, por el contrario, es positiva. Creemos, pues, que es mejor no hablar de una objetivación de lo real sino de la objetivación de un pensamiento en busca de lo real. La primera expresión conduce a una metafísica, la segunda es más susceptible de seguir el esfuerzo científico de un pensamiento. Precisamente la relatividad [...] nos parece uno de los esfuerzos más metódicos del pensamiento para alcanzar la objetividad.
Esta modificación en la dirección del proceso de objetivación viene a decirnos que el problema de la veracidad de una doctrina no deriva del problema de su realidad, sino que, por el contrario, se debe juzgar la realidad en función de una organización del pensamiento que ya ha dado pruebas de su valor lógico. Campbell indicó este orden filosófico en términos particularmente claros. Situándose en el mismo punto de vista que el físico se preguntaba si la relatividad pretende descubrir la verdadera naturaleza de lo real. Esta es una pregunta a la que hay que responder con preguntas. Estas son las preguntas primordiales: «¿Creen los físicos (no menciono a los matemáticos o a los filósofos) en la realidad de alguna cosa por otras razones que por el hecho de que esta cosa resulte de la concepción de una ley verdadera o de una teoría verdadera? ¿Tenemos alguna razón para afirmar que las moléculas son reales, sino por el hecho de que la teoría molecular es verdadera, verdadera en el sentido que predice exactamente e interpreta las predicciones en términos de ideas aceptables? ¿Hemos tenido otra razón para decir que el trueno y el relámpago se producen realmente en el mismo momento, que la concepción de simultaneidad, que nos dice que esta afirmación es cierta, y hace posible medir los intervalos de tiempo? Cuando hayamos respondido a estas preguntas, se podrá discutir si la relatividad nos dice alguna cosa sobre el tiempo real y sobre el espacio real».
Es así como se ve, provocado por un físico, el problema filosófico de las relaciones entre lo verdadero y lo real. Proponemos que se formule del modo siguiente: ¿Cómo lo verdadero puede preparar lo real, o incluso, en cierto sentido, cómo lo verdadero puede convertirse en real? En efecto, formulado así el problema parece más susceptible de recoger la importante contribución aportada por la relatividad. Evidentemente, la doctrina relativista aparece como verdadera antes de aparecer como real, se refiere largo tiempo a sí misma para poder estar primero segura de sí. Se trata de una duda provisional más metódica aún y especialmente más activa que la duda cartesiana, pues prepara y funda una verdadera dialéctica matemática. Por otra parte no se ve en absoluto lo que la prueba experimental podría hacer contra esta duda esencialmente constructiva erigida en sistema de coherencia matemática. Una vez iniciados en la relatividad, nos damos cuenta de que en la construcción debe situarse antes lo apodíctico que lo asertórico. Antes que nada hay que tomar conciencia de la necesidad constructiva y obligarse a rechazar [...] todo aquello que no nos parezca necesario. La construcción de lo real necesita más la prueba de la necesidad que la necesidad misma: la construcción de lo real no puede confiarse sólo a una necesidad que provenga de la realidad, es preciso que el pensamiento constructivo reconozca su propia necesidad. Como contrapartida, asegurar la construcción por una realidad ya acabada sólo puede y debe ser supererrogatorio.