Filosofia de la sospita

Karl Marx

Friedrich Nietzsche

Sigmund Freud

Expressió que va encunyar Paul Ricoeur en 1965 per referir-se a les filosofies de Marx, Nietzsche i Freud, als quals anomena els «mestres de la sospita» o «els que arrenquen les màscares», ja que expressen, cadascun des de perspectives diferents, l'entrada en crisi de la filosofia de la modernitat, en desvetllar cadascun d'aquests autors la insuficiència de la noció de subjecte, i en desvetllar un significat ocult: Marx desvetlla la ideologia com a falsa consciència o consciència invertida; Nietzsche desemmascara els falsos valoris; Freud posa al descobert les disfresses de les pulsions inconscients (veure text). El triple desemmascarament que ofereixen aquests autors posa en qüestió els ideals il·lustrats de la racionalitat humana, de la recerca de la felicitat i de la recerca de la veritat. Aquesta sospita, segons Ricoeur, engendra un problema nou: «el de la mentida de la consciència, el de la consciència com a mentida», i donen la pista d'una de les formes de l'hermenèutica.

Malgrat les grans diferències que les separen, les filosofies de Marx, Nietzsche i Freud mostren les manques de la noció fundant de subjecte, que havia estat el punt de partida sobre el qual -partint del model del cogito cartesià- s'havia elaborat la filosofia moderna. Aquests autors han assenyalat que, més enllà de la noció clàssica de subjecte s'amaguen uns elements condicionants, la qual cosa permet sospitar la fal·làcia que representa modelar una filosofia o una interpretació sobre aquesta noció, i sobre la també sospitosa noció de consciència.

Marx, Nietzsche i Freud han mostrat des de diferents punts de vista que no hi ha realment subjecte fundador ni una consciència pròpia de dita subjecta, i han assenyalat com a la base d'aquesta noció s'amaguen:

A) una sèrie d'elements socials, econòmics i ideològics («la consciència és el ser conscient, i l'ésser de l'home són els seus processos de vida reals»: Marx ( veure text 1 i veure text 2 );

B) una moralitat rebuda i engendrada a partir d'un ressentiment contra la vida (que, a més, en tant que la mateixa noció de subjecte és la que està a la base de la noció de substància, és un ídol hipostasiat per una certa manera de pensar metafísic, segons Nietzsche (veure text) i;

C) un inconscient que regeix els actes de la consciència (Freud).

D'aquesta manera, el subjecte no és constitutiu de si mateix, sinó que és expressió de condicionants històrics, socials, morals i psíquics. La noció de consciència, doncs, perd el seu pretès caràcter regulador, i es fa patent la necessitat de reconsiderar la noció clàssica de interpretació, entesa com a relació de la consciència amb el sentit, ja que la mateixa noció de subjecte ha de considerar-se a partir d'aquests elements que ho constitueixen, és a dir: la Història, la moral i l'estructura psíquica inconscient. Per això es precisa una hermenèutica que qüestioni radicalment la noció mateixa del sentit en funció de la història, la moral i la metapsicologia, és a dir, que es constitueixi com a ciència mediata del sentit, irreductible a la consciència immediata d'aquest.